El pas dels dies a Ceuta només confirma que les decisions en aquella ciutat africana s'estan prenent tard i malament. Que hagin passat 22 dies des que unes 78.000 persones van creuar des del Marroc a Ceuta i no s'hagi nomenat fins avui un coordinador de la gestió del govern espanyol davant la crisi migratòria demostra que les coses s'estan fent molt malament. La designació del ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, té una certa lògica atesa la doble condició de ser el responsable polític de les autonomies —tant Ceuta com Melilla tenen rang de ciutats autònomes i tenen un Estatut d'autonomia aprovat per les Corts— i tenir coneixement del problema, per la seva condició de canari, un altre dels llocs utilitzats històricament per a l'entrada en barca de migrants.
El que cal preguntar-se és per què no s'ha fet abans. No serà que a ningú se li havia ocorregut, ja que el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, va sol·licitar formalment aquest comandament únic, com també la declaració d'emergència nacional, el mateix 30 de juliol. S'ha endarrerit la designació perquè ho havia demanat un responsable del PP? El 10 d'agost el ministre Torres va viatjar a Ceuta i, durant una reunió oficial entre ambdós, Vivas l'hi va tornar a demanar. Res, com si sentís ploure. Superat per la situació a la ciutat, on amb la degradació dels serveis comencen a fer-se visibles els problemes sanitaris, el president de Ceuta va llançar un desafiament el passat dia 18 i va anunciar que, davant la passivitat del govern espanyol, presentaria davant el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional un recurs alertant que la seguretat de Ceuta corria perill.
L'últim moviment havia estat el d'Alberto Núñez Feijóo, que en una visita a Ceuta dimecres passat va exigir un comandament únic emparat en la llei de seguretat nacional de 2015, juntament amb l'anunci d'una bateria d'iniciatives parlamentàries per incloure el comandament únic com una solució imprescindible per aturar l'emergència. Era evident que el comandament únic era imprescindible i, per tant, és més incomprensible la decisió de Pedro Sánchez de defensar contra vent i marea que hi havia prou mecanismes ordinaris i que no era necessària cap mesura excepcional. Un discurs que ha quedat sobrepassat àmpliament per la situació.
En donar el comandament al ministre Torres, el president evita desempatar entre els dos que tindrien més números donada la magnitud del problema, la ministra de Defensa, Margarita Robles, i el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska
Finalment, Sánchez ha claudicat, però ho ha fet a la seva manera. En donar el comandament al ministre Torres, el president evita desempatar entre els dos que tindrien més números donada la magnitud del problema, la ministra de Defensa, Margarita Robles, i el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska. També s'amaga un segon objectiu amb la decisió: intentar mitigar la pressió que tenia amb un nomenament que no sembli una mena de comandament policial o militar. Un esglaó que la Moncloa no vol pujar, donats els seus elogis a la reacció del Marroc després de la invasió espanyola. Una situació certament còmica, ja que es premia qui va permetre que travessessin alegrement la frontera espanyola de manera il·legal tants milers de ciutadans marroquins.