Situat al bell mig de les diferents dretes espanyoles que el volen fora del palau de la Moncloa com més aviat millor, i del govern català que ha decidit explorar en què consisteix el diàleg ofert pel govern espanyol, el president Pedro Sánchez ha de revelar quin és el seu joc més aviat que no pas tard. Els indults? Això és una operació de màrqueting que presenta com una iniciativa política seva quan Europa ja li ha fet arribar que l'actual situació dels presos no pot allargar-se més. Això mentre espera que Brussel·les desencalli d'una vegada els 140.000 milions del fons de recuperació europeu després de la pandèmia de la Covid.

Tan sols fa falta ser un lector atent dels últims pronunciaments polítics i judicials sobre presos i exiliats a Europa —des del Tribunal General de la Unió Europea fins al Consell d'Europa— per veure que tota la bastida del Tribunal Suprem té aluminosi. Ja li va passar una cosa semblant a Zapatero el 2010, quan era president del govern: Europa el va forçar a una retallada històrica de la despesa social per complir amb l'objectiu de dèficit. Una retallada que, a la pràctica, li costaria les eleccions.

Uns indults en els quals el govern espanyol haurà d'escoltar el Suprem, i que ja ha filtrat que seran limitats i reversibles. O sigui que no seràn el que la mateixa paraula indult significa sinó que, igual que Alfonso Guerra va passar el ribot en el seu dia a l'Estatut, amb els indults acabarà succeint una cosa similar. Perquè quan mires de reüll el que diuen les dretes, vols desplaçar Susana Díaz d'Andalusia per col·locar-hi el teu candidat, Juan Espadas; tens un embolic important amb el Marroc on t'hi pots jugar fins i tot l'estatus de Ceuta i Melilla i algunes altres coses, la solució a la carpeta catalana acaba patint sempre.

No s'ha de ser gaire llest per preveure que Sánchez voldrà col·locar els indults com un acte de l'incipient diàleg quan és tan sols una reparació tardana de la injustícia comesa. Caldrà explicar-li que amb unes 3.000 persones pendents de diferents casos judicials, la solució individual a nou persones no s'apropa ni tan sols a l'epidermis del problema. Perquè Catalunya té el risc que el que ha de ser una taula de negociació per trobar una solució al contenciós entre Catalunya i Espanya, acabi assemblant-se a una comissió mixta de traspassos o al preludi del que ha de ser la nova negociació per al finançament autonòmic.

No serà suficient que la part catalana reclami l'amnistia i el dret a l'autodeterminació, com ja ha dit que farà. És imprescindible que els temes que formin part de l'agenda se cenyeixin estrictament a la recerca d'una solució. El 52% dels vots i la majoria parlamentària independentista delimiten el terreny de joc, per més que el govern espanyol tingui un somni: tornar a una interlocució com aquelles de Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla amb Felipe González, José María Aznar i José Luís Rordríguez Zapatero. Girant full a les reivindicacions catalanes des del 2012.