“No sé com s’ho fa en Woody Allen. Jo soc un etern optimista i, sense ser-ho, no m’hauria pogut dedicar a fer pel·lícules. Soc optimista respecte al futur del cinema i, també i malgrat tot, respecte al futur de la societat. Perquè només els optimistes poden canviar el món. Els pessimistes amaguen el cap sota l’ala”. Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) i la seva manera de veure el món han protagonitzat la roda de premsa del cineasta alemany, homenatjat enguany pel BCN Film Fest.

Ahir recollia el Premi d’Honor del festival, mentre defenia que “les pel·lícules tenen vida i identitat pròpies, i només pertanyen al públic”. És el mateix públic que l’ha convertit en una figura inqüestionable del cinema europeu, gràcies a films tan icònics com París, Texas (1984), El cielo sobre Berlín (1987) o Buena Vista Social Club (1999). Capdavanter d’una generació fabulosa que inclou noms com els de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorff o Werner Herzog, en un moviment que es va batejar com a Nou Cinema Alemany, Wim Wenders ha creat un segell personal, marcat per la recerca constant de reptes.

Un exemple, rodar un documental com Pina (2011) en 3D, format amb el qual, ha explicat, torna a jugar en un dels dos nous projectes que té a punt i que veuran la llum al proper Festival de Canes. “Estic molt content perquè ningú sap absolutament res de les dues pel·lícules que presentarem. Les vam produir sota el radar. La gent no sabia que existien fins a la roda de premsa de Canes, i això és fantàstic”, deia amb un somriure als llavis. “Una és un documental en 3D, Anselm. I l’altra es diu Perfect Days i és ficció. Però no us diré res més”. I quan li han preguntat per si el posava nerviós tornar a competir en una cita com Canes, que el va premiar fa quasi 40 anys amb la Palma d’Or per  París, Texas, ha contestat, dubtant: “Mmm... No, no em fa gens de por. Una miqueta, potser, però no em preocupa. Són pel·lícules força úniques, res semblant al que he fet en el passat”.

Inquiet, sempre dominat per la curiositat, Wenders ha fet una defensa de l’eterna joventut: “L’edat està sobrevalorada. Quan era jove volia ser gran. Sempre he volgut ser més gran del que he estat. Fins que vaig deixar de pensar-hi. L’edat és irrellevant, només compta qui ets i què fas”.

Els nervis de Nastassja

Parlant de París, Texas, el cineasta ha recordat un moment que roman a la memòria cinèfila: l’escena al peepshow de Nastassja Kinski i Harry Dean Stanton. “La Nastassja estava molt nerviosa, i això em tenia preocupat. Però va ocórrer un miracle: i és que en Harry Dean Stanton encara estava més nerviós que ella, perquè tenia molt poc temps per aprendre’s el guió i no creia que fos capaç. La Nastassja es va oferir a ajudar-lo, i durant tres dies i tres nits van preparar el text d’ell, i a ella li van passar tots els nervis. Això demostra que és molt millor preocupar-se pels altres que per un mateix”.

El cineasta alemany ha recordat que va començar a fer pel·lícules perquè era un bon compendi dels seus múltiples interessos. “De jove volia ser arquitecte, músic, escriptor, fins i tot sacerdot, i finalment vaig decidir-me per la pintura. Era pintor quan vaig rodar la meva primera pel·lícula i em vaig adonar que fer cinema incloïa la fotografia, la pintura, la sanació, la música... tot allò que jo volia fer. Va ser un descobriment màgic”.

Aquesta màgia va en contra del què mana la indústria en els nostres dies. A la qüestió de quin consell donaria als joves que pretenen obrir-se pas en el món del setè art, el director ho té clar: “Hi ha una cosa que sentiran una vegada i una altra: que les pel·lícules són un producte que ha de buscar l’èxit. I això és una enorme mentida. Si penses en el cinema en termes de producte, dedica’t a una altra cosa. Perquè el cinema és cultura”.

Cinema i llibres

En el marc d’un festival vinculat amb la literatura com el BCN Film Fest, Wenders ha recordat la seva estreta relació amb dos escriptors i col·laboradors, com Sam Shepard (actor a Llamando a las puertas del Cielo i guionista de París, Texas) i el Premi Nobel Peter Handke, guionista dels primers films del cineasta, com El miedo del portero ante el penalti (1971) o Alicia en las ciudades (1974). “Són dues persones que van ser i continuen sent molt importants a la meva vida. Quan vaig començar al món del cinema, me’n vaig adonar de seguida que no m’era fàcil escriure diàlegs. Però, quan necessitava ajuda, mai pensava en guionistes, sempre em venien al cap escriptors. Vaig col·laborar en cinc pel·lícules amb en Peter Handke, i diria que vam evolucionar en paral·lel, al mateix temps. El seu primer èxit va ser el meu, i sempre ha estat present en la meva vida”, deia Wenders.

“Pel que fa a Sam Shepard, el coneixia com a dramaturg, havia vist les seves obres i em va impressionar com dialogava. Tenia una personalitat explosiva. Era alt, prim, molt intel·ligent, odiava agafar avions, preferia conduir, i muntava a cavall. Era un home més gran que la vida. Vam ser amics propers, un dels millors dels darrers 20 anys”, ha explicat, lamentant la seva pèrdua.

Wenders ha seguit reflexionant sobre l’escriptura i el cinema: “Em sembla que els escriptors són persones molt solitàries. No m’agrada escriure perquè no m’agrada passar temps sol davant de l’ordinador. M’agrada intercanviar impressions. Admiro els directors que escriuen els seus propis guions, ho he fet un parell de vegades, però no m’ha entusiasmat l’experiència”.

Abans de marxar, Wim Wenders ha avançat que acaba d’iniciar un nou projecte, que l’hauria d’ocupar els pròxims temps, i que neix del desencís que han portat la pandèmia i el confinament. “La Covid ha canviat el món. Per damunt de tot, el sentiment de recerca de la veritat: tothom la busca i ningú es posa d’acord en què és veritat i què no. I, d'altra banda, pràcticament ha desaparegut el concepte del bé comú, que ja no té importància per a les noves generacions. I continuarà en declivi, res no serà com era, ja no podrem revertir el temps. Les bones èpoques passades han desaparegut i no tornaran mai més. La clau és què podem fer, personalment, respecte a aquestes dues qüestions. I m’ha fet pensar en un projecte pels anys vinents que versarà sobre la pau. Perquè sense pau no hi ha veritat ni tampoc hi ha bé comú”, ha rematat.