"Vam iniciar el nostre camí el desembre de 1991. Ha estat un llarg camí que ara arriba a la fi. Gràcies a tots pel vostre suport. Durant el mes de juliol, a DISCOS REVOLVER estem de liquidació. Ens agradaria acomiadar-nos de vosaltres". Per inesperat, l'anunci ha caigut com una galleda d'aigua freda entre la comunitat de melòmans. Un petit cartell groc en el seu aparador, reproduït també a les seves xarxes socials: Discos Revólver tanca. El local que ha nodrit la col·lecció de vinils dels gurmets més exigents en temes fonogràfics posa fi a la seva història. Ara per ara, però, l'anunci no detalla el dia que la icònica botiga del carrer Tallers posarà fi a la seva activitat. Sigui quan sigui, però, serà un nou capítol en aquest trist relat de la desaparició d'una ciutat, Barcelona, que va perdent tots els seus referents. 

Aquest disc és una puta merda

Una de les primeres reaccions al post d'Instagram amb què Discos Revolver ha anunciat el seu tancament ha estat la de Marc Ros, cantant de Sidonie. Només una paraula, però que resum perfectament el sentiment de tots aquells que hem passat hores i hores remenant entre les seves cubetes: "Fatal". Ens sentim fatal pel tancament de la botiga, fatal per la impotència de veure com, un rere l'altre, desapareixen tots aquells referents que havien anat donant personalitat a la nostra ciutat. Tot té, tòpic tan cert com menyspreable, un principi i un final, però la defunció de Discos Revolver és també, la mort en molts sentits de Barcelona. No sabem quin negoci s'obrirà en el local del carrer Tallers número 13, però no seria gens estrany que sigui un altre establiment d'una cadena de forns, una botiga de vapers, una nova botiga de roba de segona mà o un negoci de souvenirs estrafolaris. 

Entrar a Discos Revolver era endinsar-nos en la nostra pròpia versió d'Alta Fidelitat de Nick Hornby

Feia pocs mesos que Discos Revolver havia obert les seves portes i jo, amb 16 o 17 anys que tenia aleshores, ja havia establert la rutina de baixar des d'Horta a Tallers, carrer que en aquells moments era la seu gremial de les botigues de discos, amb Revolver, juntament amb Castelló, com a grans referents, cada divendres per veure què trobava de nou. Un dia vaig topar-me un vinil d'un grup anglès que es deia Pop Will Eat Itself. Havia llegit alguna cosa sobre ells en alguna revista especialitzada. No tenia preu. Ingenu de mi, em vaig apropar al taulell i vaig preguntar quant costava. Em vaig topar amb el somriure malèfic d'un paio alt amb ulleres. Crec que es deia Fermin. "Aixo és una puta merda. Te l'hauríem de regalar". Malparit entranyable. Entrar a Discos Revolver era endinsar-nos en la nostra pròpia versió d'Alta Fidelitat de Nick Hornby. Evidentment, d'exprés d'aquell exercici d'assetjament melòman, no em vaig comprar el disc d'una banda que avui ja ningú no recorda. Però no hi vaig deixar d'anar. Tinc la casa plena de vinils comprats a Discos Revolver i un disc dur intern curull de records que no marxaran amb el seu tancament. Un dia trist avui. O com diu Marc Ros, fatal.