Amb les reserves hídriques a les conques internes de Catalunya en un pobre 19% i mig país afectat per un episodi de sequera extrem, que ja s'ha convertit estadísticament en el pitjor moment en 100 anys, continuem mirant al cel, cada matí, esperant que plogui, com si aquest mal es resolgués per fenòmens naturals. Catalunya pateix la desafecció pròpia de qualsevol societat en la qual en aquesta qüestió s'ha apostat sempre més per posar pedaços que per trobar solucions.
El Govern va anar a resar a Montserrat en l'anterior episodi de sequera extrema de la segona meitat de la primera dècada d'aquest segle. I va ploure tant que semblava que el problema havia desaparegut. Que amb algunes dessaladores ja n'hi havia prou. Van ser els mateixos que abans es van riure dels governs Pujol quan es va proposar d'abordar el problema de manera definitiva amb el transvasament d'aigua del Roine. No es va voler mai des de Madrid abordar el problema en aquesta direcció.
És cert que des d'aquells anys de l'última sequera hi ha hagut diversos presidents i diversos governs. Tots sense excepció van poder fer més, però és l'actual, que és al càrrec des del 2021, que té la responsabilitat present i ha de demostrar celeritat, coneixement, imaginació, ambició i responsabilitat. De celeritat és obvi que no n'hi ha hagut, ja que, com se sol dir col·loquialment, moltes de les inversions encara estan en les primeres fases d'execució, en part, perquè la ideologia ha actuat de fre. Quant temps fa que els experts del sector privat van apostar per la reutilització de l'aigua? I què es va fer?
Amb mig país afectat per un episodi de sequera extrem, continuem mirant al cel esperant que plogui, com si aquest mal es resolgués per fenòmens naturals
També hem anat curts de coneixement, ja que hi ha hagut una resistència fèrria a fer cas dels experts i d'empreses capdavanteres i mundialment reconegudes del sector amb el talent i preparació necessaris. L'ACA ha fet perdre un temps enorme en l'adopció de solucions actuant com a fre. El ple monogràfic que es va celebrar al Parlament fa uns mesos i l'acord de pressupostos per a enguany assolit en aquesta matèria entre ERC i el PSC tenia bones intencions, però la velocitat en què s'actua deixa força a desitjar.
Mentrestant, la sequera avança, els pagesos que no s'arruïnen es desesperen, el paisatge a les zones conreades és desolador per falta de reg, a les ciutats el problema és cada vegada més preocupant i els anuncis que es fan sobre la reducció de la pressió de l'aigua es comuniquen amb poques explicacions i des d'un evident desconeixement si tenim en compte els estàndards internacionals. O les recomanacions per a un estalvi en el consum individual de l'aigua, en una societat que ha fet amb gran disciplina tot el que se li ha anat demanant.
L'alarmant situació exigeix situar el tema de la sequera en el centre del debat públic, ja que hi ha poques coses que afectin tan transversalment el conjunt del país i també una idea de país. I la nostra obligació és exigir-ho.