Era una cosa que havia d'acabar passant: Wong Kar-Wai posant-se al capdavant d’una sèrie. I no pas una qualsevol: molt ambiciosa i, a la seva manera i estil, passada de rosca. Si en un passat (gloriós), la fotografia, els colors vius i el romanticisme eren les senyes d’identitat d’un cinema inequívocament inusual, a Blossoms Shanghai manté part d’això, però hi afegeix més elements —i no tots necessaris—. Si en el seu cinema, per norma general, apostava per la pausa i, sobretot, per assaborir cada pla i cada gest (com a Desitjant estimar o 2046), amb un to reflexiu i contemplatiu, aquesta sèrie comença amb un altre ímpetu: el de voler explicar moltes coses i, no sabem si intencionadament o no, marejar una mica la perdiu. Amb aquest èmfasi, col·loca massa peces al tauler i, amb un ritme que no és el que ens té acostumats, el llenguatge visual deixa de ser tan reconeixible. Ja sigui per la música, per la visió que dona de la ciutat, volent mostrar en tot moment com en són d’importants els diners i el poder. D’alguna manera, amb la influència de Succession (la música n’és una còpia grollera) i una sobreexaltació que no s’acaba de justificar.
Wong Kar-Wai debuta en el món de les sèries amb Blossoms Shanghai
Una mena d’aferrament artificial
Dividida en dues parts, ara s’estrenen quinze capítols en tres tandes de cinc, i la resta arribaran a la tardor. Els dos primers capítols van per una banda, i a partir del tercer, l’assumpte es calma, cosa que permet gaudir amb més pausa de cada personatge i entendre què hi fan. I la imatge, finalment, amb una factura més pròpia i a càmera lenta, a la recerca d’angles més visibles (el ritme, afortunadament, decau). Tot i això, la percepció no és la mateixa. Irremeiablement, alguna cosa s’ha perdut pel camí. L’emoció de conèixer el projecte ha derivat en una certa desorientació. Potser aquell cinema que ens semblava tan íntim i profundament revolucionari, ara no és més que un intent de no perdre pistonada. En aquesta maniobra del director xinès hi ha alguna cosa forçada i antinatural, tot i reconèixer les formes i virtuts d’un mestre com n’hi ha hagut pocs. I aquí torna a aparèixer la seva estimada Shanghai, aquesta ciutat tan viva i tan exòtica.
En aquesta maniobra del director xinès hi ha alguna cosa forçada i antinatural, tot i reconèixer les formes i virtuts d’un mestre com n’hi ha hagut pocs
“L’home no el vesteix el vestit, és l’home qui vesteix el vestit.” Als anys noranta, amb un creixement econòmic tan potent, les aparences són importants. Un cop establert el que va ser conegut com el Miracle Xinès, la gent poderosa volia seure a taula. I en aquest entramat de negocis apareix l’Ah Bao, un individu que puja gairebé des del no-res amb el suport del seu oncle Ye. Fins que arriba una dona misteriosa que obre un local, El Gran Lisboa; un accident amb molts interrogants, i dues dones amb negocis propis que es sumen a l’acció. Amb aquest mapa, la sèrie avança a batzegades. Amb trenta capítols per davant i la possibilitat d’anar coent la història a foc lent, Wong Kar-Wai busca més l’efecte que no pas la veritat d’una realitat. I és en el desenvolupament dels personatges on es noten les costures de la sèrie: no connectes amb cap d’ells. D’alguna manera, tots ens resulten aliens. En el cinema de Wong Kar-Wai, l’atmosfera era clau, però també ho eren aquells qui l’habiten. Blossoms Shanghai no t’agafa de la mà per acompanyar-te en un viatge que, suposadament, havia de ser embriagador. És una mena d’aferrament artificial.
Amb trenta capítols per davant i la possibilitat d’anar coent la història a foc lent, Wong Kar-Wai busca més l’efecte que no pas la veritat d’una realitat
“Tots hem de pagar pels nostres errors, fins i tot aquells comesos amb bona intenció”, diu Ah Bao.
Amb aquesta sentència com a leitmotiv, i a falta d’acabar-la (a la Xina va tenir molt d’èxit amb un públic que hi ha connectat per les circumstàncies actuals d’un país completament monetitzat), la sensació que deixa Blossoms Shanghai és la d’una experiència incompleta (i de no satisfer les expectatives). De fet, i a tall d’introducció, el director situa la història i el seu per què, però per damunt de tot parla de Shanghai, de com la ciutat es converteix en un laberint ple d’estímuls (i d’olors i sabors, amb el menjar com a còmplice), intentant recrear com era als anys noranta. En tot cas, la voluntat de fer un cinema (en aquest cas, televisiu) amb patent de cors continua inalterable. Una altra cosa és el camí (i algun dels mètodes) que tria per fer-ho.