Barcelona, 26 de maig de 1925. Fa 101 anys. Vint mesos després del cop d’estat del general Primo de Rivera, que havia posat fi a mig segle de règim constitucional. El rei Alfons XIII –que havia donat suport entusiàstic al cop d’estat i que conservava la categoria de cap d’estat– i la seva família arribaven a la ciutat en visita oficial. Poc abans, el governador civil de la província, el general Joaquín Milans de Bosch y Carrió –avi del colpista del 23-F– havia ordenat que les “Juntas de Acción Social” –un cos parapolicial creat pel règim dictatorial per a reprimir l’oposició, sobretot en l’àmbit de l’Església catalana– informessin de qualsevol moviment comprometedor. Sobretot si aquest moviment tenia un caràcter reivindicatiu catalanista.
Com era l’Espanya de 1925?
Quan Alfons XIII va arribar a Barcelona, feia vint mesos que el general Primo de Rivera –amb el suport entusiàstic del Rei, de les classes extractives madrilenyes i d’una part de les burgesies catalana i basca– havia assaltat el poder amb una recepta que, pretesament, havia de treure Espanya de la crisi econòmica i acabar amb la xacra del pistolerisme. I s’havia inspirat en el model que Mussolini havia imposat a Itàlia, amb el cop d’estat de 1922. Els reis –Víctor Manuel III a Itàlia i Alfons XIII a Espanya– conservaven la categoria de caps d’estat. Però el govern estava en mans d’un règim dictatorial, dirigit per Mussolini a Itàlia i per Primo de Rivera a Espanya.
Com era la Catalunya de 1925?
El règim dictatorial de Primo de Rivera havia intervingut i desballestat la Mancomunitat, l’organisme creat per restaurar l’autogovern perdut el 1714. I havia promulgat una bateria de lleis que proscrivien partits polítics, sindicats i ateneus, i que prohibien, entre moltes altres coses, l’ús públic de la llengua catalana, l’exhibició pública de la senyera o la interpretació en públic d’“Els Segadors”. Durant la visita d’Alfons XIII es produiria un fet molt rellevant que marcava l’horitzó d’una part del moviment opositor clandestí: el Complot del Garraf, l’intent d’assassinat del rei i de la seva família a mans de l’organització independentista Bandera Negra, i que no va tenir èxit a causa, molt reveladorament, d’una delació que procedia del seu nucli.
Què va passar durant la visita d’Alfons XIII?
El 26 de maig de 1925, el rei i la seva família van arribar a la capital catalana i van ser complimentats per les autoritats del règim a la ciutat: l’alcalde Dario Rumeu; el governador civil general Milans del Bosch; el governador militar general Martínez Anido i el capità general Barrera Luyando. Després de la recepció a les Cases Consistorials, estava prevista una exhibició sardanista a la plaça Sant Jaume. Però... oh, sorpresa!!!, algú –probablement un infiltrat de les Juntas de Acción Social a les colles sardanistes– va informar que la cobla havia previst tocar “la Santa Espina”. I la reacció del règim va ser fulminant: es va prohibir tocar aquesta peça, sota l’amenaça de sanció de 5.000 pessetes (l’equivalent actual a uns 25.000 euros).
Per què el règim dictatorial va prohibir “la Santa Espina”?
La primera estrofa de “la Santa Espina” diu: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, i no hi ha terra més ufana, sota la capa del sol”. I l’aparell governatiu del règim dictatorial reaccionaria proclamant: “La ‘Santa Espina’ es un himno representativo de odiosas ideas y de criminales aspiraciones (...) y no es lícita y moralmente aceptable escuchar su música con el mismo respeto y reverencia que se tributa al himno nacional. Por lo tanto, queda terminantemente prohibida su audición en presencia de S.M. el Rey”. Probablement devia ser el mateix que, cent un anys més tard (2026), van pensar els comandaments de la Conselleria d’Interior de la Generalitat durant la visita del papa Lleó XIV a Barcelona, amb el llardós operatiu contra els cantaires de la Sagrada Família que havien d’interpretar “Els Segadors”.
El paper del PSOE en la dictadura del Primo de Rivera
Hi ha dues dades que són definitives i irrefutables. La primera és que “Els Segadors” és l’himne nacional i oficial de Catalunya. Ho és des que el Parlament de Catalunya ho va aprovar el 25 de febrer de 1993, fa trenta-sis anys. Però que, per la naturalesa de la seva lletra, ha estat insistentment blasmat pel nacionalisme espanyol. Tant del de dretes com del d’esquerres. I la segona és que el PSOE és l’únic partit de tradició democràtica que ha col·laborat amb un règim dictatorial. Quan es va prohibir l’audició de la “Santa Espina”, feia set mesos (25 d’octubre de 1924) que els dirigents socialistes Francisco Largo Caballero (secretari general de la UGT) i Julian Besteiro formaven part del Consell d’Estat del règim dictatorial.
Largo Caballero i Besteiro
La missió de Largo Caballero i Besteiro era la d’assessorar el govern en matèria de lleis, decrets, reglaments i garanties civils. Per tant, la participació del PSOE en la construcció i execució de la repressió dictatorial contra la identitat catalana, està fora de qualsevol dubte. Largo Caballero i Besteiro –i molts altres dirigents del PSOE del moment– ho justificarien com una servitud que havien de pagar per la seva pretesa responsabilitat de partit de govern (fins llavors, mai no havien governat). Sigui com sigui, amb el PSOE al costat de Primo de Rivera, es va mantenir la prohibició de l’ús públic del català, de l’exhibició de la senyera i de la interpretació de “Els Segadors “ i de la “Santa Espina”, entre moltes altres coses. I el 14 de juny de 1925, es va ordenar la clausurava del camp de les Corts i es va forçar la dimissió de Hans Gamper.