Gairebé totes les portades d’aquest divendres 14 d’abril s’obren amb la decisió dels accionistes de Ferrovial de traslladar l’empresa (ex)espanyola d’infraestructures als Països Baixos. El canvi de seu no és només una decisió administrativa i neutral. Té un rerefons polític ben gruixut, atès que Ferrovial l’ha justificat en la “manca de seguretat jurídica” a l'estat espanyol. Si és així, ens afecta a tots i cadascun, no només a la multinacional. Certament, aquest afer demostra que les grans empreses estan més ben protegides que els ciutadans: Ferrovial ha ignorat les amenaces i avisos del govern espanyol i ha marxat d’Espanya, cosa que ni tu ni els teus veïns, ni cap altre grup objectivament identificable —Catalunya, per exemple, o Ceuta— està en condicions de reproduir.
L’argument de Ferrovial té un punt. Les empreses d’infraestructures són intensives en capital —fan servir molts diners per operar— i, per captar-ne en l’escala adient, cal jugar a les grans lligues financeres. Una és la Borsa de Nova York, on Ferrovial vol cotitzar. És la lògica empresarial: allí disposa del volum de capital que li convé i, a més, el 75% del seu valor patrimonial prové dels Estats Units. L’empresa considera, però, que la normativa espanyola no deixa clar com pot cotitzar directament a Nova York. El Ministeri d’Economia, d’alguna manera, li dona la raó en replicar que no hi ha cap obstacle legal per fer-ho, però que és una via “inexplorada”, és a dir, que cap empresa espanyola l’ha fet. El capital no vol lligams i l’espanta la incertesa i la inseguretat. Ferrovial ha cercat, doncs, un camí més ràpid, directe, segur i provat per aparèixer a la Borsa de Nova York a pescar diners: ser una empresa neerlandesa. I les lleis l’emparen.
“La fusió amb la filial neerlandesa [de la mateixa Ferrovial] és per cotitzar als EUA en un període breu. És una via contrastada per nombroses companyies europees. No és fàcil fer-ho directament des d'Espanya i tant el termini com el procés d'execució són incerts”, va dir als accionistes el president de Ferrovial, Rafael del Pino, aquest dijous. A més a més, es calcula que la Ferrovial neerlandesa s’estalviarà uns 40 milions d’euros en impostos.
Aquest és el moll de l’os de tota la moguda, que no va de llibertats ni de drets ni de lleis ni de patriotisme. Va de la supervivència de Ferrovial i dels beneficis dels seus accionistes, del seu compte de resultats i dels seus guanys. Els que s’hi juguen alguna cosa ho saben des del minut u: “És de patriotes vetllar per la millora de la competitivitat”, botzinava a la junta d’accionistes Valentín de Torre, propietari de 200 títols. Si un petit accionista espanyolíssim pensa així, com creus que ho veuen els noruecs del Norges Bank o els britànics de The Children’s Investment Fund, propietaris del 7% de Ferrovial?
Algun diari —El País millor que cap— ho explica amb tots els ets i uts en pàgines interiors. A les portades, però, tot degenera en banalitats nacionalistes, garrotades a Pedro Sánchez o la superficialitat del duel de pinxos entre un estat i una multinacional. Aquesta era una història que ha agafat tothom —el govern espanyol, els reguladors, el periodisme…— a contrapeu i amb els pixats al ventre i que mostra com n’estan de mal equipats els estats democràtics i els seus administradors per protegir la sobirania de preservar els vincles i obligacions de tots davant d'actors globals com Ferrovial, que juguen una altra partida ben protegits per les lleis i regulacions perquè els estats moderns —i les institucions supraestatals com la UE—, privilegien la propietat i els propietaris més que els ciutadans i el bé comú. Això és el que estava en joc en l’afer Ferrovial i que els diaris encara no han sabut copsar. S’han estimat més posar-se a jugar amb els mirallets i les figuretes de la politiqueria.
