Com que a casa érem pobres, anàvem a la platja. Anxovats dins del cotxe sense aire condicionat fèiem caravana a la sortida de Barcelona. El pare sempre renegava per les notícies de la ràdio i la mare cada dos per tres es girava per renyar-nos no recordo per quin motiu.

Aleshores, no sabíem que érem pobres, no coneixíem ningú que tingués piscina, com tampoc no coneixíem ningú que tingués el poder de teletransportar-se o tingués un drac a qui domesticar els caps de setmana. Així que la piscina era un invent mitològic que apareixia en algunes pel·lícules i nosaltres l'admiràvem, però no la sabíem fer servir. Fins que una tarda del mes de maig, vaig descobrir que a la meva escola hi havia un noi, l'Oriol, que tenia piscina a casa.

-A casa, segur?

-Sí, no la fem servir gaire.

-Una piscina només per a tu?

-No, ens hi banyem tota la família.

Per a la festa dels seus tretze anys m'hi va convidar. A mi i a mitja classe. No m'ho podia creure. El tacte de la gespa a la planta dels peus, el sol bronzejant-me els braços... Si fins aquell matí la meva habitació amb la persiana abaixada era el meu lloc preferit de tot el planeta, ara aquell forat a terra ple d'aigua fresca i clor passava a ser el meu refugi emocional. M'ho vaig passar tan bé aquella tarda, vaig comprendre què significava ser feliç quan els pares deien que a la vida el més important és ser feliç...

Li vaig demanar a l'Oriol de tornar la setmana següent, però em va dir que no perquè se n'anava de viatge amb els pares. Crec que va llegir en els meus ulls l'espurna d'aquells que sempre en volen més. Aquell estiu vaig decidir que l'Oriol seria el meu millor amic. No va ser fàcil, perquè l'Oriol – així entre nosaltres- era un cretí integral. Deia que a casa seva no anaven a la platja perquè hi havia massa gent, i en aquell monosíl·lab hi havia un menyspreu que només jo podia detectar. Deia que sempre viatjaven a països que demanaven visat i vacuna, i que viatjar cansa molt i que ell preferia quedar-se a casa a banyar-se a la piscina i a llegir. Crec que a mi m'hi deixaven anar com un acte de bona fe, una manera de dir-se a ells mateixos que eren bones persones perquè un cop a la setmana ve aquest nano de l'escola de l'Oriol a banyar-se i a berenar.

La tarda que ens vam quedar a soles a la piscina, vaig desitjar tenir el poder de tele-transportar-me. Notava que el molestava, la meva presència el molestava, va insinuar que marxés cap a casa i abaixés les persianes de la meva habitació. Però aquella piscina ja era una mica meva, m'hi havia banyat, pixat, saltat i rigut. I quan fas totes aquestes coses, la realitat passa a ser una mica teva. Així que vaig aprofitar quan ningú ens podia veure per agafar el cap de l'Oriol i enfonsar-lo ben avall, amb totes les meves forces, ben al fons de l'aigua. Vaig comptar fins a trenta, quaranta, cinquanta i després vaig cridar amb la veu trencada: Auxili, auxili, auxili!