S'havia d'obrir en canal, com està succeint, la corrupció existent a les files socialistes per comprovar que la crisi institucional de l'Estat espanyol és de tal magnitud que ni tan sols estava previst disposar dels contrapesos necessaris per fer front a situacions com la present. No té contrapesos legals i també hi ha un dèficit absolut de contrapesos ètics. És realment esborronador que el jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz imputi la directora general de la Guàrdia Civil, Mercedes González, i el director adjunt operatiu (DAO) del cos, el tinent general Manuel Llamas, en el denominat cas Leire Díez, pels presumptes delictes de prevaricació i obstrucció a la Justícia amb acusacions tan greus com la suposada utilització de procediments interns contra membres de l'UCO, la Unitat Central Operativa d'aquest cos, i no passi res.
Pitjor fins i tot que això: el govern espanyol manté la confiança i el suport polític a la directora de la Guàrdia Civil i fan el mateix tant el president, Pedro Sánchez, com el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska. Ja sé que hauria de ser just al revés en un Estat democràtic i una interlocutòria com la de l'Audiència Nacional hauria de ser suficient perquè Mercedes González i Manuel Llamas dimitissin i, en cas que no ho fessin, al cap de poques hores fossin destituïts. Però la política ha adquirit tals dosis de cinisme i de falta de tota mena de valors que amb un bon relat es pot girar tot. Una bona narrativa que convenci els teus és capaç de fer miques el marc legal i ens porta a debats que semblaven absolutament superats. Per un moment cal recordar Luis Roldán, aquell sàtrapa director general de la Guàrdia Civil entre 1986 i 1993, condemnat a 31 anys de presó per malversació, suborn, estafa, frau fiscal i falsedat documental, després d'apropiar-se de fons reservats i cobrar comissions per obres en casernes.
La situació actual pot arribar a ser institucionalment més greu si les acusacions contra Mercedes González acaben provant-se, ja que voldria dir que des de la cúpula de la Guàrdia Civil s'haurien utilitzat mecanismes de l'Estat per interferir deliberadament en investigacions judicials en tràmit del PSOE i de la família del president del govern espanyol. El dany institucional seria, en conseqüència, enorme, perquè afectaria valors tan importants com la independència de la policia judicial, la seva actuació en investigacions penals en curs, la separació de poders i la confiança del ciutadà que el govern espanyol no utilitza els cossos policials per protegir els seus interessos polítics. No som aquí, certament, però ja comencem a tenir una certa experiència en com evolucionen tots aquests casos.
Aquesta pèrdua d'acceptació de la realitat, vulnerant els principis mateixos d'un règim parlamentari en democràcia, arriba fins i tot a fer venir vertigen
La Fiscalia posa en dubte les diferents explicacions de Mercedes González, qui inicialment va negar que hi hagués reunions amb Leire Díez (la fontanera en cap de les clavegueres del PSOE sota el comandament de Santos Cerdán); després va admetre que n'hi havia hagut dues, més tard tres i finalment va reconèixer que en una de les reunions Leire va demanar la readmissió d'un comandant. A més, esmenta l'esborrament de converses de WhatsApp com un altre element que considera rellevant per a la investigació. Desconec què ens acabarà deixant aquest cas concret, però el més preocupant, acabi com acabi, és la pèrdua absoluta de realitat sobre el que es pot i no es pot fer. Aquesta pèrdua d'acceptació de la realitat, vulnerant els principis mateixos d'un règim parlamentari en democràcia, arriba fins i tot a fer venir vertigen.
Vam viure un primer cas amb l'ex fiscal general de l'Estat Álvaro García Ortiz, que no va dimitir fins que va ser condemnat pel Tribunal Suprem, el novembre de 2025, a dos anys d'inhabilitació i al pagament d'una multa per un delicte de revelació de secrets. No hi havia cap precedent d'això, però no va atendre cap de les peticions de dimissió i el govern espanyol li va mantenir el seu suport i no el va destituir. Ara torna a passar el mateix i s'aborda des del poder amb la mateixa normalitat que en el passat. El preocupant és que acabem convertint en normal una cosa que no hauria de succeir mai.