Més que a Barcelona, que té unes característiques particulars i uns problemes molts seus, el laboratori social català —que és una manera fina de dir allà on fermenten els conflictes de fons i on petaran seques— es troba avui a les ciutats petites i mitjanes del país, a les urbanitzacions perifèriques i als extraradis que absorbeixen tant la gent rebotada del cap i casal com les constants onades migratòries. Aquests nous nuclis de població, que no estan preparats ni tenen infraestructures per prestar serveis a tanta gent ni per assumir aquests creixements sobtats, sofreixen també autèntics daltabaixos polítics i inclús ètics, que sovint desemboquen en trencaments d’equilibris comunitaris que havien durat dècades.

Joan Esculies és un excel·lent detector dels moviments socials i polítics del país, sigui en el passat o en el present, i n’ha volgut fer una novel·la-al·legat

No fa gaire, per posar un exemple, es va fer mig viral un ple municipal de Calella on l’alcalde Marc Buch feia un sentit discurs en contra de la llei de l’embut en què s’ha convertit l’obligació que tenen els ajuntaments d’empadronar tot déu: «Hem d’empadronar algú sense un títol jurídic? Hem de blanquejar ocupes? Hem d’empadronar algú en un banc, en una cova o fins i tot en un contenidor?», es preguntava Buch amb indiscutible talent retòric, just abans de convidar un regidor de l’oposició a fer un tomb pels carrers, com fa un bon polític local. 

Aquesta mena d’alcaldes de classe mitjana, abandonats a la seva sort per les cúpules dels partits i pressionats cada dia més pels seus votants sobretot en matèria de seguretat pública i neteja viària, es converteixen de seguida en herois tràgics, plens de contradiccions ideològiques i dilemes morals que els empenyen a fer la guerra pel seu compte i els acosten al temut populisme. Tot un caldo de cultiu que té la temperatura ideal perquè s’hi generi literatura. Aquest clima de fons —quotidià, però que molts prefereix fer veure que no existeix— per ambientar una bona història l’ha ensumat com un llebrer l’historiador Joan Esculies, que és un excel·lent detector dels moviments socials i polítics del país, sigui en el passat o en el present, i n’ha volgut fer una novel·la-al·legat, fent servir mecanismes de ficció i síntesi periodística.

Un veí ben estrany es llegeix esperant un gir que porti a la inevitable moralina bonista i a la condemna de l’ascens del populisme

Només començar, Esculies avisa que no ens oferirà una història de l’estil Gran Torino, però és una prevenció una mica absurda i tramposa. L’únic contacte ferm del llibre amb el clàssic de Clint Eastwood —la dels xinos drogaditos, que deia Antònia Font— és la tria del protagonista, o més ben dit la veu narrativa, perquè el protagonista real és un alcalde d’un poble del Vallès immers en una polèmica presumptament xenòfoba. Ens ho explica un vell que ho té tot fet, es vol morir i ha entès de què va la vida: «Tots els homes pertanyen a un món, el que sigui, que els ha vingut donat. Quan aquest s’acaba és raonable que vulguin marxar amb ell. S’hi han emmotllat i és tard per canviar».

Més aviat, el relat i el to d’Un veí ben estrany recorda la minisèrie de David Simon Show me a hero (que prenia el títol de la frase memorable d’Scott Fitzgerald: «Ensenya’m un heroi i t’escriuré una tragèdia»). Allà, una ordre federal de dessegregació que obligava a construir 200 habitatges en una comunitat blanca de Yonkers era aprofitada per un jove polític oportunista per convertir-se en l’alcalde més jove d’Amèrica. En la novel·la que ens ocupa el detonant del conflicte racial és la mort d’un xaval autòcton en una baralla amb sud-americans.

No tinc cap dubte que la mentalitat catalanesca ben pensant que està instal·lada al govern i als mitjans qualificaria Un veí ben estrany com la primera novel·la feixista del segle

Però si l’obra de David Simon, clarament esquerranosa, se centra en el dilema i la redempció del jove alcalde demòcrata, Joan Esculies agafa un altre camí i posa el focus en com es fabrica la carrera política de l’Armangué, un noi sobrequalificat, deprimit per no trobar una feina digna i que va covant un ressentiment que el durà a governar el municipi. Estem tan contaminats per la narrativa progre —als Estats Units però també, i molt, a Catalunya— que Un veí ben estrany es llegeix esperant un gir que porti a la inevitable moralina bonista i a la condemna de l’ascens del populisme.

Això no passa mai, per gran —i agradable— sorpresa del lector. Esculies és valent i, tot volent-ho dissimular en una exposició de fets asèptica, pren clarament partit per la banda indígena i contra la degradació dels nostres espais tradicionals propiciada per la immigració sense control. Inclús intenta posar-te a la bancada d’un jurat popular perquè emetis un veredicte íntim sobre si les accions de l’alcalde són l’avantsala de la reacció xenòfoba o una defensa assenyada front un món que s’ensorra. No tinc cap mena de dubte que la mentalitat catalanesca ben pensant que està instal·lada al govern i als mitjans qualificarà —o podria fer-ho perfectament si llegís— Un veí ben estrany com la primera novel·la feixista del segle. Però jo no correria tant, intentaria degustar els matisos on s’enfondeix Esculies i reflexionar una mica sobre on ens ha portat el model actual.

És una llàstima que amb un material dramàtic tan ric, i de tanta actualitat sociopolítica, no n’hagi sortit una obra més contundent 

Ho he volgut deixar per al final, perquè m’interessava destacar-ne les virtuts col·laterals. Però no seria honest si, al costat de la glossa de l’encert de l’ambientació i la tria d’un tema central a Catalunya i generalment omès pels escriptors, no consignés que Un veí ben estrany és una novel·la que literàriament no rutlla. Tot i ser curta és espessa, no flueix i les escenes estan clarament desequilibrades. Els personatges són poc emotius i li costa molt generar empatia —potser amb l’excepció d’un trajecte en cotxe del vell amb l’alcalde pel poble degradat—; té una escriptura massa esquemàtica i notarial. És una llàstima que amb un material dramàtic tan ric, i de tanta actualitat sociopolítica, no n’hagi sortit una obra més contundent i que ancori en el record. Però és un primer embrió —malformat—  d’un gènere que tot just neix al país i que tindrà recorregut.