De totes les eleccions espanyoles que s'han celebrat fins ara, en cap com aquesta Catalunya havia estat tant un conillet d'Índies. Així, tant Pedro Sánchez com Alberto Núñez Feijóo l'han situat al frontispici de les seves respectives campanyes, donant-li un protagonisme més gran que en altres eleccions. El que abans era Andalusia per al PSOE o València i Madrid per al PP, feus en què els grans partits espanyols jugaven a tenir un coixí de vots que els permetés lliurar la batalla espanyola, aquesta vegada, les estratègies han canviat i el cos a cos el lliuren a Catalunya. Així, Feijóo ha obert la campanya aquest dijous a la nit a Castelldefels i Sánchez farà el seu gran acte central diumenge 16.

El PSOE sap que les seves úniques opcions per remuntar els auguris de les enquestes passen per distanciar-se prou del PP a Catalunya. Els resultats de Carme Chacón el 2008, on va aconseguir la xifra que mai s'ha repetit de 25 diputats amb un lema que avui perfectament podria reutilitzar contra la dreta —"Si tu no hi vas, ells tornen"— és avui inabastable per al PSC. Però com més s'hi apropin i superin els 12 escons del novembre del 2019, les seves opcions milloraran. Sobretot, tenint en compte que en les últimes eleccions espanyoles el PP només va aconseguir dos escons a Catalunya. O sigui, la diferència va ser de 10 parlamentaris. En aquests moments, els socialistes es mouen en una forquilla de diputats catalans al Congrés d'entre 16 i 18, i els populars d'entre 9 i 10. Els primers com a probables guanyadors a les quatre províncies i els segons amb opcions de ser segona força en les circumscripcions de Barcelona i Tarragona.

No és estrany que, en aquest context, s'hagin tirat de cap al vot català, mentre, a més, una part de l'independentisme està esfullant la margarida sobre si anar o no anar a les urnes, enfadat com està amb les cúpules dels respectius partits, sigui Esquerra, Junts o la CUP. Perquè, al final, els 48 diputats en disputa es poden repartir d'una manera o d'una altra en funció de la mobilització dels respectius espais electorals i el que no passarà, en cap cas, és que es declarin vacants. Veurem si aquest dilema hamletià es resoldrà d'una manera o d'una altra en les dues setmanes de campanya que s'han obert aquest dijous, però és poc discutible que, al món independentista, la desconnexió entre electors i partits és la més gran d'aquests últims anys quan la data d'anar a votar ja està a tan sols 17 dies.

El món independentista haurà de decidir si converteix el 23 de juliol en una jornada de càstig als seus partits i els passa factura pels seus errors comesos, que certament són molts, o si fa el cor fort i la represàlia la deixa per a una altra ocasió. Que Catalunya sigui el conillet d'Índies per als partits espanyols i que els partits independentistes s'ho mirin des de fora no deixa de ser una gran paradoxa del moment actual i del semenfotisme que s'ha instal·lat en una part significativa d'aquest espai polític. Que siguin PP, PSOE o Vox o comuns els que decideixin sobre l'escola catalana, la llengua, Rodalies o tantes altres coses mentre l'independentisme fa una migdiada i deixa en mans de Madrid el futur de Catalunya. Em recorda molt quan durant la Transició els atlantistes més catalanistes van decidir que havien de votar no al referèndum de l'OTAN perquè calia castigar el PSOE. Se'n van penedir amb els anys, però no aquell 1986 en què estaven tan ufans. La política, quan es fa amb l'estómac, sempre té també aquesta altra cara.