València, 9 d’octubre del 1238. Fa 788 anys. El rei Jaume I i les seves hosts prenien possessió de la ciutat i la incorporaven als dominis de la Corona catalanoaragonesa. No obstant això, el rei Jaume de seguida crearia i promulgaria un ordenament jurídic propi per a València cap i casal —els Costums de València (1239)—, inspirats en els Usatges de Barcelona, els Costums de Lleida i el Fur de Saragossa, que serien l’origen i el fonament de l’edifici polític valencià, els Furs de València (1261). Des de la promulgació dels Furs, el regne de València esdevindria una entitat política pròpia i diferenciada i restaria vinculada a la Corona, únicament, a través de la figura del monarca, que era, també, el comte independent de Barcelona i el rei d’Aragó, però que al regne de València sempre seria, exclusivament, el rei de València.
Una independència que es posaria permanentment de manifest i, especialment, en els moments més decisius de la història. Per citar-ne un sol exemple, però força il·lustratiu, direm que a l’assemblea compromissària de Casp (1412), reunida per a una qüestió tan fonamental com l’elecció del nou monarca de la Corona catalanoaragonesa, el regne de València hi aportaria tres representants. La mateixa força representativa que aportarien Catalunya o l'Aragó. Però, la llengua d’aquella societat, el valencià, ja existia abans de Jaume I? O va ser implantada durant la conquesta catalanoaragonesa, però, amb el decurs del temps, evolucionaria fins a esdevenir un idioma propi? O, senzillament, és la mateixa llengua amb dues denominacions? Què hi diu el món acadèmic d’arreu del planeta?
El fals mite del llatí vulgar convertit en valencià de l’època andalusina
Un grupuscle de pseudohistoriadors, alguns valencians i d'altres no, però tots dominats pel denominador comú ideològic del nacionalisme espanyol, sostenen que la societat andalusina de València (segles VIII a XIII) parlava un llatí vulgar evolucionat de l’època de la dominació romana (segles II aC – V dC). Però, en canvi, no hi ha ni un sol testimoni documental que provi l’existència d’aquest “vulgar valencià” després del 1125 (un segle abans de la conquesta de Jaume I). Després de la fracassada operació militar d’Alfons I d’Aragó (1125) contra el regne almoràvit de València, el minoritari segment de població de llengua romànica i de confessió cristiana abandonaria —totalment i per temor a les represàlies del poder musulmà— les seves cases i els seus pobles i, seguint la reculada aragonesa, s’establiria a la vall de l’Ebre.
El fals mite del llatí vulgar convertit en valencià de l’època del Cid
Però encara n’hi ha uns quants, també nacionalistes espanyols, que sostenen una hipòtesi més inversemblant. Són aquell grupuscle de pseudohistoriadors que sosté que el valencià sorgeix a l’època del principat independent del mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. O, dit d’una altra manera, sosté que el valencià modern és una evolució del protocastellà alto-medieval. I en aquest cas, no tan sols no hi ha tampoc cap testimoni documental que ho provi, sinó que, definitivament, la simple aplicació de la lògica converteix aquesta hipòtesi en un acudit: la host del Cid era culturalment i lingüísticament heterogènia (estava formada per gent de diverses procedències, fins i tot andalusins), i mai no van representar més d’un escàs 5% de la població que ostentaria el domini del territori durant el, també escàs, període de sis anys.
Què va passar amb la conquesta de Jaume I?
La investigació historiogràfica contemporània ha demostrat que, durant la conquesta de Jaume I (segle XIII), la població indígena —totalment, arabitzada i islamitzada pels segles de dominació andalusina— va ser, majoritàriament, expulsada cap al regne nassarita de Granada. I que el buit creat seria reomplert amb colonitzacions procedents del Principat de Catalunya i del regne d’Aragó i, en grau més baix, del regne de Navarra i dels comtats independents de Tolosa i de Provença. Quan Jaume I inicia la campanya (1231), al regne almoràvit de València no hi restava ningú que parlés una llengua romànica. I quan Jaume II en culmina la conquesta (1296), s’hauria completat una substitució demogràfica que hauria canviat, per sempre, la fesomia de la societat valenciana.
Quina va ser la llengua d’aquells nous valencians?
La mateixa investigació historiogràfica ha demostrat que la conquesta i colonització quedaria distribuïda en dos pesos o blocs lingüístics: els catalans i occitans —que en aquell moment parlaven una mateixa llengua, i que representaven els 2/3 de la nova població— i els aragonesos i navarresos de la vall de l’Ebre —que també, en aquell moment, parlaven una mateixa llengua— i que representaven el 1/3 restant d’aquella nova societat. Les xifres són prou eloqüents. Però, a més a més, la investigació filològica respon a la pregunta de l’enunciat. La llengua de la nova societat valenciana, sorgida de la conquesta, seria el català medieval (la nova majoria demogràfica), però amb fortes influències del navarro-aragonès medieval (la important minoria demogràfica), que es farien paleses, sobretot, en la fonètica.
Llavors, el català i el valencià són la mateixa llengua?
Totes les facultats de filologia romànica de totes les universitats del món —la totalitat del món acadèmic— sostenen que el català i el valencià són la mateixa llengua. Dit altrament: que el valencià és la forma pròpia de la llengua catalano-valenciana o valenciano-catalana al País Valencià. De la mateixa manera que l’andalús o l’argentí, per exemple, són la forma pròpia de la llengua castellana a Andalusia o a l’Argentina, respectivament. O que la parla de Nova York és la forma pròpia de l’anglès a la “gran poma”. Dir el contrari no és tan sols un exercici d’imbecil·litat —entesa des de la filosofia que la conceptua com la difusió d’idees estrambòtiques—, sinó també, en el cas de la llengua catalano-valenciana, de posicionament ideològic. La del nacionalisme espanyol que odia profundament i nega rotundament Catalunya, el País Valencià i les Mallorques.