Una bona sèrie, sigui del gènere que sigui, és aquella que combina una estructura que justifiqui la seva narrativa episòdica i aconsegueix que els personatges tinguin una evolució sòlida i creïble. En el cas de les cròniques negres, el repte és aconseguir que les convencions de gènere no dinamitin aquests mateixos mèrits, és a dir, que la necessitat de crear tensió i suspens no vagin en detriment de la descripció del context històric i social, ni de la construcció d’uns personatges ben definits. En aquest, i en molts altres sentits, Sherwood és absolutament modèlica.
Una bona sèrie, sigui del gènere que sigui, és aquella que combina una estructura que justifiqui la seva narrativa episòdica i aconsegueix que els personatges tinguin una evolució sòlida i creïble
Aquesta sèrie estrenada a Filmin és segurament una de les millors produccions britàniques dels darrers anys per la seva capacitat d’explicar una història (real) que funciona a tots els nivells possibles, sense que hi falti ni hi sobri res, i deixant un veritable pòsit emocional a l’espectador. La trama se situa a Nottinghamshire, en una comunitat fracturada per uns fets traumàtics ocorreguts durant les protestes mineres dels anys 80. En aquell moment, la Policia Metropolitana de Londres va irrompre al poble per sufocar les manifestacions, enfrontant veïns i empresonant innocents. Les velles ferides es reobren quan apareix un home mort al mig del carrer i tot apunta que el motiu té a veure amb aquells esdeveniments del passat. La policia identifica un sospitós, però aquest es refugia en els frondosos boscos de la zona. Hi ha un altre crim, però aquest sembla que no tingui res a veure amb l’anterior. I enmig de tot això, una sospita: que en el seu dia, un dels policies desplegats al poble per aturar les protestes s’hi va quedar a viure com a infiltrat.
Una genialitat
Sherwood és una genialitat. D’entrada podria semblar un dels molts thrillers britànics rodats amb ofici i consciència de gènere, però va molt més enllà perquè poques vegades s’ha vist una sèrie tan efectiva a l’hora de fer versemblants les tensions dramàtiques entre els seus protagonistes. Ho aconsegueix gràcies a que tots i cadascun d’ells transpiren veritat, són veïns perfectament factibles d’una comunitat que sentim com a propera. Hi ha molts personatges i molt diferents, però el guió de James Graham crea un calidoscopi tan robust que sempre entens quin és el seu vincle i, més important encara, la bretxa que els separa.
D’entrada podria semblar un dels molts thrillers britànics rodats amb ofici i consciència de gènere, però va molt més enllà perquè poques vegades s’ha vist una sèrie tan efectiva a l’hora de fer versemblants les tensions dramàtiques entre els seus protagonistes
Menció especial, en aquest sentit, per a la interpretació de la immensa Lesley Manville, en un paper que fa de síntesi del que s’està explicant. Per altra banda, la sèrie juga hàbilment amb els seus girs, amb els ressons del passat i amb les grans conseqüències de decisions aparentment petites. És un retrat social devastador, però també enganxa molt com a intriga criminal i és un exemple de com crear un bon misteri.
Mentre la mires, jugues a fer de detectiu i a la vegada t’adones que vas entrant de manera irreversible en l’esfera íntima d’éssers trencats pel seu origen i classe
Mentre la mires, jugues a fer de detectiu i a la vegada t’adones que vas entrant de manera irreversible en l’esfera íntima d’éssers trencats pel seu origen i classe. Fins i tot quan entra en terrenys propensos al clixé (la relació entre la parella de policies) la història mai no agafa el camí fàcil i crea moments d’una impagable incomoditat. Sherwood recull l’herència de la millor ficció britànica i l’eleva al seu màxim esplendor.