Quan es parla de grups que han canviat la història del rock contemporani, sovint se citen noms nord-americans o britànics. Però a mitjan anys noranta, des de la ciutat sueca d’Umeå, un quartet anomenat Refused va redefinir el significat de l’agressió musical, de la consciència política i de la forma mateixa del punk. El seu llegat, més que un èxit comercial, és un punt d’inflexió estètic i ideològic que encara ressona en infinitat de bandes posteriors.
La forma del punk que havia de venir
Refused van començar com una banda de hardcore punk militant, hereva de la tradició straight edge i de la cultura DIY, però amb una ambició que anava més enllà de les convencions del gènere. Amb Songs to Fan the Flames of Discontent (1996) ja apuntaven a un so més dens i conceptual, però seria amb The Shape of Punk to Come (1998) que assolirien la categoria de mite. El títol, una declaració programàtica, no era cap exageració: aquell disc combinava hardcore, free jazz, música electrònica i samples amb una coherència radical, avançant-se una dècada a la fusió que després dominarien grups com At the Drive-In, The Dillinger Escape Plan o Rage Against the Machine.
L’àlbum va ser, paradoxalment, un fracàs comercial en el moment de la seva sortida. El grup es va dissoldre poc després, esgotat per les tensions internes i per la frustració d’un públic que no entenia el seu missatge. Però el temps els va donar la raó. Quan el punk dels 2000 es va institucionalitzar i el post-hardcore va començar a mirar enrere, The Shape of Punk to Come es va convertir en una bíblia per a tota una nova generació de músics que buscaven portar l’energia del punk a terrenys més experimentals i conceptuals.
Amb The Shape of Punk to Come (1998) que assolirien la categoria de mite. El títol, una declaració programàtica, no era cap exageració: aquell disc combinava hardcore, free jazz, música electrònica i samples amb una coherència radical
La seva radicalitat ideològica també va deixar empremta. Les lletres de Dennis Lyxzén, impregnades de marxisme, anarquisme i crítica cultural, van oferir una alternativa intel·lectual dins d’un gènere sovint reduït a la ràbia adolescent. Refused van demostrar que l’agitació política podia anar de bracet amb l’avantguarda sonora, i que el compromís podia ser tan estètic com ideològic.
Quan la banda es va reunir el 2012 per a una gira mundial, molts esperaven nostàlgia; el que van trobar va ser una reivindicació del present. El seu retorn, i discos com Freedom (2015) o War Music (2019), van demostrar que la seva proposta seguia viva: combativa, articulada i ferotge, en un moment en què la rebel·lió semblava domesticada pel mercat.
Refused van demostrar que l’agitació política podia anar de bracet amb l’avantguarda sonora, i que el compromís podia ser tan estètic com ideològic
Avui, Refused són un pont entre èpoques: van anticipar l’experimentació del rock del segle XXI, van influir en escenes tan diverses com el metalcore, el post-punk o l’electrònica industrial, i van recordar que el punk, abans que un so, és una actitud davant del món. La seva importància no rau només a haver predit “la forma del punk que havia de venir”, sinó en haver inspirat tota una generació a imaginar que el canvi —musical i polític— era possible. Una revolució, però, que ara toca la seva fi amb una gira de comiat que avui recala a la sala Razzmatazz de Barcelona.