Entre els infinits desavantatges que comporta ser català s’hi troba el fet —absolutament ridícul, espantosament anòmal— d’haver de cercar satisfacció en les derrotes esportives dels espanyols. Escric aquest article abans de saber el resultat entre la "roja" i els gavatxos; però això tant li fot, car l’important del tema és palesar la maledicció que implica haver de formar part d’una nació que només pot regalar-se un rot d’alegria mercès a la hipotètica derrota dels seus colonitzadors. Avui hem d’animar els futbolistes de França i demà, ai las, haurem de triar si volem anar de bracet amb la resta de semifinalistes. Fixeu-vos si és trista la condició catalana, que hem de veure’ns amistançats amb els enemics del nord; un país que, espanyols a bada, ha esdevingut la font principal de les nostres desventures i, al seu torn, potser l’imperi que —sota la conya de la fraternitat— ha escampat més cadàvers pel planeta.
Ja m’agradaria poder abstreure’m del resultat de la selecció espanyola al Mundial, perquè servidor és del Barça i la meva única bandera és la culer. Però entenc que resulta del tot necessari apostar per la derrota d’Espanya, no només perquè —si els enemics guanyen el torneig— se m’omplirà Ciutat Vella d’aquell tipus de castellans que ho celebren tot cridant i palpant-se orgullosament la pebrotera, sinó també perquè hauré d’aguantar uns quants anys més de governs socialistes explicant-me que la grandesa del meu país rau en la diversitat, riquesa i pluripolles en vinagre del barri de Rocafonda. Només per evitar-me això, avui estic disposat a abraçar els francesos, malgrat la seva insofrible retòrica barroca, llurs nauseabundes òperes curulles de tenors efeminats i aquesta consuetud vomitiva de banyar en salses qualsevulla vianda. Si aquest és el preu que demana la tribu, l’entomo sense renec.
Hom pot tolerar, i fins i tot celebrar, el fet d’estar al costat d’Anglaterra, una nació igual de filla de puta que França, però amb un sentit extraordinari de la ironia i una profusió del cinisme que té la delicadesa de fundar-se en l’art del mal menor. Però la tragèdia, si ens fallen bleus i King Charles, seria veure’ns en la tessitura d’haver de demanar ajuda als argentins. Ara per ara, Catalunya és un ramat que confia en l’Argentina; és a dir, som un poble que es refia d’un dels estats més desastrosos del planeta, d’una civilització que només destaca per ordir un teatre un pèl cridat però la mar d’intens, situada en un tros del món riquíssim però que sempre ha fardat de pobra, puix que els seus líders l’han saquejada sense compassió davant la parsimònia d’un poble gojosament indolent. França, si més no, és una nació gallarda; però haver d’enaltir l’Argentina és com celebrar tenir una núvia "simpàtica".
Si guanya Espanya, hauré d’aguantar uns quants anys més de governs socialistes explicant-me que la grandesa del meu país rau en la diversitat, riquesa i pluripolles en vinagre del barri de Rocafonda
La condició catalana demana molt més d’allò que retorna als seus dissortats posseïdors. Anar a favor de l’Argentina comporta —encara que sigui només durant uns quants dies— formar part del mateix col·lectiu que la majoria dels coctelers de Barcelona, amb la seva xarrera espantosament incontinent; significa haver de fer bona cara a una sèrie de penya que fa molts anys que és a la nostra capital i no ha tingut mai els sants collons de dir ni "bon dia" (l’exemple més paradigmàtic és el seu genial capità, que, per altra banda, és un dels homes que més feliç m’ha fet a la vida). Com que som fills d’un país orfe i tenim uns líders que es vendrien l’ànima abans que alliberar-nos, hem de cercar consol en el fet que un equip de nanos baixets i malnodrits ens tregui les castanyes del foc. No se m’acut major desgràcia ni una humiliació més vomitiva que haver de demanar almoina a les escorrialles del món.
Tot això és espantós, tristíssim i d’una pobresa evident. Però és poca cosa si ho comparem amb la turra patriòtica que ens espera en cas que els jugadors del Barça, i ja té collons la cosa, duguin de nou Espanya a aconseguir el Mundial. De fet, la cosa serà pitjor que una sobredosi d’espanyolisme, puix que l’esquerra governant ens recordarà contínuament que el seu país ha triomfat amb un equip de columna vertebral catalana. Al seu torn, goso insistir, haurem d’aguantar desenes de viatges de Pedro Sánchez i Salvador Illa al barri marginal de Mataró —un indret que la nostra joveníssima estrella ha abandonat tot just en fer els primes bitllets—, el qual serà enaltit com la prova definitiva de l’èxit d’una Catalunya antiracista, antifeixista i anti el que s’escaigui. Senyors gavatxos, doneu-me la satisfacció d’acabar amb l’agonia; si cal, a casa estem disposats a emprar la mantega pel seu ús estrictament culinari.