Des d'aquest divendres, quan es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), Catalunya entra oficialment en la fase d'emergència davant de la greu situació hídrica que travessa el país per la prolongada sequera, que fa més de tres anys que dura. És una situació nova, que afecta uns sis milions de persones que habiten en els municipis més poblats de Catalunya, que reben l'aigua del sistema Ter-Llobregat, el qual està per sota del 16% de la seva capacitat, el seu mínim històric.
Però és, sobretot, una tessitura calamitosa. Conseqüència, en bona part, de no haver fet en temps els deures que han correspost a diversos governs de Catalunya. Almenys hi ha hagut en les últimes dècades dos moments més en què s'hauria pogut revertir la situació. Potser no de manera definitiva, però sí per pal·liar l'autèntic drama que es produeix ara. En primer lloc, en l'inici d'aquest segle, quan Jordi Pujol va sol·licitar a José María Aznar el transvasament d'aigua del Roine. Una demanda que venia de bastant enrere i que tenia un ampli consens dels experts.
El llavors president del govern espanyol va ser taxatiu i la seva aposta va ser el transvasament de l'Ebre, que ja sabem com va acabar. En plena presidència de la Generalitat de José Montilla es va tornar a plantejar el 2008 i, en aquest cas, amb presència a Catalunya de responsables de la regió del Baix Roine i del Llenguadoc, així com de la companyia Suez-Lyonnais des Eaux. El compromís francès va ser que unint la voluntat política de les autoritats d'ambdós costats de la frontera, el projecte de transvasament del Roine a les conques internes catalanes podria estar fet en cinc anys. En aquell moment es va jugar per la construcció de dessaladores, la qual cosa tan sols es va començar.
Encara que el president Artur Mas va intentar tornar a la càrrega amb el transvasament del Roine a partir del 2011, les condicions ja no eren les mateixes i, a més, el problema de la sequera del 2008 havia deixat de ser-ho perquè novament plovia i el nivell dels embassaments havia tornat a pujar. Ara, després de més tres anys de sequera persistent, veiem tot el que s'hauria pogut fer i no s'ha fet i és desolador. També l'actual Govern hauria pogut prendre consciència del problema abans i realitzar les inversions quan tocaven, però, segurament, ningú no s'acabava de creure que arribaríem a aquesta situació.
La sequera obliga a gestionar quatre crisis: la dels particulars, la dels agricultors, la de la indústria i la del sector del turisme
I això que el veritable problema no ha fet més que començar. Només fa falta veure com els diferents sectors afectats estan posant el crit al cel per l'enorme dany econòmic que els pot acabar ocasionant. S'han de gestionar simultàniament quatre crisis: la dels particulars, la dels agricultors, la de la indústria i la del sector del turisme. Cadascuna important, encara que de conseqüències diferents. Els particulars i els pagesos ja saben el pa que s'hi dona, perquè el seu esforç ha estat important aquests últims temps.
Però la indústria i el turisme hauran d'abordar uns mesos, si la situació no canvia i plou, d'enorme gravetat. El turisme representa el 12% del PIB català i el 13% dels ocupats. Segons les últimes dades conegudes, el nombre de turistes que van arribar a Catalunya fins al novembre del 2023 va ser d'uns 16,98 milions de persones. Si les condicions de la seva estada a Catalunya canvien dràsticament, altres destinacions poden agafar el relleu. És un risc seriós que convé avaluar amb temps i adoptar mesures encara que siguin políticament difícils. No hi ha més remei.