Madrid, 10 de maig de 1730, fa 295 anys, Andrés de Orbe y Larreategui, president del Consejo de Castilla (equivalent a president del govern del règim borbònic) i inquisidor general d’Espanya, signava una instrucció que deia: "Se acuerda proceder [...] a que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala [en cada sala de justícia] que el de naturales, y que los fiscales sean siempre castellanos". Aquesta instrucció posava fi a un període de gràcia que el règim borbònic havia dictat poc després de l’ocupació militar del país (1714) i de la publicació de la Nova Planta (1717). A partir d’aquell moment, el català quedaria totalment expulsat de les sales de justícia catalanes. Quines situacions van provocar aquella mesura a l’administració de justícia i al conjunt de la societat catalana de l’època?
Com era la Catalunya de 1730?
La societat catalana de 1730 era únicament catalanoparlant. Només tenien competència en castellà —i a un nivell molt rudimentari— alguns elements de les classes privilegiades del país (militars, funcionaris, juristes), que podien representar un 5% de la població. Mig segle després (1761-1776), a Lima (virregnat del Perú), encara ressonaven les catalanades del virrei Amat, que eren la riota de la castellana i conservadora societat criolla colonial. I un segle després, a les Corts de Cadis (1810-1814), el castellà forçat i macarrònic del president, Ramon Llàtzer de Dou, i el dels diputats catalans Capmany, Aner, Espiga o Creus, era motiu d’una burla tan agressivament corrosiva —per part dels castellans— que les seves intervencions al faristol desapareixerien completament amb el temps.
Què pretenia el règim borbònic amb aquella instrucció?
Aquella instrucció formava part d’una estratègia iniciada durant l’ocupació borbònica de Catalunya (1707-1714), que consistia a substituir el català pel castellà en la vida pública del Principat. Aquella estratègia presentava el castellà com una llengua culta, moderna i universal, clarament contraposada al català, que es pretenia rebaixar al nivell d’un sistema propi de gent rústica, illetrada i reclosa en el passat. Però el propòsit no era, únicament, castellanitzar les minoritàries classes privilegiades catalanes, l’estratègia borbònica era molt ambiciosa i el seu objectiu final era consumar una substitució lingüística a Catalunya, al País Valencià i a les Mallorques, com la que ja s’estava produint a Aragó, Navarra, Àlaba, Astúries i Lleó. És en aquell moment (1714-1730) que el castellà comença a ser —reveladorament— anomenat español.
Què va aconseguir el règim borbònic amb aquella instrucció?
Aquella instrucció va convertir les sales dels tribunals catalans en autèntiques carpes de circ: jutges i fiscals castellans que no parlaven ni entenien el català; advocats defensors catalans que, ben just, podien articular algunes frases en castellà, i demandants i demandats del país que no parlaven ni entenien el castellà. La documentació judicial catalana dels anys següents —dipositada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó— mai no esmenta l’existència de la figura del traductor, motiu pel qual podem aventurar que aquells judicis eren qualsevol cosa menys això, i que l’espectacle en què van convertir les sales dels tribunals no tenia cap més pretensió que convertir l’administració de justícia en una exhibició de poder del règim borbònic, resultant de la guerra, derrota i humiliació de Catalunya (1714).
Què va passar a continuació?
La instrucció de l’inquisidor Orbe va obligar els advocats catalans a millorar el seu coneixement de castellà. Durant dos segles els nostres advocats farien les funcions de defensor i de traductor, perquè la societat catalana no entendria ni parlaria el castellà fins que s’universalitza el sistema d’ensenyament, amb el castellà com a única llengua escolar (primer terç del segle XX). No només en les causes en què les parts eren persones dels segments humils de la societat, sinó també en judicis en què les parts eren personalitats rellevants en el món dels negocis. Tant és així que, quatre dècades després (1768), el comte d’Aranda, un dels successors de l’inquisidor Orbe, publicaria una altra instrucció en què ordenaria que tots els llibres de comptabilitat dels negociants catalans, valencians i mallorquins... fossin consignats en castellà!!!
Justícia castellana? Justícia espanyola?
El règim borbònic —sobretot a partir dels governs liberals espanyols del segle XIX— sempre consideraria que l’exèrcit i la justícia eren instruments de poder d’una importància extraordinàriament estratègica, i van ser les parcel·les més castellanitzades, que, en la ideologia del règim borbònic, s’expressaria com a espanyolitzades. Durant els governs liberals espanyols de les dècades centrals del segle XIX (presidits pels generals Espartero, Narváez, O’Donnell, Topete i Prim), es produeix la simbiosi definitiva entre castellà i espanyol, que resulta molt sorprenent i, al mateix temps, molt reveladora. En dos segles llargs, mai no hem sentit la intel·lectualitat castellana protestar per la usurpació de la seva naturalesa nacional, i, en canvi, sí que hem vist que aquesta tradició antropofàgica s’ha projectat més enllà del règim borbònic.
La justícia republicana espanyola
I una prova la tenim en un episodi que es va produir dos segles després, en temps de la Generalitat republicana (1934), i que va tenir un impacte enorme en l’opinió pública catalana de l’època. Durant l’anomenat procés Xammar (el judici contra Josep Aymà i Camil Bofill —editor i director del diari independentista La Nació Catalana—, acusats de "excitación a la rebelión" i de "injurias a las autoridades"), el fiscal Manuel Sancho —vinculat políticament a l’anticatalanista CEDA— va forçar el processament per desacatament de Josep Maria Xammar, un prestigiós advocat de Barcelona que actuava com a defensor dels acusats. Xammar va ser processat per emprar el català durant la vista, idioma cooficial a Catalunya des del 1931, però que encara era una llengua proscrita en uns tribunals dominats per jutges i fiscals castellans.
Per què va impactar en la societat el cas Xammar?
La premsa de l’època relata alguns episodis que es van succeir en aquella sala i que donen una idea del nivell de politització de la justícia: "Inmediatamente de haber terminado el secretario de Sala la lectura de la sentencia, uno de los abogados que vistiendo toga se encontraba en estrados avanzó en medio de la Sala y dio un grito de 'Visca Catalunya' [...] que fue seguido de vivas manifestaciones tumultuosas [...] y una formidable protesta contra el Tribunal". Miquel Badia i Capell, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, va entrar al Palau de Justícia i va arrestar el fiscal Manuel Sancho. Aquella nit, Sancho, la va passar al calabós, però aquella crisi es resoldria de la forma més inesperada. El president Companys (Partit Republicà Català, federalista) aprofitaria aquella crisi per a cessar Badia (Estat Català, independentista).
Per què el fiscal Sancho va portar la seva ideologia personal a la sala del tribunal?
Aquell escàndol es va produir en un context polític molt concret. Pocs mesos abans (novembre de 1933), els partits de dreta i involucionistes (CEDA, PRR, PAE) havien guanyat àmpliament les eleccions amb els seus respectius programes, però amb un denominador comú: el desballestament de l’autogovern de Catalunya (en aquell moment, l’únic territori autònom de la República). Amb una àmplia majoria parlamentària i amb el sorprenent suport del PSOE, l’executiu espanyol s’estrenaria amb una duríssima campanya d’assetjament contra el Govern de Catalunya, que culminaria amb els Fets del Sis d’Octubre de 1934 (quatre setmanes després del procés Xammar) i amb la intervenció i clausura de la Generalitat i del Parlament. Aquell context explica l’actitud desafiant i fatxenda del fiscal Sancho.
Des del 1714, a Catalunya, la justícia espanyola no és justícia, només és espanyola
La instrucció de l’inquisidor Orbe (1730), la del comte d’Aranda (1768) o el desafiament del fiscal Sancho (1934), tenen en comú que es produeixen en moments d’extrema feblesa (una guerra perduda, una llarga repressió o un autogovern dividit i amenaçat). Uns fets que posen en relleu que la justícia borbònica —o espanyola, per la simbiosi fabricada pels governs liberals del segle XIX— és un instrument que els poders polític i econòmic!! espanyols no han dubtat a fer servir en benefici de la seva ideologia i, naturalment, dels seus interessos de classe. És la idea borbònica i castellana d’Espanya, en què, segons el mapa polític oficial de 1850, els catalans, els valencians i els mallorquins som "la España incorporada o asimilada". Des del 1714, a Catalunya, la justícia espanyola no és justícia, només és espanyola.