Clarisme va ser una revista de cultura catalana que es publicava cada setmana entre octubre de 1933 i juny de 1934 i que tenia el següent subtítol: Periòdic de joventut, art i literatura. Encara que la publicació va durar realment poc, dos eren els seus trets més característics: era un mitjà de comunicació que permetia descobrir i donar a conèixer els joves escriptors i artistes de Catalunya, i tant el seu director, Francesc Maspons, jurista especialitzat en dret català i president del Centre Excursionista de Catalunya entre 1925 i 1931, com els seus col·laboradors defensaven un clar catalanisme radical que va fer que Clarisme s'acabés convertint en un mitjà polèmic.

Allà va escriure, entre altres col·laboradors, Mercè Rodoreda, un fet que va donar a la revista una gran popularitat. L'autora de La plaça del Diamant va publicar el 23 de desembre de 1933 un article que portava per títol Nadal i que començava així: "M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s'escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran...". I en aquells hiverns d'abans amb una climatologia tan diferent, Rodoreda es podia permetre escriure: "Jo no voldria que s'avancés ni s'endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles. Quin doldre que no nevi el dia de Nadal!"

Els meus records fugissers del Nadal als anys 60 són de la Missa del Gall a la catedral de la Seu, del fred increïble hivernal que ens rebia en sortir a l'exterior, en especial aquelles nits en què ens esperava una nevada nocturna. Recordo els flocs de neu fonent-se a les torxes medievals que encara es conserven a la Seu, al carrer Major i als voltants de la basílica romànica, i que l'Ajuntament, de manera excepcional, encenia la nit de Nadal.

La meva memòria és tan fugaç com aquell fred i aquella neu que pensàvem que duraria sempre, i ara passen hiverns sencers sense que pràcticament la vegem. La serra del Cadí, que s'estén d'oest a aquest durant gairebé 25 quilòmetres, presenta avui un paisatge inhòspit que amenaça fins i tot la veïna Andorra i les seves estacions d'esquí, si no neva al gener. Si seguim així, la neu acabarà també sent poc més que un record, com aquell Nadal en què la gent es desitjava Bon Nadal i no es necessitaven subterfugis com les festes del solstici d'hivern i es cantaven nadales sense que ningú s'estranyés per això.