Roser Capdevila, la dibuixant de Les tres bessones (un dels majors èxits de la indústria audiovisual catalana), ha publicat les seves memòries d'infantesa.Ho ha fet, òbviament, en forma il·lustrada. D'aquí en surt el llibre La nena que volia dibuixar. Els meus petits records de postguerra, publicat per Angle Editorial i Brot 72. En aquesta obra Capdevila no renuncia a les seves típiques caricatures fresques, però el contingut en aquest cas és molt més dur. Si bé l'obra està impregnada de nostàlgia per la infància perduda, també està farcit d'indignació per la repressió que van patir els membres de la seva generació quan eren infants. Capdevila va néixer tres dies abans que les tropes franquistes ocupessin Barcelona. Va viure, doncs, tota la repressió de postguerra, l'educació nacional-catòlica més dura, l'adoctrinament sistemàtic...

L'Horta de postguerra

La petita Roser que retrata aquest llibre és una nena entremaliada, juganera i amb poca vocació per als estudis que serà sotmesa a una forta pressió per l'escola, la parròquia, les convencions socials... La Roser adulta recorda ara aquells temps viscuts a Horta, sense estalviar crítiques a una escola que fomentava la mediocritat, a una església repressora, a una societat hipòcrita... De fet, i potser no per casualitat, la mestra de la seva escola té una retirada amb la bruixa avorrida. Una repressió, dura per a tots a l'època, ho va ser molt més per a Roser Capdevila, com a nena que era, sotmesa a la repressió del masclisme ambiental. No és estrany que la protagonista de l'obra sigui una noia que somnia amb fugir, als Estats Units o a Suïssa. El més peculiar és que l'autora ho aconseguirà ben aviat, i amb 18 anys tornarà al seu país ben canviada. Alliberada.

La vida quotidiana dels nens

Però a més de l'aspecte de denúncia, el llibre de Roser Capdevila té un gran valor com a retrat de la vida quotidiana d'una època. La infància de la dibuixant és, també, en certa mesura, un itinerari de tota una generació. I Capdevila té instint per buscar els episodis més sucosos que retraten una època. Recorda, per exemple, que alguna gent que usava paper de diari a la comuna retallava prèviament les esqueles per no cometre sacrilegi tot embrutant d'excrements les seves creus. O que els remeis principals per guarir les malalties eren la laxant aigua de carabanya, l'alcohòlica aigua del Carme i la multifuncional aigua de Lourdes. O que l'etern problema de les noies, quan creixien, eren els punts de les mitges, que es recosien a les merceries... Però Capdevila també recorda els punts feliços dels infants d'aquell temps: les escapades per una Barcelona que encara tenia espais lliures on podien campar els infants, els gelats del bar Quimet de la Plaça Eivissa, els escàndols a l'església els dijous sants, quan els nens es dedicaven a "matar jueus" amb molt de soroll...

La infància d'una dibuixant madura

La nena que volia dibuixar és, abans que res, una obra bonica, que entra pels ulls des del primer moment; una obra atractiva i intel·ligent. No se la voldran perdre els coetanis de la dibuixant, i tampoc els veïns d'Horta, que descobriran un barri (gairebé un poble) que ja no existeix. Amb aquesta obra ens submergirem, de forma lleugera però divertida, al passat de tota una generació de dones del nostre país. El llibre acaba amb una breu i contundent declaració de Capdevila, que és tota una dedicatòria als seus coetanis: "A la generació dels anys 40. Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar". No hi ha cap dubte que Roser Capdevila n'ha après, de pensar, amb el temps. I que ajuda a pensar amb les seves imatges.