Durant les nits càlides de La Jolla (Califòrnia), els surfistes no sempre anaven darrere de les onades. A vegades es reunien en un garatge a la vora del mar, amb la sal encara a la pell, per mirar en silenci una vella pel·lícula en blanc i negre. Però el televisor estava en silenci i només s’escoltava la ràdio. Aleshores passava una cosa sorprenent: la protagonista de la pel·lícula obria la boca just en el moment en què esclataven els primers acords de (I Can’t Get No) Satisfaction dels Rolling Stones. Per un instant, semblava que fos ella qui cantava en un trencaclosques anacrònic que barrejava classicisme i modernitat. Era un playback salvatge. Una sincronia còsmica preciosa. El periodista Tom Wolfe va retratar aquesta escena al seu famós llibre La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, publicat el 1968, convertint-se de seguida en el gran referent del nou periodisme nord-americà.
La seva cançó es va convertir en la banda sonora dels canvis socials que estaven prenent forma a banda i banda de l’Atlàntic en aquella època, i encara avui ressona com el gran emblema de la contracultura
Tot i que aquest episodi va ser tan real i ensordidor com un xoc de camions en una autopista, cal puntualitzar que ni Mick Jagger ni Keith Richards van practicar mai surf. Però aquest detall és irrellevant perquè la seva cançó es va convertir en la banda sonora dels canvis socials que estaven prenent forma a banda i banda de l’Atlàntic en aquella època, i encara avui ressona com el gran emblema de la contracultura. Va ser el crit d’una generació que despertava en tecnicolor després de molts anys somiant en blanc i negre. Just ara, avui, 4 de juny, fa seixanta anys que aquest himne va arribar al mercat en format single per capgirar les mentalitats més conservadores. Com sempre, per entendre la magnitud de la tragèdia, cal tornar al principi, quan Ses Satàniques Majestats eren només uns nois necessitats d’emocions que volien ser com els músics negres del delta del Mississippi que tant admiraven.
El blues com a evangeli. La brutícia com a bandera
Anglaterra, 1961. Keith Richards i Mick Jagger es retroben després de diversos anys en una andana de l’estació de Dartford amb un parell de discos de Chuck Berry i Muddy Waters sota el braç. Allà comença tot. El blues com a evangeli. La brutícia com a bandera. Amb Brian Jones a la guitarra i l’harmònica, Charlie Watts a la bateria i Bill Wyman al baix, formen una banda de rock que rebutja el bon comportament i abraça la distorsió emocional gràcies a les seves versions de Willie Dixon, Jimmy Reed i Slim Harpo. Són joves, descarats i tenen allò que no es pot comprar amb diners: actitud. En un país dominat pels vestits ben planxats, les bandes de rock amb nom d’escarabat i aquells somriures victorians que amaguen més secrets que veritats, els Rolling Stones eren el cop de puny damunt la taula (o a la cara) que ningú no va veure venir.
En un país dominat pels vestits ben planxats, les bandes de rock amb nom d’escarabat i aquells somriures victorians que amaguen més secrets que veritats, els Rolling Stones eren el cop de puny damunt la taula (o a la cara) que ningú no va veure venir
Aleshores van arribar les gires, els primers discos, les primeres composicions originals i el somni. Aquell somni que ho va canviar tot. A mitjan 1965, Keith Richards es va ficar al llit del seu apartament de St. John’s Wood abraçat a la seva guitarra i amb una gravadora de casset Philips a la tauleta de nit. L’endemà, en revisar la cinta analògica, va escoltar dos minuts de guitarra acústica. Era un riff cru i hipnòtic de tres notes seguit de la frase “no puc obtenir cap satisfacció”. Després, el so d’una pua caient a terra i quaranta minuts de roncs. Així va néixer Satisfaction. Literalment, en somnis. Ni ell mateix sabia què havia fet. Tres setmanes després, els Rolling Stones es van embarcar en la seva tercera gira nord-americana. El 6 de maig de 1965, havien de fer un concert a Clearwater (Florida), però els seus fans es van amotinar després de les primeres quatre cançons i l’espectacle es va interrompre. Per evitar el caos, els organitzadors els van demanar que tornessin a l’hotel Jack Tar Harrison i s’hi quedessin a passar la nit. Frustrat, Jagger va baixar a la piscina i va escriure la lletra d’aquella cançó que Richards havia esbossat en somnis al seu apartament.
El so d’una pua caient a terra i quaranta minuts de roncs. Així va néixer Satisfaction. Literalment, en somnis. Ni ell mateix sabia què havia fet
El terra començava a bullir en territori nord-americà amb l’escalada de la Guerra del Vietnam, els inicis del moviment pels drets civils, l’auge de la Guerra Freda, les protestes als carrers i els mitjans de comunicació guanyant protagonisme. Jagger va posar paraules a aquell malestar difús que flotava a l’ambient: la frustració, el desig i el rebuig a una societat obsessionada amb vendre, comprar i consumir mentre l’abisme s’intuïa per la finestra del veí. Satisfaction era un crit de desesperació amb un llenguatge salvatge i carregat de sexualitat, però també una declaració de principis d’un jove de vint anys que no entenia el planeta on havia aterrat i estava fart del statu quo de la societat.
Satisfaction era un crit de desesperació amb un llenguatge salvatge i carregat de sexualitat, però també una declaració de principis d’un jove de vint anys que no entenia el planeta on havia aterrat
El 9 de maig de 1965, la banda va actuar en un teatre de Chicago i l’endemà es va tancar als llegendaris Chess Studios, on va gravar la primera versió de la seva nova composició. Brian Jones hi tocava l’harmònica. Tenia un aire folk i s’emparentava amb la tradició dels trobadors nord-americans que començaven a triomfar en aquella època. Però el resultat no va convèncer a ningú. Dos dies després, als RCA Studios de Los Angeles, la van tornar a gravar amb una actitud ben diferent. Keith Richards va connectar la seva guitarra a un petit pedal de distorsió, el Maestro Fuzz-Tone, i el riff va prendre una altra dimensió. El folk es va electrocutar, el ritme es va accelerar, l’harmònica va desaparèixer i la tornada va esclatar als altaveus com una bomba de neutrons. Curiosament, Richards s’imaginava que aquell riff distorsionat seria substituït per una secció de vents semblant a la d’Stax Records en una futura versió més polida. Però el destí va voler que aquell rugit fos definitiu. El productor Andrew Loog Oldham i l’enginyer David Hassinger hi van votar a favor. Ja no hi havia marxa enrere.
Keith Richards va connectar la seva guitarra a un petit pedal de distorsió, el Maestro Fuzz-Tone, i el riff va prendre una altra dimensió. El folk es va electrocutar, el ritme es va accelerar, l’harmònica va desaparèixer i la tornada va esclatar als altaveus com una bomba de neutrons
Molt més que un èxit de vendes
Quan el single de (I Can’t Get No) Satisfaction va arribar a les botigues de discos dels Estats Units en format mono el 4 de juny de 1965, l’impacte va ser immediat. La cançó va entrar al Billboard Hot 100 una setmana després i va començar a escalar posicions com aquell coet que encara no havia arribat a la Lluna. El 10 de juliol ja era número 1 a tot el país. Va desbancar el tema I Can’t Help Myself (Sugar Pie Honey Bunch) dels Four Tops (de la poderosa Motown) i es va mantenir al capdamunt durant quatre setmanes consecutives. A l’agost ja se n’havien venut més d’un milió de còpies. A més, el single va sortir amb el so del pedal Maestro Fuzz-Tone com a protagonista i l’efecte va ser sorprenent: les vendes d’aquest aparell es van disparar i es va esgotar arreu del país abans d’acabar l’any. Com han comentat molts periodistes musicals, el fuzz havia arribat al rock i ja no l’abandonaria mai més. Curiosament, a Anglaterra l’èxit es va fer esperar. La discogràfica Decca tenia altres plans per als Rolling Stones (un EP en directe) i va endarrerir el llançament del nou single fins al 20 d’agost. Però un cop va sortir al carrer, també va arrasar. La cançó va arribar al capdamunt de les llistes de vendes l’11 de setembre, substituint l’emblemàtica I Got You Babe de Sonny & Cher, i s’hi va mantenir durant dues setmanes consecutives. Tothom en parlava. Tothom la taral·lejava. Tothom, encara que no sabés anglès, entenia què volia dir.
(I Can’t Get No) Satisfaction va ser molt més que un èxit de vendes. Per als joves, era un crit que mostrava la seva oposició a la mentalitat retrògrada de la generació anterior
Però (I Can’t Get No) Satisfaction va ser molt més que un èxit de vendes. Per als joves, era un crit que mostrava la seva oposició a la mentalitat retrògrada de la generació anterior. Per als més conservadors, era una broma de mal gust que s’havia d’erradicar de la faç de la Terra. Va ser criticada, debatuda i, fins i tot, censurada quan la van interpretar per primera vegada en un programa de televisió de la cadena NBC el 1965 perquè la lletra parlava de la confusió davant el consumisme, criticava els mitjans de comunicació i feia referència a l’omnipresent anunci de Marlboro amb la figura del cowboy. Jagger també hi descrivia l’estrès de ser una celebritat, les tensions de les gires i feia al·lusió a una noia disposada a tenir relacions sexuals. Evidentment, la polèmica estava servida en safata de plata.
Com tota bona cançó de rock, no va envellir mai. Simplement va anar mudant de pell com una serp verinosa i s’ha adaptat a cada moment històric amb més o menys gràcia
Com tota bona cançó de rock, no va envellir mai. Simplement va anar mudant de pell com una serp verinosa i s’ha adaptat a cada moment històric amb més o menys gràcia. El 1976, la revista britànica New Musical Express la va situar entre les deu millors cançons de tots els temps. Però va ser el 1979 quan va tenir una segona joventut perquè Francis Ford Coppola la va incloure en una de les escenes més memorables de la pel·lícula Apocalypse Now. Sonava en una ràdio portàtil, al bell mig del riu Mekong, i el personatge de Lance practicava esquí aquàtic amb la seva taula de surf lligada a una barcassa de l’Exèrcit dels EUA mentre el jove Mr. Clean ballava com si no estigués enmig d’una guerra imperialista. Era una escena perfecta. Era preciosa. Era el moment de calma abans de la tempesta, tant a la pel·lícula com en la societat del moment.
Encara avui, quan sona per la ràdio enmig d’un tall de llum o apareix en qualsevol playlist, s’activa alguna cosa primitiva dins nostre. Potser els temps han canviat, però la música continua obrant miracles difícils d’expressar amb paraules
Seixanta anys després del seu aterratge mundial, el gran himne dels Rolling Stones continua sonant amb la mateixa força. L’han versionat Otis Redding, Devo, The Residents, Dolly Parton i Britney Spears. El seu riff de guitarra ha estat samplejat, parodiat, imitat, capgirat, estudiat i reverenciat a parts iguals. L’enregistrament és present en museus, figura a totes les llistes de les millors cançons del segle XX i apareix en infinitat de bandes sonores. I encara avui, quan sona per la ràdio enmig d’un tall de llum o apareix en qualsevol playlist, s’activa alguna cosa primitiva dins nostre. Potser els temps han canviat, però la música continua obrant miracles difícils d’expressar amb paraules.
(I Can’t Get No) Satisfaction no és només una cançó, com diria en Ramon Gener al seu programa de 3cat. És un gemec elèctric que va canviar el curs de la música popular
Perquè (I Can’t Get No) Satisfaction no és només una cançó, com diria en Ramon Gener al seu programa de 3cat. És un gemec elèctric que va canviar el curs de la música popular i va transformar els Rolling Stones en un monstre gegant. És la veu dels qui no es conformen. És la pedra angular d’un edifici en ruïnes anomenat rock & roll. I mentre hi hagi algú frustrat, furiós o insatisfet amb la societat que ens envolta, aquella guitarra i aquella frase omnipresent seguiran sonant amb tota la seva màgia. Encara que sigui en un garatge de la platja a les fosques, mentre es projecta una pel·lícula muda a la paret i algú, en silenci, sembla fer playback amb la boca oberta.