Al primer minut de projecció de Locomía, la nova sèrie documental que acaba d’estrenar MovistarPlus+, tots els qui recordàvem aquell fenomen musical i estètic, transgressor i ple de màgia, ja estem atrapats. Un s’apostaria un pèsol de Llavaneres a que l’efecte hipnòtic d’aquesta producció, anunciada com el major culebrot mai ballat, fa el mateix efecte en qui no sap absolutament res d’aquell grup de joves que havien revolucionat les nits d’Eivissa a principis dels anys 80 armats de ventalls i faldilles, de muscleres i sabates de llarguíssima punta.
Fill del somni d’un geni, o un il·luminat, o potser totes dues coses, anomenat Xavier Font, que havia arribat a l’illa amb 20 anyets, disposat a fer realitat el batibull que tenia al cap, a vendre els seus dissenys i a alliberar la seva necessitat de lideratge (“soc dominant, autoritari, tenia un poder de seducció molt fort i necessitava el meu harem”, adverteix al principi de la sèrie, autodefinint-se com un flautista d’Hamelín, un lladre d’ànimes); tan extravagants com avançats al seu temps, els Locomía es van convertir en el màxim reclam de la discoteca KU (i d’una illa que era sinònim de llibertat en aquella Espanya que intentava treure’s del damunt la grisor, tot just començant a despertar del malson de 40 anys de franquisme), i algú va saber veure-hi un potencial extraordinari: aquest algú era José Luis Gil, mànager musical amb un insòlit olfacte i una envejable visió pels negocis.
Conegut a la indústria com el rubio de oro, president de la discogràfica Hispavox amb només 25 anys, havia llençat les carreres de Miguel Bosé o Alaska y Dinarama, i va pensar que la fascinació que despertaven aquells animadors nocturns es podria repetir a les llistes d’èxits amb un grapat de cançons a mida. Que no cantessin era el de menys. Traslladats a Madrid, Locomía acabaria rebentant el panorama musical, a Espanya i a Llatinoamèrica, repetint l’impacte que havien tingut a Eivissa. Però tot allò va durar molt poc, i la lluita d’egos desmesurats entre Gil i Font va destruir la fantasia. Els tres capítols de Locomía juguen a explicar el fenomen i posen el focus en una intrahistòria que destapa les misèries, els enfrontaments, els desamors, també els moments àlgids, d’aquella formació visionària. En parlem amb el pare de la criatura, un Xavier Font que es converteix en un dels grans protagonistes d’aquesta sèrie.
Deus estar fent més entrevistes ara que en la millor època de Locomía...
Doncs sí, n’he fet moltes, i dic les coses com al docu, d’una forma molt visceral, molt jo, si agrada o no és una altra cosa. Però és cert que, tot i que en aquella època fèiem entrevistes, eren molt menys personals, perquè llavors estàvem molt controlats i molt reprimits. Veníem més una imatge que una veu...
José Luis Gil i jo som dues persones amb molt d'ego, dominants i autoritaris; cadascú explica les coses des de la seva perspectiva i suposo que tots dos tenim part de raó
Aquí se us escolta, tant a tu com als altres components del grup.
És el gran poder d’aquest documental. Som els protagonistes d’una història que en gran part no es coneix. Potser jo tinc més protagonisme, però tots ells tenen molt a dir, sense la meva troupe aquest documental no hagués estat el mateix. Els vaig demanar que parlessin des del cor, estava convençut que anirien a parar al mateix punt: en aquest viatge hi va haver més amor que odi, ens seguim estimant, hem tingut les nostres diferències, fins i tot amb el meu germà Lluís, que és sang de la meva sang i que va formar part del grup original i de l’altre Locomía (al documental descobrireu aquell moment en què van coincidir dues formacions amb el mateix nom). Però aquestes coses passen a totes les famílies, i nosaltres vam formar-ne una.
El documental enganxa perquè fa honor al claim publicitari del major culebrot mai ballat. Però també perquè està plantejat com un duel d’egos carismàtics: Font vs. Gil, quasi King Kong contra Godzilla...
(riu) Ningú m’ho ha definit així, però m’agrada... Som dues persones amb molt d’ego, dominants, autoritaris. I cadascú explica les coses des de la seva perspectiva, suposo que tots dos tenim part de raó. Jo defenso el que he viscut, l’esperit de Locomía. Això no va ser un grupet de música, va ser molt més, una història que vaig començar sent molt jove, amb una estètica molt avançada al seu temps, i és la meva història però la de molts més. No soc individualista, d’haver-ho estat potser ara seria com l’Alaska, com el Miguel Bosé o el Tino Casal, en pau descansi. El públic no és imbècil, i crec que cadascú es retrata al documental: jo he estat molt honest i, tot i que tinc aquesta manera de parlar, jo no falto el respecte a ningú, no li dic a ningú traïdor ni bobo ni res per l’estil.
Però el documental sí deixa clar que ets explosiu, que tens un pronto...
Sí, absolutament. A diferència de Godzilla (riu), que es pensava molt les coses, jo no. Perquè, com Locomía, soc visceral. Jo no tenia un pla per anar a Eivissa a fer-me famós, volia anar-hi amb la meva gent, vendre roba, i allà em vaig enamorar i es van enamorar de mi. Clar, jo era molt ambiciós: tenia un nòvio i en volia dos, quan en tenia dos, en volia quatre... Pensem que era l’any 1984, jo en tenia 20, i feia el que la gent d’aquesta edat feia, prou bona persona que era.
Hi ha un moment clau a tot el vostre periple, quan deixeu Eivissa i marxeu a Madrid. Us vau vendre la llibertat?
Sí, però la gent ha d’entendre els motius. Pensa que ens vam trobar amb què ens havien cremat la casa, que la gent de la nit d’Eivissa ens atacava cada nit, ens punxaven les rodes de la furgoneta, i que el Manolo (Arjona, llavors parella de Font i membre del grup) em va demanar que el tragués de l’illa, perquè quasi l’enverinen quan li van donar una ratlla d’heroïna fent-li pensar que era coca... Jo adorava el Manolo, l’adoro ara i l’adoraré sempre. I si, a més, arriba el rubio de oro, i et proposa fer un single, amb un contracte d’un any, amb determinades clàusules... jo vaig pensar que podia anar a Madrid, veure què passava, i si no m’agradava tornar cap a casa. No vaig aconseguir-ho, amb la teranyina estesa era massa complicat. Em vaig sentir atrapat. Sí, suposo que ens vam vendre l’ànima al diable.
He plorat molt veient la sèrie, hi ha molts moments que m'emocionen
Si us haguéssiu quedat a Eivissa...
A lo hecho, pecho. El que va passar ja no es pot canviar. Però també és veritat que quan estava a Madrid i vaig intentar donar una nova imatge al grup, i José Luis Gil no ho va permetre... en aquell moment en Michel Cretu, el d’ENIGMA, tenia una producció molt xula de cant gregorià i no tenia artista visual, em va trucar, i allò m’hagués encaixat de puta mare. Vaig tenir la mala pata de trobar un productor que volia fer un producte comercial, i m’hagués pogut unir amb algú que hagués fet una música més underground, i ara faria anys que estaria a Eivissa posicionadíssim. El que va passar, va passar, però sí, podria haver fet una cosa molt més lluminosa. I és el que m’agradaria reprendre. Segones parts no foren mai bones, però això no és una segona part: és la continuïtat d’un caparrut amb molt d’ego que té molt clar que sent això.
A la sèrie et despulles i admets les teves debilitats, i Gil no ho fa.
Ell està per sobre de tot i no s’equivoca mai... Però l’ésser humà s’equivoca constantment, i jo en soc perfectament conscient: sé qui soc, sé qui era, un paio visceral, bonàs, que de vegades diu les coses sense pensar, que ha fet coses malament i les ha pagat. Jo he plorat molt veient la sèrie, hi ha molts moments que m’emocionen.
Locomía, un projecte viu
Mentre conversem amb Xavier Font ens explica que l’enganxem provant-se el vestuari per a la festa de presentació de la sèrie, nerviós pel retrobament amb tots els seus ex companys (alguns d’ells també ex parelles), emocionat també amb mil i un projectes de reinvenció de Locomía. Un d’ells serà un llargmetratge que produirà una plataforma que no vol desvetllar, que començarà a rodar-se al setembre i que ficcionarà part de la història del grup. Però no és l’únic, malgrat l’amenaça de demandes judicials que José Luis Gil deixa anar a la sèrie.
Què pots dir de l’ombra de possibles denúncies de Gil?
La marca i els drets són meus, des dels ventalls al moviment, la roba, els barrets, les botes, tot plegat ho tinc registrat. Porto molts anys cobrint-me les esquenes, ja em va passar de cedir la marca durant cinc anys al nostre ex representant, i això em va costar cedir el meu lloc al grup i molt de patiment.
Encara enamoro, tinc aquesta virtut, i la penso explotar: si ho vaig fer amb 20 anys, ho faré amb 60
Dius a la sèrie que la indústria et deu un Grammy, però jo us veig més a Eurovisió.
Sona prepotent. Quan ho dic em refereixo a un reconeixement, i crec que aquest documental ja és un regal, ja fa la funció del Grammy. A Eurovisió ja vam estar a prop d’anar-hi, l’any que van enviar Azúcar Moreno. En aquell moment teníem una cançó que va fer en Gil, que es deia Luna Luna, la deu tenir guardada en un calaix, i havíem dissenyat una estètica espectacular molt estil Circ del Sol. No hi vam anar perquè TVE no va voler, per allò de sempre: Espanya representada per punts suspensius, gays i no gays... Va ser una pena, igual que el fenomen d’ABBA va néixer a Eurovisió amb una barreja de música i estètica, en aquells moments Locomía hagués tingut molts números per guanyar.
Mai és tard: Eurovisió, el Sónar...
He anat a buscar un productor de música electrònica, en Julio Posadas, que respecti una història de més de 30 anys, que entengui la necessitat d’una metamorfosi de Locomía. I jo visc un bon moment, feliç, pletòric, dempeus als meus quasi 59 anys, i mantenint la gràcia d’enamorar. Encara enamoro, tinc aquesta virtut, i la penso explotar. Si ho vaig fer amb 20 anys, ho faré amb 60. Si tinc temps de presentar el projecte en el que estem treballant, doncs intentarem anar al Benidorm Fest, i si no, la idea és tenir continuïtat, treure un nou disc, seguir evolucionant Locomía. I també voldria anar al Sónar l’any vinent amb la meva marca, representant una història musical transgressora, lluminosa, avançada, comercial, i amb una imatge que canvia el món rococó d’una Eivissa blanca per una imatge del 2030, que tinc al cap i ja l’hagués fet realitat l’any 95 si m’haguessin deixat.
El Xavier d’avui té l’ego més controlat del qui va marxar a Eivissa als anys 80?
(parla amb el seu marit) Harold, ¿cómo tengo tengo el ego de controlado? Diu que encara el tinc, però que no és un ego dolent. Això és com allò de la puta de bon cor. Soc egocèntric de bon rotllo, de bon cor. Amb el meu marit tenim unes trifulgues cada dia des de fa cinc anys que flipes, perquè jo no em controlo. Has d’entendre que el meu marit, de 24 anys i de L'Havana (Cuba), l’últim drac, és un jove vell, i jo soc un vell jove de 58. I aquest vell jove té un nen a dins...
Això ho diu José Luis Gil a la sèrie!
Sí, diu que jo era com un nen que, quan no el deixen jugar i s’enfada, agafa la joguina i la trenca. Si jo no jugo, no juga ningú. Doncs això ho ha clavat, és veritat, aquest era jo. I encara queda un rampell (un ramalazo) d’allò en el Xavier Font d’avui, perquè hi ha un nen intens que no morirà mentre no marxi d’aquesta vida terrenal. I no vull canviar. L’edat et millora perquè et fas més conscient de com n’eres de pocavergonya, i et veus parlant a una sèrie i penses que has de fer més bondat, però jo ja era així quan sortia de Sant Boi per anar a Studio 54... I aquesta nit quan surti amb tota la meva tribu urbana, amb tots els que vaig estimar, els que em van estimar, els que van deixar d’estimar-me, tornarem a estar junts i això és molt poderós.
Una retrobada emocionant...
Venen en Manolo, en Carlos, en Gard, en Juan Antonio, la Lurdes amb la seva filla, és un retrobament molt fort. I això no ho té en Godzilla... te’n recordes que el King Kong agafava aquella noia rossa per salvar-la? Doncs la meva tribu és la noia rossa. Tu has posat la comparació, doncs jo soc King Kong i el Godzilla estarà a casa seva donant pel cul. Ell no ha anat enlloc, jo sí he donat la cara, i estic feliç. Veient la sèrie i trobant-hi coses més boniques a cada visionat. Aquest senyor no pot estar content si a dia d’avui, tants anys després, encara surt dient les coses que diu de mi. Al final, tota la meva tribu està aquí, i aquest és el missatge de la sèrie: no hi ha ni bons ni dolents, però al César el què és del César. I no hi ha més. O sí, perquè Locomía no s’ha acabat.