Sylvia Plath trobava en escriure l’única manera de justificar la seva existència. Al final, no n’hi va haver prou. Amb un magnetisme i una lucidesa sobre allò ella mateixa, el seu pensament i la seva feminitat que encara avui costa de trobar, Plath escriu als Diaris (edicions del Cràter) com si escriure als Diaris fos l’únic que li permetés de tirar endavant amb la seva vida. Pragmàtica i permanentment insatisfeta – Déu meu, és això l’únic que hi ha, l’eco de riures i llàgrimes que ressona al final del passadís? L’adoració i l’odi per una mateixa? La glòria i la repulsió? –, ja de ben joveneta té dificultats per a esperançar-se de manera natural – i, si no tens ni passat ni futur, que, al cap i a la fi, són els ingredients del present, per què no llençar la clofolla buida del present i suïcidar-te?–. Els Diaris de Plath són una constatació del sentiment permanent de solitud que la va acompanyar fins i tot en els moments més eufòrics de la seva vida, però sobretot exhibeixen que provar de desxifrar el funcionament estrany i enigmàtic del món i de la vida pot despertar una subtil però present por d’embogir. A Plath la va acompanyar sempre aquesta por, barrejada amb una incapacitat de confiar en la intuïció que, de tant en tant, les coses poden sortir bé. Per moments, els Diaris són la fotografia perfecta de l’estat depressiu que, sovint, a molts ens costa de descriure.
Plath té una veu. Això, barrejat amb l’excitació de burlar una intimitat pròpia de llegir un diari, lliga el lector amb l’autora i gesta una intimitat entre tots dos
El magnetisme dels Diaris de Plath és el magnetisme que d’entrada posseeix qualsevol diari, l’atractiu d’oir o llegir una confessió, però acusat per la seva escriptura brillant i desvetllada. Plath té una veu. Ja d’adolescent, que és quan comencen els Diaris, Plath té una manera de referir-se a ella mateixa i al món que només pot ser seva. Això, barrejat amb l’excitació de burlar una intimitat que duu integrada el fet de llegir un diari, lliga el lector amb l’autora i gesta una intimitat entre tots dos. Plath és una escriptora reputada, reconeguda i recordada, i encara ara serveix d’inspiració per a molts dels qui volen començar a escriure amb la seva naturalitat i amb la seva contundència conjuminades. Llegint-ne els diaris, però, una té la sensació que hi ha arribat la primera i que hi ha arribat sola. Això no és així, evidentment, però tenir accés a la ment i al cor d’una de les grans escriptores del segle vint ho impregna tot d’una sensació de descoberta refrescant.
Em sembla que llegir els Diaris de Plath sent una dona no deu ser el mateix que llegir-los essent un home. No ho puc saber del tot, perquè per a qui escriu aquesta ressenya la masculinitat sempre serà un escenari contrafactual. El fet, però, és que en les pors de Plath –haver d'abandonar o bandejar l’escriptura, que és qui és, per un home i una família– en els desitjos de Plath –trobar un home que l’estimi i a qui estimar sense haver de renunciar a ella mateixa–, en les preguntes que Plath ja es planteja de joveneta sobre la vida, en les seves incerteses, en les seves angoixes, en les seves ambicions, totes escrites per a ella mateixa, des d’aquell racó de cervell que s’assembla molt a la manera estranya amb què et tractes a tu mateixa quan ets sola un dijous al vespre a la teva habitació, hi ha un universal femení que permet a les dones –sobretot a les heterosexuals– sentir-se, fins a cert punt, menys soles i més acompanyades. Més compreses, potser.
La mena d’home que explica que llegeix o ha llegit Plath és la mena d’home que Plath no suportaria
Que Sylvia Plath aconsegueix posar en solfa aquesta experiència compartida ho confirma que moltes d’aquelles idees escrites fa setanta anys per una noia de Boston encara són vigents avui. Potser per això els Diaris serien el llibre perfecte per a regalar a un home. No estem configurats de la mateixa manera. De fet, sovint sembla que els nostres cervells són peces de trencaclosques que no encaixen. Els Diaris de Plath, però, donen accés a una part del pensament femení que pot escurçar la distància entre uns i altres. No és un llibre per a regalar a qualsevol home, és clar, sinó a la mena d’home que estigui disposat a salvar la distància entre allò que a homes i dones, ja d’entrada, ens fa diferents. A salvar-la de veritat amb un afany honest de comprensió, i no amb unes ganes descontrolades d’explicar que llegeix Plath. La mena d’home que explica que llegeix o ha llegit Plath és la mena d’home que Plath no suportaria. El fet és que Sylvia Plath suportava poques coses. Sovint, no se suportava ni a ella mateixa. Si el lector, però, és capaç de navegar les zones fosques del text o de vessar-hi una mica de llum, en els mots de Path hi descobrirà una manera fonda, agitadora i viva –sense ànim de fer una broma desagradable– de mirar-se la vida. La bona literatura és la literatura que té la força per a fer-nos fer aquest tomb. Els Diaris de Sylvia Plath tenen aquesta força.