"És difícil parlar de Pau Riba si et posen com a condició no recórrer al tòpic ni a l'adjectiu, perquè Pau Riba és tan poc músic i tan fet a la seva que, en el fons i en la forma, encara que només sigui Pau Riba, és indefinible allò que en realitat és i representa Pau Riba, si deixem de dir que és Pau Riba... Des de 1975, quan ja tothom se'l pren seriosament, Pau Riba s'ha permès el luxe de prendre's el món de broma i la llicència de fer veure que fa sense haver fet res. Bé, sí, dos elapès que són insubstituïbles". El guionista Carlos Carrero la clava quan parla de Pau Riba, perquè, sense dir res, ho diu tot. No és estrany, doncs, que Jaime Gonzalo, oracle del periodisme musical a casa nostra, triés aquesta descripció tan poc descriptiva però alhora tan il·lustrativa per encapçalar el segon capítol de Psicòptic, el llibre, publicat per Liburuak, amb què qui va ser codirector de la revista Ruta 66 ens endinsa en la creació de Dioptria, molt probablement el millor disc de la història del rock fet a Catalunya, traçant, paral·lelament, un necessari homenatge a la polièdrica i complexa figura del seu creador, Pau Riba. Revers rebel de la Nova Cançó, a qui avui també es recordarà al festival Grec amb l'espectacle Pau Riba: Dioptria, 55. Com un somni d’una nit d’estiu. "Pau Riba és una figura complexa a tots els nivells", concedeix Gonzalo un matí de juliol des de la terrassa del bar on ens hem trobat. "Li he donat moltes voltes, i una de les funcions amb què he escrit el llibre ha estat decodificar el fenomen Pau Riba i com era ell. La missió no ha estat fàcil."
La seva personalitat és complexament fascinant i la seva obra, gairebé inabastable.
Tot el que va publicar des de l'aparició de Dioptria el 1969 fins a l'aparició de Licors el 1977 són clàssics. Després van venir àlbums com Amarga Crisi (1981) i Transnarcís, en què el nivell baixa. Ell es defensava dient que eren discos que li havien robat els músics.
Què volia dir, quan deia que se'ls havien robat els músics?
Pau Riba era d'una manera en què no deia res, però t'ho deia tot. Però és que, fins i tot amb una producció molt millorable, aquests dos discos són molt bons. El talent de Pau Riba era inesgotable. Els últims discos que va publicar els trobo molt interessants. Mai va deixar de generar fascinació. En l'altre extrem, però, va ser una figura molt oblidada a Espanya, tot i que en els seus inicis se l'elogiava tant o més que a Catalunya. Però, insisteixo, tot el que va fer Pau Riba des de Dioptria fins a Licors és absolutament brillant.
Per què has decidit centrar el llibre exclusivament en el període de creació de Dioptria i no traçar una biografia molt més completa?
De fet, el llibre va des dels seus inicis fins a l'aparició, el 1971, del disc Jo, la donya i el gripau, que molt probablement són els millors moments en la vida creativa de Pau Riba. Tenia molt d'interès a explicar qui era ell en aquell moment: un noi de 18 o 20 anys que no va saber conceptualitzar qui era Pau Riba.
Recordes la primera vegada que vas escoltar Dioptria?
Totalment. Tenia 13 anys. Un veí més gran estava molt ficat en tota l'escena d'aleshores, la de grups com Màquina! o Om. Va ser qui me'l va posar. Vaig quedar al·lucinat, sense entendre gaire cosa, no tant per la música com pel que deia. Jo era molt jove, però tot aquell concepte que exposava de la família ja em va fer pensar. Amb els anys vaig anar desxifrant el disc en tota la seva dimensió. Encara més: com més gran em feia jo i més coses anava descobrint del disc, Dioptria anava creixent.
Dioptria és un disc que no ha envellit. L'escoltes ara i encara sona igual d'extraordinari.
No ha envellit en absolut. És un àlbum que transcendeix. Quin altre disc d'aquella època —no diguem de les posteriors— fet a Catalunya ha tingut aquesta dimensió? I no parlo de reconeixement, parlo d'entitat artística.
Dioptria és un àlbum que transcendeix. Quin altre disc d'aquella època —no diguem de les posteriors— fet a Catalunya ha tingut aquesta dimensió? I no parlo de reconeixement, parlo d'entitat artística
En un moment en què la Nova Cançó buscava referents en la cançó francesa, ell mirava als Estats Units, a Bob Dylan i a la Costa Oest.
Sí, però per sobre de tot hi havia el seu món interior: Pau Riba sempre era Pau Riba. Encara em fascina que amb només 20 anys tingués aquesta visió de la vida, de les dones, de la família...
De fet, el primer volum de Dioptria és un disc conceptual sobre la dona.
Tot i la seva poca experiència vital, va veure coses que a la resta ens va costar molts anys entendre.
Sempre he tingut la sensació, encara més després de llegir el llibre, que Pau Riba era una figura que s'autoboicotejava constantment.
Una sensació que comparteixo i que crec que ve marcada pel caràcter que tenia. Pau Riba era una persona extremadament tímida i ho amagava amb la provocació, interpretant aquest paper d'enfant terrible. Un rol que, d'altra banda, devia ser molt divertit de fer en aquella època. Pau Riba donava pel sac a tothom i a tota hora. Tractar amb ell podia ser insuportable.
Pau Riba era una persona extremadament tímida i ho amagava amb la provocació, interpretant aquest paper d'enfant terrible. Un rol que, d'altra banda, devia ser molt divertit de fer en aquella època. Pau Riba donava pel sac a tothom i a tota hora
Entrevistar-lo podia ser genial o una de les pitjors experiències que podies viure com a periodista cultural.
Però això formava part de la seva personalitat. Sempre he intentat separar la persona de l'artista.
Un debat molt present, avui dia.
Pau podia ser molt capriciós. Era una persona que estava acostumada a anar per la vida com un nen consentit. No hi havia malícia, però si t'havia de fotre un moc, te'l fotia. I si li preguntaves una cosa que no li agradava, et respondria el que li donés la gana. Però fins i tot en això és interessant, perquè es podria haver sumat a la Gauche Divine o a la carcunda cultural catalana de l'època. Però era impermeable.
Què hauria estat de Pau Riba si l'haguessin admès a Els Setze Jutges?
S'obren infinites possibilitats, però la història, sense cap mena de dubte, hauria canviat. Sent rebutjat, va tenir la possibilitat de potenciar aquesta faceta d'enfant terrible. En Pau m'explicava que moltes vegades la gent li preguntava si s'estava enfotent d'ells.
I quina autoresposta es donava?
Donava diverses. Pensava que hi havia gent que s'ho mereixia (riu). Un paio que sempre anava a la seva, com era el seu cas, era impossible que no tingués topades amb qualsevol. Perquè fer la teva sempre és molt complicat.
Molt del que som no hauria existit sense Pau Riba, ja no només musicalment, sinó com el personatge que va fer carrera posant-s'ho tot en contra, sent extraordinàriament creatiu i, sobretot, únic
Què pensaria Pau Riba de l'homenatge d'aquesta nit?
Hi són els seus fills; suposo que hauria participat. Pel que fa a l'estrictament musical, m'agradaria pensar que Pau Riba ha tingut una influència important en tots els artistes catalans que han vingut després. Penso en una banda com La Banda Trapera del Río: en la seva primera maqueta tenen dues cançons en català que eren pur Pau Riba. I en molts dels grups actuals és evident. Amb tot, crec que la seva petjada hauria de ser molt més present i profunda. I no ha sigut així.
Per què?
Canvis culturals. Tot això que hem estat parlant és una antigalla. La música de Pau Riba sempre serà vigent, però la gent jove està per altres coses. Aquesta mena de llenguatge musical està desfasat per a les noves generacions, i és normal. I ja surten bandes, com La Ludwig Band, però no deixen de ser minoria. Molt del que som no hauria existit sense Pau Riba, ja no només musicalment, sinó com el personatge que va fer carrera posant-s'ho tot en contra, sent extraordinàriament creatiu i, sobretot, únic.