París, 26 de maig de 1794. Cinc anys després de l’inici de la Revolució i un i mig de l’execució de Lluís XVI. El govern revolucionari republicà, enfrontat a totes les monarquies europees de l’època, planejava la creació d’un cinturó territorial al voltant de França que havia de fer les funcions, alhora, de plataforma expansiva i de muralla defensiva. L’escriptor Antoni Gelonch, en el seu llibre “Napoleó, la Revolució i els catalans” (Viena Edicions, 2021) afirma que “Catalunya, Piemont, Baviera i els Països Baixos austríacs (l’actual Bèlgica) es van convertir en prioritats de la política exterior del govern revolucionari”. El govern francès pretenia eixamplar els dominis de la nova República francesa fins als límits de l’antic Imperi de Carlemany. Però, en aquest pla, quin paper li havien reservat a Catalunya?
El Manifeste
Antoni Gelonch, en la seva investigació, proposa l’anàlisi de quatre textos que expliquen l’evolució cronològica d’aquella idea. El primer és el Manifeste que le general en chief de la Repúblique française fait aux bons et veritables catalans, signat el 7 de febrer de 1793 (dues setmanes després de l’execució de Lluís XVI) que diu: ”La República (francesa) entra a Catalunya per a donar-li la llibertat, i que els catalans es podran erigir en república separada o unida a França, segons triïn”. Però, segons Gelonch, aquell Manifeste ”no és un veritable projecte polític per a Catalunya, sinó, un cop més, un estratagema per afeblir la monarquia espanyola en un context de guerra oberta” (l’execució de Lluís XVI havia enfrontat quasi totes les monarquies europees, tant les absolutistes com les parlamentàries, amb el nou estat republicà francès).
La qüestió seria si el paisatge social català del moment convidava a una operació d’aquestes característiques. I les opinions són diverses en funció de la naturalesa de l’observador. Així, per exemple, el rossellonès Cayrol (un actiu agent revolucionari a la Catalunya Nord) deia que l’execució de Lluís XVI havia tingut un efecte contradictori entre els catalans del Principat; havia refredat els més moderats i havia entusiasmat els més radicals. Per una altra banda, Chantreau (un altre actiu agent revolucionari introduït a Barcelona) afirmava que a la capital catalana “els apòstols de la llibertat serien mal rebuts”. I, fins i tot, el mateix Manifeste revelava certs dubtes quan deia “Avui sabem el dany que us vàrem causar (l’exèrcit francès durant la Guerra de Successió i el setge de 1714) però ara venim a restituir-vos aquesta joia tan preuada (la llibertat)”.
La Mémoire
Un any i escaig més tard, la situació s’havia complicat enormement. Ja havia esclatat la Guerra Gran, que enfrontava la República francesa i la monarquia borbònica espanyola (1793-1795); i el principal front del conflicte estava situat a la Catalunya Nord. En aquell context bèl·lic, el general Dugommier, cap de l’exèrcit republicà francès al Rosselló, va escriure una Mémoire sur la Catalogne (12 de maig de 1794) que va adreçar al Comitè de Salut Pública (un organisme que impulsava i fiscalitzava, per parts iguals, l’acció del govern francès). En aquella Mémoire, Dugommier planteja, obertament, la conquesta i annexió de Catalunya i ho argumenta dient: “Catalunya és una superba i rica província per les seves collites de tota mena i per les seves manufactures. És recomanable per les seves mines i els seus ports damunt de la Mediterrània”
La Mémoire de Dugommier revela dos detalls importantíssims que desvelen la sospita que a París s’hauria produït un canvi substancial en l’estratègia respecte a Catalunya. El primer és que en l’interval de temps entre febrer de 1793 (Manifeste) i maig de 1794 (Mémoire), s’hauria perdut la garantia d’elecció entre una república lliure o una annexió a França. I el segon seria l’interès que despertava l’annexió de Catalunya, basat en el benefici econòmic que reportaria a França. La resposta del Comitè de Salut Pública a Dugommier, i als seus aliats polítics Edouard Milhau i Pierre Soubrany va ser redactada el 26 de maig de 1794, en plena ofensiva francesa (l’Armèe havia recuperat el domini sobre la pràctica totalitat del Rosselló). En aquell moment, el més rendible, políticament, hauria estat autoritzar Dugommier a executar el seu pla.
El Projet
Però, en canvi i sorprenentment, la resposta del Comitè de Salut Pública rebutja la proposta de Dugommier i es reafirma en la idea del govern dient: “Ens sembla més conforme als nostres interessos i als nostres principis el fet d’assajar de fer de Catalunya una petita república independent que sota la protecció de França (una república germana) ens servirà com a barrera”. Aquella resposta es va instrumentar en un informe reveladorament anomenat Projet de former une Repúblique de la Catalogne, que argumentava les seves tesis amb el contingut de la Mémoire i amb els informes que havien redactat els qui, precisament, quedaven desautoritzats: tant Milhau com Soubrany (diputats a la Convenció) havien donat suport a la Mémoire de Dugommier afirmant que “Catalunya està madura per a una revolució”.
Però la resistència catalana a l’ocupació borbònica (1707-1714) era un tema tan viu en el record de la societat catalana del moment (el sentiment antifrancès); com ho és l’ocupació franquista (1938-1939) en la nostra societat contemporània (el sentiment antiespanyol). I Couthon que tenia cert control sobre el Comitè de Salut Pública i que tenia un gran coneixement del passat i del present catalans, temia que Catalunya fos la tomba del projecte expansiu francès. Això explicaria la resposta del Comitè a Dugommier. Per a Couthon i Robespierre la invasió francesa de Catalunya havia de ser, exclusivament, per a la creació d’una República independent que seria governada per les elits intel·lectuals i que abastaria el territori estrictament peninsular. És a dir ni Couthon ni Robespierre contemplaven la reunificació amb el Rosselló (amputat el 1659).
La Proclamation
No havien passat ni quinze dies quan Perpinyà apareixia la Proclamation à la Catalogne et a l’Armée Républicaine, signada per Milhau i Soubrany desmarcant-se de Dugommier i apropant-se al Comitè. En aquella Proclamation diuen que el seu desig —i el del poble francès— és que: “Catalunya sigui independent i feliç, i la voluntat de la República francesa serà complida”. Aquest canvi radical i sobtat de postura resulta molt sospitós. Gelonch ho considera una acció de propaganda, com ho havia estat la traducció al català i difusió al Principat (clandestina, naturalment) d’un discurs de Robespierre sobre l’existència de Déu. Però tampoc podem descartar el clima de terror que planava sobre la classe política francesa del moment. En aquell context esmenar la plana al Comitè de Salut Pública equivalia a signar la sentència de mort.
Couthon —i de retruc el Comitè— havia deixat clar que “França ha renunciat a tota conquesta que no sigui necessària per a la seguretat pròpia. La conservació de Catalunya en seria una de molt allunyada del centre d’acció i trigaria molt temps a identificar-se amb nosaltres”. Però a París els esdeveniments se succeïen a una gran velocitat. I els que avui eren botxins, demà eren víctimes. El 28 de juliol de 1794 (un mes i escaig després de la publicació de la Proclamation), Robespierre i Couthon eren guillotinats. I quatre mesos i mig més tard (18 de novembre de 1794), Dugommier moria en combat a Illa (Rosselló). A finals de 1794, el nou govern francès va abandonar la qüestió catalana. I sempre quedarà el dubte de saber què hauria passat si Robespierre hagués consolidat el seu projecte polític i el primigeni règim republicà francès.
