Què és, un pare, si no una figura d’autoritat? Com tantes altres definicions, aquesta ja fa temps que està en dubte o en transformació, però la idea arcaica del pare és la d’una figura més o menys benèvola d’autoritat. No queda clar si Franz Kafka volia enviar de debò la carta que va escriure al seu pare. Em penso que no. De fet, Franz Kafka és conegut justament perquè va encomanar al seu amic Max Brod que cremés tot el que havia escrit –Brod no ho va fer, i en aquest cas la traïció a l’amic difunt va valdre la pena; de vegades, no sempre, la literatura està per sobre de les relacions personals i els egoismes i vanitats, perquè aquestes mesquineses es moren amb les persones, i, en canvi, els llibres es reediten i sobreviuen les traïcions. Diria que l’única condició que et permet saltar-te l’amistat és ser amic de Franz Kafka –la genialitat excusa moltes coses. Kafka es va morir de tuberculosi amb 41 anys, abans que es morís el progenitor—a la Carta sembla que ja ho intueixi, amb la insistència que ell és dèbil per contrast amb el pare, botiguer autoritari. En canvi, la novel·la El jardiner i la mort de Gueorgui Gospodínov (Periscopi) és una història d’acompanyament al final de la vida del pare, un fenomen més “natural” que la mort d’un fill.
Kafka i Gospodínov: dos fills, dos pares
Escriure és pensar, i escriure sobre la por que es té al pare és un exercici introspectiu sobre l’esquelet que sustenta una vida: la infantesa
El pare de Gospodínov és la segona vegada que es mor de càncer. La primera va ser una falsa alarma, però la segona va de debò. El jardiner i la mort, igual que la Carta al pare de Franz Kafka, és una finestra a la relació entre un fill i el progenitor. El pare del búlgar –és una autoficció, que vol dir que no hi ha cap diferència explícita entre el narrador i l’autor: és l’escriptor Gospodínov que ens parla de la mort del seu progenitor real – es mor, i el seu fill l’acompanya. El protagonista sent la culpa lligada a les decisions que has de prendre al final de la vida d’algú que ja gairebé no es pot valdre. Com els parts, la mort també és un procés. El pare es mor o el pare s’ha mort, hi ha un abisme entre una frase i l’altra (això no ho dic jo, surt a la novel·la). El narrador novel·lista es troba que ha de posar bolquers a l’home que el va cuidar quan feia cinquanta anys que no li veia el cos nu. Aquesta és l’antítesi de la Carta al pare de Kafka, també autobiogràfica, per cert, en què l’escriptor txec recorda com d’orgullós i temorenc se sentia, de nen, de la figura del pare: alt, gran i fort –el contrari que ell, un nen que era poca cosa i que encara es va empetitir més arran de la influència castradora del seu pare, que “volia el millor per ell” i va aconseguir el contrari, tots sabem aquesta cantarella.
A la Carta al pare llegim un altre Kafka, un de lucidíssim i que no s’amaga
Sorprèn la profunditat psicològica amb què Kafka és capaç de disseccionar el caràcter del pare –ens en descriu els tics i els gestos cruels i és com si el veiéssim– i la relació entre els dos. Escriure és pensar, i escriure sobre la por que es té al pare és un exercici introspectiu sobre l’esquelet que sustenta una vida: la infantesa. Encara sobta més la claredat i l’absència de simbolismes de la carta. És un tret diferencial respecte a la resta de l'obra de Kafka, que mai no és tan literal sinó que funciona sempre en l’àmbit de la paràbola, el símbol eixut, l’absència de noms propis. Els personatges de les novel·les de Kafka com El Procés o El Castell no tenen ni un nom clar ni una història concreta, i a més tot són laberints al·legòrics o metàfores, com la conegudíssima metàfora de La Metamorfosi i l’home que un bon dia es lleva convertit en escarabat. La Carta al pare no té res de tot això, sinó que senzillament és un text que correspon al títol. A la Carta al pare llegim un altre Kafka, un de lucidíssim i que no s’amaga.
El pare búlgar no fa por, no el va cohibir mai. De fet, el seu lema és justament aquest, i el repeteix fins al final de la vida: 'Sense por'
Com el títol de la novel·la indica, el pare de Gospodínov és un jardiner, i té qualitats que podem associar a l’ofici i que l’allunyen del pare botiguer de Kafka: és un home sensible i empàtic. Enteneu-me, sense empatia no hi ha manera de preocupar-se per les flors i els codonys i els pebrots que aquesta temporada han sortit més grossos que mai. El pare de l’autor i narrador búlgar és un personatge amable, per més que també hagi estat un home irritable i orgullós, encara que les seves mans siguin (o fossin) fermes i malgrat que quan era jove no hagués explicitat mai gaire els seus sentiments, com corresponia als homes en general i als pares en particular. El pare búlgar no fa por, no el va cohibir mai. De fet, el seu lema és justament aquest, i el repeteix fins al final de la vida: "Sense por". Al contrari del que li va passar a Kafka, l’escriptor búlgar rebia l’aprovació entusiasta paterna per cada fita literària que assolia.
El pare de Gospodínov el va deixar ser el que l’escriptor estava destinat a ser, en lloc d’insistir-li perquè es convertís en soldat, o en botiguer. I així Gospodínov es pot convertir en un home que al seu torn cuida el seu pare quan aquest ja torna a la condició primigènia i cíclica de criatura indefensa –com les collites i els jardins, que moren i reneixen a cada temporada. Gospodínov ha tingut sort, perquè el seu pare li va fer un lloc i s’ha pogut convertir en un home. Kafka no en va tenir tanta.