A deu dies de les eleccions a la comunitat de Madrid la extrema dreta té a tocar la majoria absoluta. La suma del PP i Vox —si Ciutadans hi entra ja no hi hauria partida— es troba en majoria a totes les enquestes publicades, per sobre dels 69 escons que marca la majoria absoluta i superant entre les tres formacions el 55% dels vots. Una dada només: el passat 14 de febrer, a les eleccions catalanes, el vot d'aquests tres mateixos partits es va quedar en el 17,11% dels sufragis i van arribar tan sols a 20 dels 135 diputats. Gairebé 40 punts de diferència expliquen molt bé l'evolució de Catalunya i de Madrid, però també la incomprensió i intolerància que es té des del centre peninsular, convertit ja en una illa de la dreta extrema que es presenta amb tres caps als comicis, però que es diferencien bastant poc en moltes coses.

No és estrany, doncs, que es produeixin situacions que ens costa d'entendre als que no som a l'epicentre de la capital de la extrema dreta a Europa. Vox no és pas l'únic problema de la intolerància, ni ho és Isabel Ayuso, la representant d'una formació conservadora i molt menys Edmundo Bal —l'home de Arrimadas que encapçala la candidatura de Madrid—, el capdavanter d'una formació centrista. Anomenar centrista a Arrimadas sona casi a broma a Catalunya. No ho són tampoc El Mundo, l'ABC o La Razón; tres diaris comparables a Le Figaro, el Frankfurter o The Times, diaris conservadors en matèria política però implacables amb la ultradreta. El collage de tot aquest espai té una difícil diferenciació i d'alguna manera les posicions d'uns i altres són com les capes d'una mateixa ceba.

El PSOE ha jugat tàcticament a donar protagonisme a Vox quan li ha interessat i ara en paga les conseqüències. Pedro Sánchez ho va fer el febrer passat quan, de forma vergonyosa, va destacar Santiago Abascal com un polític amb sentit d'Estat. Algú —Iván Redondo— en la seva mercadotècnia electoral va establir una arriscada doctrina: amb Vox al tauler polític espanyol, el PP i Pablo Casado no podrien arribar mai a la Moncloa. Ara no saben com treure'l d'allà: si abandonant amb Pablo Iglesias els debats davant dels insults i la intolerància de Vox, o quedant-s'hi. I és que no es poden jugar sempre totes les cartes. Quan jugues a partit d'esquerra amb polítics de dretes i jacobins, t'acaba passant que amb els anys es passen a l'altre partit, com Joaquín Leguina o Fernando Savater.

A les eleccions del 4 de maig a Madrid no està en joc només el govern d'una comunitat. En funció del resultat, la implosió de la política espanyola està assegurada i la fragilitat del govern es farà evident. Sánchez haurà de convocar eleccions o recompondre la majoria parlamentària. I, pel mig, els indults als presos polítics i les noves notícies de repressió política i econòmica a l'independentisme.