Richard Gere va fixar la seva residència a Madrid fa uns mesos, juntament amb la seva dona, la publicista i activista corunyesa Alejandra Silva. Un canvi de vida i també de costums. La parella, conscienciada i involucrada en un gran nombre de causes, tant viatja a Nova York per assistir a la City Harvest Foundation —on també va participar el xef José Andrés— com arriba a Mèxic per defensar el medi ambient en un altre esdeveniment amb finalitats benèfiques. No en va, ell aprofita aquesta fama per actuar com a portaveu, tot i que no oblida que la seva feina és la d’actor. Una altra de les seves lluites és la defensa de la igualtat entre tots els éssers humans: no hi ha ningú més ximple ni més especial. A alguns d’aquests actes l’acompanya Homer, un dels fills de Gere, que té intenció d’endinsar-se en el món del cinema, ja sigui com a intèrpret o dirigint curtmetratges. Així mateix, l’actor que es va donar a conèixer mundialment amb Oficial i cavaller —i que va aconseguir un gran èxit uns anys després amb Pretty Woman— manté intacta la seva capacitat d’atracció; fa poc va recitar un poema de l’escriptor palestí Mahmoud Darwish que es va fer viral. En el seu discurs intentava alleujar el patiment d’una regió tan castigada. També era una denúncia cap als qui callen davant el genocidi. Per tant, tot i que ara actua menys (la seva última pel·lícula remarcable és Oh, Canada, de Paul Schrader), no ha deixat d’estar actiu.
Malgrat viure a prop (la família de l’Alejandra és gallega i també hi passen temporades), no és fàcil trobar-lo. La seva agenda treu fum. Si no, com és que continua recollint premis, com el Goya Internacional d’aquest any o el recent premi honorífic als Premis Sant Jordi? Això sí, el que més llueix és el seu somriure. I aquella cabellera blanca tan impol·luta. Acaparen tota l’atenció, sent el focus de les càmeres i dels curiosos. Allà on passa, el temps s’atura.
En tot cas, Gere ha produït Saviesa i felicitat, un documental sobre la figura del Dalai Lama. Algú a qui, vist el seu estil de vida actual, sembla normal que li retin homenatge, fins al punt de produir una cinta com aquesta. I és que, per al Dalai Lama, la ira i la compassió no poden anar juntes. Són termes antagònics. Tot i així, entén que a vegades és inevitable sentir malestar, així com gelosia o sentiments poc recomanables. L’objectiu, en aquest cas, és la compassió. I el camí per aconseguir-la és l’entrenament de la ment i l’optimisme. A partir d’aquí, consells i camins per ajudar a viure en un món millor i més pacífic. Cosa que, vist com està el món, sembla força utòpica. Tot i així, s’agraeix que encara hi hagi líders que creguin en això.
Una mirada neta i moderna del Dalai-Lama
Conscient que és difícil combatre l’estrès, el consumisme i el desig de tenir més i més coses, el Dalai Lama no deixa d’insistir-hi. Gràcies al seu bon humor, se’l pot veure amb uns auriculars d’urbanita en un avió o sobre una cinta de córrer per fer exercici, imatges que no imaginàvem del catorzè Dalai Lama (el seu nom original és Tenzin Gyatso), de 90 anys. Ara el Dalai resideix en una comunitat de l’Índia i, mentrestant, continua defensant el valor de la cultura tibetana. De fet, insisteix que no busquen independitzar-se de la Xina, sinó preservar la seva cultura i la seva llengua. El documental, dirigit per Philip Delaquis i Barbara Miller, i produït per Richard Gere, és una mirada neta i moderna sobre el Dalai. Potent en imatges i fotografia, és un exercici valent i molt dinàmic, amb idees com la que afirma que els homes són esclaus de les seves emocions destructives (si hi hagués més dones al poder, el món seria més pacífic) i que sense contradicció no hi ha progrés. "Aquestes són les dues paraules del documental: saviesa i felicitat. I no són paraules que funcionin per separat, van juntes. La saviesa, en el simbolisme tibetà, és l’energia de la dona, la intel·ligència femenina. Però la compassió, com la combines amb això? Doncs amb un bon cor i un bon esperit. Això s’expressa a través de l’amabilitat, que en el fons és una manera de ser. I això es transmet, perquè jo vull que tu estiguis content. I després, es va cap a un univers de compassió més profund. Cal separar-se del sofriment que s’està experimentant, i és per això que ell, el Dalai, i nosaltres, estem aquí", admet Gere. Sobre la idea que tots som iguals, hi planen alguns dubtes i potser contradiccions que ell aclareix. “Tots som iguals, és clar que sí. Com diu la seva Santedat, tots volem la felicitat i allunyar-nos del patiment, és una cosa que veiem en els insectes, en els animals i en nosaltres mateixos. A tots ens mou el mateix. Tot el demés, el poder, la fama, els diners o el que sigui, és completament efímer. Un dia ets ric i l’altre pobre, un dia famós i l’altre no. I sí, tens tot el que vols. Així són les coses. La continuïtat de qui som i els valors bàsics als quals tots responem es poden reduir. L’important és aquesta amabilitat tan bàsica i respondre-hi. Si tothom, en entrar a una sala, tingués aquesta actitud, les coses canviarien. Això és molt senzill, cal somriure i reconèixer l’altre. És una mena de connexió profunda i psicològica-metafísica. Tot es basa en el mateix: en l’empatia. Número u, l’amabilitat. I això després es converteix en amor i compassió, una cosa que encara es pot desenvolupar més. Això no respon només a allò teu, també als altres. No hi ha cap dia que no somiï en ajudar els altres”, conclou l’actor.
El poder, la fama i els diners són efímers, l'únic que perdura és la bondat
Òbviament, en una conversa amb Richard Gere, cal esmentar Donald Trump i com les seves decisions condicionen tot el món. Encara que també hi ha qui, a l’ombra i en silenci, se n’està beneficiant. “És una relació molt superficial la que té amb qualsevol cosa. Abans teníem relacions amb altres països de les quals estàvem molt orgullosos: drets humans, democràcia i la bona voluntat dels pobles i dels governs. Però ara no. La motivació ara és merament econòmica. Estem en una transició, ningú sap què fa ni què pensa aquest home. Pel que fa a la Xina, ha estat molt silenciosa. Saben que el món està canviant radicalment, i ells se n’estan beneficiant. D’alguna manera, estan molt contents amb aquest nou món. Les properes generacions tindran petroli barat de Rússia i veuen el declivi d’aquests; el seu pla és quedar-se amb Sibèria. Per tant, esperen bosses buides si els Estats Units es retiren. Els xinesos ocuparan aquest espai. És un moment fantàstic per a ells”. Hollywood es veu com una bombolla i com un lloc especial on només hi caben divos i molt de luxe. Ell s’encarrega de desmitificar-ho. “Hollywood el veiem com un lloc especial, i només hi ha gent treballant. Hi ha molta pressió, molt d’estrès, però també és divertit. És lògic que hi hagi gent que ho vegi com una feina, una bona feina, sí, però també han de cuidar els seus fills, els seus esposos o esposes, tenen una hipoteca i, bé, coses que passen com a tot arreu. Sempre pensem que allò és molt diferent, però en realitat no ho és tant”, diu Gere. “Primer que em ve al cap és la meva professora a la Universitat de Massachusetts, fa uns seixanta anys. Potser va ser la primera persona que em va inspirar i em va fer pensar: potser sí que hi ha alguna cosa en mi”.
Fer una pel·lícula és una experiència col·laborativa: els millors directors saben escoltar
Sobre el suport que va rebre Trump de companys seus a Hollywood, el novaiorquès va més enllà en les seves teories i li frustra que ningú vegi l’evident. “A mi el que m’horroritza és que hi hagi tants republicans que no vegin el que està passant, i que canviïn d’opinió simplement perquè estan en el poder. Alguns d’ells donaven suport a programes d’ajuda com els d’aliments, i ara no. Només conec un cas d’una republicana que ha fet un pas enrere i no ha donat suport a aquests idiotes. D’alguna manera, tots han estat humiliats”, sentencia un Gere que reconeix que estem aquí per jugar, per fer coses bones, dolentes i neutres. I és que, segons ell, ningú és millor que ningú.
Remuntant-se als seus records, als primers com a actor, ha de transportar-se als seus anys d’estudiant. “El primer que em ve al cap és amb la meva professora a la Universitat de Massachusetts, fa uns seixanta anys. Potser ella va ser la primera persona que em va inspirar i em va fer pensar: potser sí que hi ha alguna cosa en mi. Encara que la primera escena va ser amb 7 anys, vestit de Pare Noel”, recorda ara el productor.
Una qüestió recurrent amb l’actor de Pretty Woman és amb quins directors amb qui encara no ha treballat li agradaria fer-ho i quines pel·lícules ha gaudit més. “És una cosa que m’han preguntat moltes vegades, però és normal, porto 50 anys fent entrevistes. Potser la pel·lícula amb què més m’ho he passat bé és Chicago, va ser molt divertida de fer. Sincerament, hi ha molt poques pel·lícules que no hagi gaudit o que no m’hagi agradat fer. Tinc molta sort en aquest sentit. La meva carrera ha estat afortunada: bons actors, bons guions i millors persones. I després, que mai he donat res per fet”, repeteix Richard. Pel que fa a si alguna vegada s’ha imaginat dirigint, no defuig el compromís. “M’ha passat pel cap, però no ho he fet. A veure, produir no és gaire divertit. Actuar sí que ho és. Hi ha un nivell, quan fem una pel·lícula avui dia, en què he tingut sort, perquè no se m’ha tractat només com a actor. I en aquest sentit el director et diu: tu et poses aquí, tu fas això, tu allò altre. Així es fan les pel·lícules, és una experiència col·laborativa. I els millors directors escolten. És clar, un director pren decisions. És una cosa que fem junts. Per fer una pel·lícula com a director, t’hi aboques, dediques un any o dos a un projecte, i no sé si en sóc capaç”, conclou Gere.