"Ja n’hi ha prou, ja està bé, no sou ningú per opinar dels nostres cossos. No té més. Som com som i només volem que ens deixeu ser i si no us agrada, ens és igual, perquè no fem les coses per agradar-vos a vosaltres. Existim, ho seguirem fent i no podeu seguir silenciant-nos". Si el llibre Voces que cuentan: una antología pogués parlar, cridaria això. O si més no, és el que vull fer després d’haver-lo llegit.
Divuit veus s’han unit en un llibre de més de cent pàgines per explicar a través de text i il·lustracions les històries de diferents dones, algunes autobiogràfiques i d’altres fictícies partint de la realitat. I sí, és un altre llibre sobre masclismes i sobre com ser una dona et condiciona la vida. Perquè fins que no s’hi posi remei, s’explicaran les vegades que calguin les desigualtats que vivim.
En aquest cas, les històries relaten situacions quotidianes o situacions que han canviat la vida de les autores. Julia Otero explica com el seu naixement va canviar totalment la visió que el seu pare tenia de les dones o Patricia Campos com va viure el seu pas per les forces armades i com va acabar promovent el futbol femení a Uganda (amb il·lustracions d’Ada Diez i Sara Soler, respectivament).
'El bicho' que et menja per dins
Però potser un dels relats més impactants és el de la periodista Diana López Varela, que, amb les impressionants il·lustracions d’Akira Pantsu, narra la història en primera persona sobre l’anorèxia de la periodista. A l’institut, un company va decidir que era bona idea opinar sobre la seva panxa sense que ningú l'hi preguntés i arran d’això va deixar de menjar. Va estar a punt de ser ingressada, però després de molt d’esforç i anar a teràpia durant anys, se’n va sortir. El relat, en format còmic, expressa com ella se sentia quan es mirava al mirall, com el bicho la menjava per dins i com només volia estar més i més prima.
La combinació entre el text i les il·lustracions crea una sintonia espectacular que t’apropa a la situació de la protagonista. Entres dins la història, amb una aura verda et fa fàstic el noi que li diu que té la panxa fofa i sents, en una mesura molt més petita que la seva, l’angoixa de Diana López Varela durant aquells anys.
Il·lustració de Sara Soler al relat "Mzungu", escrit per Patricia Campos.
I seguint amb com és d'imprescindible opinar sobre els cossos de les dones, Raquel Riba Rossy (la creadora de Lola Vendetta) il·lustra un fragment del llibre, "Morder la manzana" de Letícia Dolera. La conversa entre dues amigues sembla surrealista, però, malauradament, podria ser real: una d’elles és actriu, li diuen que ho fa fantàstic i que la volen per al paper, però que s’haurà de posar farcit als sostenidors. El problema que troben en la seva interpretació és que té les tetes petites! I ja pots pensar que estàs conscienciada amb tema, que quan et posen davant dels morros aquestes realitats, només vols estampar caps contra les parets.
Il·lustració de Maria Hesse al capítol de la cançó Soledad d'Eva Amaral
I aquest article podria seguir eternament amb una reflexió sobre cada història. Els divuit noms que signen aquest llibre són els de conegudes il·lustradores com Agustina Guererro, Ana Ocina o Maria Hesse, i d’escriptores, periodistes i compositores com Almudena Grandes, Sandra Sabatés o Eva Amaral. El paper de la dona als mitjans, les nostres mares i àvies o què passaria si els rols s’intercanviessin són alguns dels temes que s’hi poden trobar per recordar, ja que hi som, que encara que ja s’hagin acabat els logos liles a les xarxes socials, el 8-M ha de seguir tot l’any.
La portada del llibre és de la il·lustradora Esther Gili.