El calendari feia olor de tardor i una creu dibuixada amb boli ratllava el dia 3 d'octubre de 1992. No sabem amb exactitud quina hora era quan Sinéad O'Connor va decidir que aquella nit seria la nit en què el món se li giraria en contra, encara que la dada és irrellevant per a aquesta història. L'important és que doblegaria la fotografia de Joan Pau II que durant anys havia adornat el dormitori de la seva mare morta i se la guardaria amb astúcia per no ser descoberta.

Després, això sí que ho sabem, la va amagar al camerino de l'estudi de la cadena de televisió americana NBC. Ho explica ella mateixa a la seva autobiografia Remembrances: Escenes d'una vida complicada (Libros del Kultrum), publicada el juny d'aquest any. Faltaven poques hores perquè actués al plató del Saturday Night Live i perquè es produís un dels actes de protesta més famosos de la dècada dels 90 a sobre d'un escenari.

I és que després de cantar el seu tema Success has made a failure of our home, la veu trencada i potent de Sinéad ressona sense música per entonar War de Bob Marley a cappella. Damunt l'escenari i a la seva esquerra, reposen diverses espelmes sobre una taula alta i rodona; una tela de pregària rastafari lligada al micròfon, ella amb un vestit de punt blanc. La cançó està a punt d'acabar. I en l'última síl·laba del tema, treu la foto del santíssim, la mostra a càmera i l'estripa en 3 temps. Fight the real enemy, crida, seriosa. Ningú no aplaudeix mentre es treu els auriculars de les orelles i apaga les espelmes.

7 segons i la indústria la va fulminar

Aquella nit, Sinéad O'Connor va firmar el seu funeral artístic. Ho sabia, però li va ser igual sacrificar el que els altres esperaven d'ella. Al cap i a la fi, ella ni era una diva ni volia ser una estrella del pop. "Havia de treure el que tenia dins. No buscava la fama. L'èxit havia convertit la meva vida en un fracàs perquè tothom em tractava de boja per no actuar com una estrella del pop i no adorar la fama." Aquella nit i en aquells tot just 7 segons, va voler denunciar una cosa que tothom callava: que les esglésies estaven atapeïdes de pederastes i d'abusadors sexuals, que molts nens irlandesos "havien patit abusos per part de sacerdots, però ni la policia ni els bisbes no es creuen els pares que ho denuncien".

Després de l'actuació, la indústria, el món, se li va tirar a sobre. Nombroses trucades - més de 4.000, de fet - a la NBC van acabar amb la cantant vetada per tota la vida a la cadena, i durant setmanes es van organitzar cremes dels seus discos al carrer per protestar per tremenda anada d'olla. Quina persona amb seny podia posar-se la lluita per davant i criticar el mateix Papa de Roma? Gairebé 30 anys després, el gest que la irlandesa va tenir aquella nit seria brutalment aplaudit, perquè si alguna cosa ha demostrat el temps és que l'artista rebel tenia mes raó que una santa.

Va ser maltractada per la seva mare durant anys

Sinéad O'Connor és molt més que el moment en què va estripar la foto del Papa en directe, encara que en les ments dels nostres pares aquesta potser hagi estat la seva única funció en la vida. Si alguna cosa va tenir de representativa aquesta acció, a més del que és obvi, és que també la ratificava plenament a ella, la seva capacitat innata per sortir del tauler i per confiar en els seus principis, aquesta insolència admirable i sòrdida de no deixar-se arrossegar com titella sense cap. De fet, ras i curt, el que li donava la gana. Encara que estigués a la cúspide de la música internacional. Encara que, per entendre'ns, el seu èxit fos com el de Rosalía en el nostre temps.

Mai no ho va tenir fàcil però sempre va ser una nena avançada, curiosa, especial, genuïna. Tenia 14 anys quan va entrar al reformatori. Els seus pares s'havien separat i a casa, amb la seva mare, el drama estava servit: la que havia de ser el seu referent la pegava, la maltractava fins a fer-la sentir ínfima, petita, insignificant. Sinéad va començar a robar, copiant la mare, i es va tornar cleptòmana. La van tancar per buscar una solució, perquè una ànima esgarriada tan jove pogués tenir una oportunitat. Va ser durant la seva residència allà quan va sentir en directe la cançó The Lonesome Boatman del grup The Fureys. "La melodia més bonica i inoblidable que jo hagués escoltat mai". Va ser quan va saber que volia ser música.

Amb Nothing Compares 2 U – escrita per Prince, de qui la cantant diu que la va maltractar i quer era una persona violenta – va assolir l'èxit. Era el 1989. Es va posicionar en el número u: a Irlanda, al Regne Unit, als Estats Units, a Austràlia, al món. Era l'estrella que tots volien, que tots aplaudien pel seu particular estil i la seva autenticitat: va obtenir quatre nominacions als Grammy i va guanyar el de Millor Àlbum de Música Alternativa, i va ser la primera artista en guanyar-lo.

Sinéad O'Connor: "No vull formar part en res que animi la gent a creure que l'èxit material és important"

El 1991, un any abans de desafiar l'Església, l'artista irlandesa va renunciar a les nominacions d'aquell any pel seu disc I do not want what I haven't got perquè només reflectien valors materialistes i ella no volia formar part d'això. "No accepto premis que se m'hagin concedit pel meu èxit material. Els Grammy es donen al disc que més ha venut, però no al millor artísticament parlant. No m'interessen. No vull prendre part en res que animi la gent a creure que l'èxit material és important, especialment si això representa que t'has de sacrificar personalment per obtenir-lo." I va dir més coses. "Hi ha una guerra en curs (la Guerra del Golf) perquè ens importen les coses materials i és una cosa que premiem en la indústria de la música". Una paia fora del que és comú.

Trastorn bipolar, addiccions i conversió a l'Islam

"Molta gent diu o pensa que estripar la foto del Papa va fer descarrilar la meva carrera. Jo diria que tenir un disc en el número u és el que va fer descarrilar la meva carrera i que trencar la foto em va tornar a redireccionar pel bon camí. Havia de tornar a guanyar-me la vida amb actuacions en directe i jo havia nascut per a això, no per ser una estrella del pop". Mai no va deixar ni ha deixat de cantar, excepte quan el 2003 va anunciar que tenia dues malalties mentals (trastorn bipolar i estrès posttraumàtic) que l'obligaven a cuidar-se.

Ho ha fet sota les seves regles, com ho fa una dona empoderada que ha pogut amb tots els alts i baixos de la vida, amb intents de suïcidi i una addicció a la marihuana que l'ha acompanyat més de 30 anys. El 2018 es va convertir a l'Islam i es preveu, si la pandèmia ho permet, que torni als escenaris l'any que ve. Sinéad O'Connor mai va ser una bona noia, si qui mira de reüll és la indústria musical. Però l'artista va fer molt més que somriure a la càmera i convertir-se en el maniquí mal·leable que tots esperaven: es va atrevir a viure a la seva manera, a ser autènticament entranyable (sense deixar de ser-ho mai, amb els seus encerts i errors) i a denunciar allò just, en un món presidit pels diners, en una societat governada per homes. En una època en què les que alçaven la veu, sempre i per descomptat, estaven boges.