Una de les preocupacions més grans, un cop tancada aquesta mitjanit la campanya electoral, és la participació a la jornada de votació de diumenge. Cap enquesta electoral no ha pronosticat, per exemple, a Barcelona una participació similar a la del 2019, que va ser del 66,17%, sinó alguns punts per sota, situada al voltant del 60%. És obvi, pel que sembla, que la polarització política entre blocs que hi havia fa quatre anys tenia una capacitat més gran de mobilització que la disputa que hi ha hagut en aquesta ocasió per dur a la pràctica l'enorme malestar existent a la ciutat per la gestió dels principals problemes —seguretat, neteja i mobilitat— i la pèrdua d'autoestima de la capital catalana.

Tornem, per tant, a una participació més pròxima a moments preprocés quan, per exemple, el 2015 va ser del 60,59%; el 2011 del 52,98%, o el 2007 del 49,62%. Com que l'abstenció és selectiva i l'alcaldia pot dependre d'uns quants milers de vots, acabaran sent molt importants dues coses: la mobilització dels votants propis i les ganes d'acabar amb el projecte de Barcelona d'aquests últims vuit anys. Qui tindrà més vot ocult i qui ha aprofitat millor els missatges que s'emeten aquestes últimes hores per concentrar el vot útil?

Ho hem dit en diverses ocasions durant aquestes últimes setmanes, el triple empat beneficia Ada Colau, en ser l'única que defensa el llegat d'aquests vuit anys i en desplaçar-se el candidat socialista Jaume Collboni a disputar el lideratge del canvi malgrat que ha compartit govern i responsabilitats de la gestió de Barcelona durant aquests últims vuit anys. La idea de canvi és clarament guanyadora —el 70% dels barcelonins aposten per un relleu a l'ajuntament—, el problema apareix quan el candidat del PSC es troba més còmode criticant les polítiques que s'han fet que no pas defensant-les.

El desembarcament aquest divendres de la plana major del PSOE —des de Pedro Sánchez a José Luis Rodríguez Zapatero— i de Sumar —amb la vicepresidenta Yolanda Díaz al capdavant— remarca la idea de la importància que té Barcelona en clau espanyola davant les previsibles derrotes de l'esquerra a molts feus que ara governen. La qüestió és si aquest interès de baló d'oxigen que té per a l'esquerra a Espanya, el té dins de Catalunya i de Barcelona per a aquells catalans i barcelonins que voten formacions polítiques sense vinculacions a partits amb seu a Madrid.

La mobilització de les municipals del 2019 tenia aquest punt de tracció a l'hora d'empènyer aquesta mena de formacions polítiques. En aquesta jornada de reflexió d'aquest dissabte val la pena que el missatge sigui de reclamar la participació més gran possible perquè el resultat sigui un fidel reflex d'allò que els ciutadans volen. Millor això que no pas queixar-se després durant quatre anys.