Els que formen el cercle polític, social i econòmic de José María Aznar expliquen que l'expresident del govern espanyol malcarat, apocalíptic i malhumorat que surt explicant per la televisió amb rostre de principi de la fi de món la muntanya russa en què està instal·lada Espanya des de l'acord del PSOE amb Junts, és enormement feliç de poder actuar com el corneta que mira de despertar la tropa amb el toc de diana. Avesat a anys d'ostracisme, comença les setmanes a la televisió de manera desbocada i no té manies de comparar els pactes polítics de Pedro Sánchez amb el cop d'estat del 23-F. O de titllar els socis del president del govern espanyol de "comunistes, terroristes i processats". Ni d'anar repetint, encara que sigui fals, fins i tot per al Tribunal Suprem, que l'octubre del 2017 hi va haver un cop d'estat a Catalunya amb Carles Puigdemont al capdavant.

Llàstima que el passat existeix, les hemeroteques també i qui més qui menys dels nostres polítics amb anys de govern a l'esquena tenen capítols que poden lluir, però també capítols que miren d'esborrar amb típex, com si mai no haguessin passat. Va haver de fer concessions Felipe González el 1989, quan va perdre la majoria absoluta, i de manera especial el 1993, quan va necessitar Convergència i Unió. Cessions conegudes —cessió de la recaptació d'un tram de l'IRPF— i concessions també secretes, moltes vegades a través d'acords econòmics que es resolien de manera opaca. Pactes que no es podien explicar i que es tancaven perquè Pujol tenia 17 escons que, al capdavall, eren decisius.

Quan Aznar diu culpant a Sánchez que no es pot arrossegar més un país pel fang, potser caldria recordar-li que el fang, el disbarat i la vergonya va ser la resposta de l'Estat a Catalunya el 2017

Va fer cessions Aznar el 1996 per aconseguir la mercè de Pujol com no les havia fet mai un president espanyol. No tinc cap dubte que l'esquerra del moment hauria estat incapaç de fer-les perquè la premsa de dretes ho hagués impedit tant sí com no. Es va suprimir el servei militar, es van eliminar els governs civils i es va transferir, entre altres coses, les competències de trànsit a la Generalitat. Res del que va demanar Pujol es va quedar fora de la llista de qui sense cap rubor va proclamar a TV3, per satisfer el líder nacionalista i millorar la seva imatge a Catalunya, que parlava català en la intimitat. Pedro Sánchez ha reprès el camí després de 23 anys i, certament, l'independentisme li ha demostrat que, al final, era un problema de vots i o bé s'empassava el gripau o bé se n'anava a eleccions, amb moltes possibilitats d'anar a l'oposició.

Quan Aznar diu que l'amnistia és l'oblit, no se li pot discutir, perquè és així. És el reconeixement de l'error comès per l'Estat, del Rei cap avall. L'Estat és qui demana perdó a través de l'aprovació de la llei d'amnistia. Esclar que és una caixa o faixa, però d'altres abans van fer el que van haver de fer per conservar el poder. La diferència és que ningú no els va demanar tant i, per tant, per més dignes que es posin tots els que ara posen el crit al cel, tampoc no sabem el que haurien estat disposats a fer. Tampoc no és exagerat pensar que amb ells hauria estat molt diferent, perquè els precedeix una línia d'actuació en la qual han prevalgut ells. No li agrada, a Aznar, que se li recordi que el 1999 va anomenar la banda terrorista ETA "Moviment Basc d'Alliberament" per ser empàtic amb ells en l'inici d'unes negociacions que van fracassar. No ho va fer Xabier Arzalluz, ni qualsevol altre dirigent del nacionalisme basc. Va ser Aznar des de la Moncloa i amb ETA operativa. No sé què dirien el PP i Vox si aquell context es produís amb un president socialista a la Moncloa ara, 25 anys després.

És obvi que la dreta es troba còmoda inflamant els carrers, amb situacions que només són comprensibles en el marc d'una línia vermella que va creuar la política i la judicatura el 2017 i que ara tenen necessitat, des del PSOE, de tornar a situar al seu lloc. Perquè quan Aznar diu culpant a Sánchez que no es pot arrossegar més un país pel fang, que això no s'assembla gens a la política, que és un disbarat total, i que és "insuportable realment la vergonya a què s'està sotmetent els espanyols amb aquest assumpte", potser caldria recordar-li que el fang, el disbarat i la vergonya va ser la resposta de l'Estat a Catalunya el 2017.