El bo d'en Tim Burton m'ha fet descobrir que els nens es flipen a l'hora d'obrir portes. També m'ha fet veure que l'excitació i/o curiositat respecte el que s'amaga al darrere desapareix, o si més no comença a evaporar-se, un cop han creuat la porta en qüestió. Deu ser cosa dels ritmes, que d'una generació a una altra capgiren com un mitjó.
Les portes amb número, de l'1 al 4, ens reben des de l'inici de la partida. Té alguna cosa de joc, la visita a aquest Tim Burton's Labyrinth, i més acompanyat d'un nen, convidat a fer de cronista infantil per a Revers. Aquí no es llencen els daus, però sí ens demanen que premem un botó vermell i que, d'entrada, sigui l'atzar qui es dirigeixi cap a un costat o cap a l'altre. A partir de llavors ja triarem —en realitat triarà la flipada criatura— quines portes creuar. L'adult dels dos cronistes recorda immediatament aquells icònics llibres de Tria la teva aventura. I aquesta és l'aposta que converteix els visitants de Tim Burton's Labyrinth en participants actius del que qualifiquen com a experiència immersiva, tot i que aquí no es fan servir ni ulleres de realitat virtual ni pantalles de 360 graus. Visca la résistance analògica!
Aquí, si el públic té sensacions immersives, és perquè ha d'escollir el seu propi itinerari, travessant una quinzena de sales (diu l'organització que hi ha més de 300 possibles recorreguts diferents, probablement no siguin tants si es tracta de no repetir, tampoc es pot comprovar: l'entrada senzilla permet una volta a l'exposició, la premium afegeix possibilitat de tornar-hi). A la immersivitat també ajuden una atmosfera capaç d'inspirar el gust per la foscor d'en Tim, la música elfmaniana que s'ha convertit en matrícula sonora de l'estil del cineasta i que no deixa de sonar durant la visita i, sobretot, les cridaneres, exhuberants, reproduccions a tamany natural (si no més gran) d'alguns dels icònics personatges parits pel creador.
Shake Shake Señora
Diu Tim Burton que perdre's en aquest laberint és com penetrar en l'interior de la seva ment. Diu l'adult dels dos encarregats de resumir la visita que entrar en aquesta exposició té alguna cosa del Tren de la Bruixa o de les velles cases del terror dels vells parcs d'atraccions. I diu el nen, i cronista debutant, que l'experiència que proposa Tim Burton's Labyrinth és “molt divertida, perquè veus escultures que s'assemblen molt als actors de les pel·lícules, i et pots fer fotos amb Beetlejuice Beetlejuice Beetlejuice”. En Pau té 9 anys, ha vist un grapat de pel·lícules de Tim Burton i ara porta uns dies cantussejant el Jump in the Line de Harry Belafonte, shake shake señora.
Observant-lo, a ell i a d'altres nens i nenes que s'han acostat al Palau Victòria Eugènia de Barcelona en un matí de dissabte, tots es flipen per escollir i obrir portes, i anar avançant. S'aturen per fer-se fotografies amb les enormes figures que els reben: d'Eduardo Manostijeras (1990) al Pingüí amb cara de Danny DeVito d'El retorn de Batman (1992), del Jack Skellington de Malson abans de Nadal (1993) a un dels capgrossos extraterrestres de Mars Attacks! (1996), de la parella d'amants de La Núvia Cadàver (2005) als oompa loompes de Charlie i la Fàbrica de Xocolata (2005) o la Reina de Cors d'Alícia al País de les Meravelles (2010). Selfie rapidet i "Monty, va, ara obrim la porta 4, val?". Quina obsessió amb les portes 4.
En realitat, el més especial i valuós de la visita al Tim Burton's Labyrinth és el seu vessant quasi museístic, amb l'exposició de 155 obres originals del cineasta: amb un passat com animador per a la Disney, abans de que curtmetratges com Vincent (1982) o Frankenweenie (1984) revelessin un talent únic amb camí propi per recórrer, Burton és l'autor d'un munt d'esbossos exhibits, molts d'ells apunts de personatges mai vistos en cap pel·lícula, alguns màgicament projectats en pantalles. La signatura de Burton als dibuixos del Nen Ostra, de l'Sparky, del Joker, de Toxic Girl o del Barreter Boig les converteix en obres d'art que, expliquen fonts de l'organització, en el mercat podrien superar els cinc milions d'euros. Pels profans, són dibuixos preciosos.
De sala temàtica en sala temàtica, dels Monstres Incompresos als Tragic Toys, de les Mascotes als Pallassos, de la navalla de Sweeney Todd als caramels de Willy Wonka, el singular duo de cronistes fa dues voltes i s'enduen la sensació de no haver-se perdut cap de les sales. L'adult ha trobat a faltar Ed Wood i alguna Winona Ryder. El nen no sap qui són, i ara mateix tant se li en fot, però hauria tornat a començar la visita, qualsevol excusa és bona, per escollir i obrir portes, preferiblement la 4, fins topar-se amb ells.