"Bona nit malparits". El 20 de febrer de 1991, amb una frase que ja ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu, Gerard Quintana i la resta de membres de Sopa de Cabra saltaven a l'escenari de la sala Razzmatazz per presentar el seu segon treball d'estudi, La roda (Salseta Discos, 1990). D'aquella nit, i de la de l'endemà, quan van tornar a omplir la sala del Poblenou, acabaria sorgint Ben endins (Salseta Discos, 1991). Publicat el 10 de maig de 1991, avui se celebra el 30 aniversari del disc més venut de la història del rock en català. Desvelem els secrets de l'icònic àlbum doble dels gironins, recuperant el capítol que se li dedica al llibre Tocats de l'ala, història oral del rock català (Contra 2018).
GERARD QUINTANA (cantant de Sopa de Cabra): La roda va ser el primer disc en què hi ha un repertori fet des de la mateixa banda. Al primer hi havia moltes cançons recuperades de projectes anteriors d’en Cuco i en Joan (Cardona), com "Caraduras" i "El sexo (que me hace feliz)", i fins i tot "L’Empordà". La roda va ser el primer disc que vam pensar, idear, crear i parir tots cinc junts.
CUCO LISICIC (baixista de Sopa de Cabra): Amb La roda ho vam petar. Vam aconseguir treballar amb un productor de debò com era Marc Grau, que ens va ajudar a creure’ns la pel·lícula i ens va fer adonar que fèiem cançons amb potencial. Més enllà de la part tècnica, que també, ens va ensenyar moltíssim sobre, diguem-ho així, la vida: entendre de què anava això del rock and roll i què significava i implicava voler viure de la música. (En Marc) Ens va fer pencar moltíssim. Podia venir un dia i dir-nos sense manies que tot el que havíem fet el dia anterior no servia de res i que ho havíem de repetir però d’una altra manera. I així fins que trobàvem allò que ell buscava i que creia que era el millor per a la cançó.
SALVADOR ESCRIBÀ (propietari de Salseta Discos): La roda van ser dos passos endavant en el procés de creixement i consolidació de Sopa de Cabra. Hi havia grans cançons, en aquell disc. Fins i tot el vam anar a presentar a Madrid. En els ambients rockers espanyols es començava a parlar que hi havia un grup que a Catalunya era tot un fenomen. Mitjans de comunicació de tota la península ens van començar a demanar que els enviéssim el disc. Es podria dir que allà vam començar a gestar el que va acabar passant un parell d’anys després.
Sopa de cabra celebren 30 anys del seu disc més popular, Ben endins
JOSEP THIÓ (guitarrista de Sopa de Cabra): Un dia després d’un concert se’m va apropar un seguidor i em va dir que el que a ell li molava era allò, el so que teníem en directe i que no havíem aconseguit reflectir en cap dels nostres dos discos. Em vaig quedar amb això al cap, i més encara perquè hem estat un grup eternament insatisfet amb tot el que ha fet a l’estudi.
SALVADOR ESCRIBÀ: Només tenien dos discos d’estudi i van decidir publicar un àlbum en directe. Va ser un moviment totalment agosarat, però ells estaven totalment convençuts que funcionaria i es va acabar demostrant que tenien raó.
GERARD QUINTANA: Hi va haver gent que ens va dir que érem molt agosarats per fer un àlbum en directe amb només dos discos. El més maco de la musica és que no hi ha regles, i, si hi són, és per saltar-se-les. Ens deien que s’havien de tenir sis o set discos per tenir un bon directe. Jo crec que això és el que cal per poder fer un bon disc de grans èxits, un disc en directe és una altra cosa. Una de les coses que més ens atreia de la música de finals dels anys seixanta i durant tota la dècada dels setanta eren els concerts. Recordo els nostres primers viatges a Londres i com flipàvem amb les parades de Camden, on podies trobar fileres amb una infinitat de cintes de casset pirates de directes. Molava molt, escoltar concerts. Tant hi feia si el grup presentava novetat o no, perquè allò era un altre àmbit: eren les bandes en estat pur. I això era el que volíem aconseguir amb Ben endins: mostrar la nostra cara més descarnada i visceral, més que no pas uns grans èxits. Ho vam petar.
SALVADOR ESCRIBÀ: En aquell moment eren la banda més popular del país. L’any 1990 o 1991, si haguessin volgut, haurien pogut actuar cada dia. Els demanaven de tot arreu. Vam programar dos dies a la sala Zeleste, l’actual sala Razzmatazz, a finals del mes de febrer de 1991. Més concretament les nits del 20 i 21 de febrer.
JOSEP THIÓ: De fet, els dos concerts a la Zeleste en què vam gravar el Ben endins eren el final de la gira de La roda i ja estaven programats abans que decidíssim fer el disc en directe.
SALVADOR ESCRIBÀ: Les entrades es van exhaurir gairebé immediatament. Els dies dels concerts vam instal·lar un camió amb una unitat mòbil davant de la sala, des d’on es van gravar íntegrament les dues actuacions sota la producció de Marc Grau. Vam fer un doble disc de vinil amb tres cares amb cançons dels concerts i una quarta amb cançons noves d’estudi.
CUCO LISICIC: Va ser una bona jugada. Encara avui és un dels discos més representatius de Sopa de Cabra. Érem un puzle gairebé terminat i el Ben endins ens va permetre encaixar aquelles poques peces que ens faltaven per completar-lo, cosa que bàsicament volia dir ser reconeguts a Barcelona com ja ho havíem estat a la resta de Catalunya.
SALVADOR ESCRIBÀ: Allò va ser un disbarat. Es va vendre moltíssim. El primer dia que es va posar a la venda la gent feia cua a les botigues de discos. Amb el pas dels anys, se n’han venut més de cent mil exemplars. No en tinc les dades exactes, però segur que deu ser un dels discos més venuts de la història de la música catalana, només superat per noms com Lluís Llach, Joan Manel Serrat i La Trinca.
JOSEP THIÓ: De la mateixa manera que vam començar a notar que estava passant alguna cosa amb el grup, era una evidència que estava passant alguna cosa arreu del país amb la irrupció de tota una nova generació de bandes. Era una escena de comarques, i això va fer que els periodistes de Barcelona ens miressin una mica per sobre de l’espatlla. De fet, no ens van fer cas fins al Sant Jordi, i després del concert van seguir tractant-nos malament. Musicalment, les bandes érem molt diferents, però hi havia certes coincidències: més o menys tots teníem la mateixa edat i unes influències similars i gastàvem una imatge passada de moda (riu.
GERARD QUINTANA: Al principi, per proximitat local, coincidíem molt amb Sangtraït. Fins i tot en aquells primers anys, ens trucàvem per compartir concerts. Era tot molt familiar i hi havia molt de colegueo. Però a partir de 1989 i 1990, molt abans de la posada de llarg del rock català amb el concert al Palau Sant Jordi, s’organitzaven molts petits festivals per tota la geografia del país on ja coincidíem moltes de les bandes i omplíem camps de futbol i pavellons, setmana sí i setmana també. Vam compartir cartell moltes vegades amb Els Pets, així com amb Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Umpah-Pah... Sí, s’estava creant una escena.