Si hi ha una cosa que és marca de la casa aquests últims anys al Futbol Club Barcelona és el menyspreu de la presidència amb el soci, l'aficionat i la corrua de barcelonistes que hi ha al planeta. Només des del menyspreu més absolut -unit al pànic que ha de produir no tenir-hi cap explicació plausible- es pot explicar que més de 24 hores després que Leo Messi hagi anunciat el desig d'abandonar el club on ha jugat tota la vida, Josep Maria Bartomeu mantingui silenci.

No soc capaç d'imaginar-me una situació informativa similar davant d'una bomba informativa que ha trastocat els mitjans de comunicació de tot el món i que ha fet un enorme dany reputacional a la marca de l'entitat. El Barça és avui un club devaluat que si cotitzés en borsa les seves accions s'haurien desplomat fent més difícil la continuïtat dels responsables. Aquí, en canvi, la junta directiva s'escuda darrere de la pandèmia del coronavirus i d'un estadi tancat a l'afició per simplement fer una cosa tan senzilla, encara que tan difícil, com donar la cara.

Vint-i-quatre hores després de la notícia sabem, almenys, tres coses: que Bartomeu segueix agafat la butaca sense donar mostres reals de tenir en l'horitzó immediat la seva dimissió; que Messi se'n va per una desconfiança irreversible amb el president, perquè se sent enganyat; i que l'assemblea de compromissaris del mes d'octubre es presenta ja com la gran batalla per forçar la marxa de la junta directiva tombant els comptes que s'hi presentaran. El camí de l'assemblea es considera més ràpid que el de la moció de censura -una via que, ara com ara, podria prosperar- que obligaria, en cas de tirar endavant, a complir uns terminis de calendari que avançaria tan sols unes setmanes les eleccions previstes per al març.

Una enquesta realitzada per aquest diari tot just es va saber que el jugador havia comunicat al club que pensava deixar-lo, és contundent: gairebé el 90% dels que l'han contestat consideren que la marxa de Messi és culpa de Bartomeu. El mateix jugador, a través d'un dels seus portaveus, ha comentat al diari argentí La Nación el dolor de la seva decisió: "Em fa mal en l'ànima, però ja està. S'ha complert el cicle". Va arribar amb 13 anys a la Masia, ha donat al club una dimensió mundial impensable, no se'n volia anar i l'hem perdut. Què més fa falta per abandonar?