Aquesta setmana han estat cancel·lats bastants espectacles de la nostra cartellera teatral arrel de la nova onada de la pandèmia, protagonitzada per la nova variant òmicron. I si ja és complicat ser actriu o actor en èpoques “saludables”, el coronavirus encara li ha posat més complicat a les arts escèniques i a tot aquell que necessiti un públic per guanyar-se o malaguanyar-se la vida.
De quan somiava és un espectacle del director i dramaturg Jordi Prat i Coll de l’any 2013 i que la sala Atrium ha reposat fins al 26 de desembre. Un monòleg a quatre veus on una actriu en atur ocupa el seu temps escrivint, tot intentant esbrinar qui és i què la fa diferent dels altres. Una feina feixuga per a qualsevol professional artístic que intenta destacar d’alguna manera. Però sobretot per a una actriu, més que res perquè un gran nombre de noies han somiat en ser-ho alguna vegada. Moltes ho intenten. D’altres defalleixen i poques ho aconsegueixen.
Un somni impossible?
En entrar al teatre, cadascuna de les quatre actrius, assegudes a terra, escriu en una llibreta, tot recolzant-se en una tauleta quadrada baixa d’Ikea d’aquelles tan baratetes. Són l’únic element escenogràfic de l’espectacle, que amb la seva senzillesa de pis d’estudiants serviran de cadira, púlpit o separador segons calgui. Les quatre veus transiten pel seu dia a dia i per la falta d’algú que els faci cas tant professional com emocionalment.
En aquesta recerca vital la protagonista se’ns explica mitjançant records familiars, contes escrits per ella mateixa o fragments teatrals com Les quatre bessones de Copi. Una realitat dura i cruel en saber-se resistent i presa per haver escollit la carrera de ser actriu; de ser una actriu sense èxit. Per apaivagar tanta hostilitat d’un somni impossible, per a molts, l’actriu es refugia en les lletres de qualsevol cançó eurovisiva que per un moment l’alliberi de tanta incertesa: “Lady, lady se pinta los ojos de azul aunque hace mil años que dejó atrás su juventud”. I de sobte el món sembla un lloc una mica millor. Ni que sigui per dos minuts.
Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Mireia Piferrer i Fiona Rycroft són les excel·lents intèrprets que protagonitzen aquest monòleg. Les quatre amb solvència i recursos, les fa estar per sobre de la veu que carnalitzen. Canten, ballen, juguen i diuen el text amb la veritat de qui ja toca de peus a terra. Han superat la innocència d’una actriu que somiava en ser-ho, tot fent-nos còmplices de la fragilitat d’aquesta complicada professió. No vaig poder deixar de pensar en Verónica Forqué i el que devem a tantes actrius que han somiat. Que ens han fet somiar. Gràcies a totes elles!