Va començar a fer teatre quasi per accident, fugint d’un futur escrit pel seu pare fent-se càrrec de la cadena de botigues de cotxes familiar. Les classes d’interpretació el van dur fins a Another World, un d’aquests culebrots televisius eterns de la tele ianqui, i encara passarien cinc anys més on, segons explicava en algunes entrevistes, “no va passar res de res”, fins que Jonathan Demme li va donar un paper bombó a Alguna cosa salvatge (1986). No havia aconseguit participar al casting, però Melanie Griffith el va recomanar. El coneixia bé perquè era íntim amic d’Steven Bauer, llavors marit de la protagonista del film. La seva potent irrupció, més una nominació al Globus d’Or, van posar la indústria sota la pista d’aquest intèrpret nascut a Newark, Nova Jersey, l’any 1954.
La mirada pertorbadora, i de vegades pertorbada, de Ray Liotta va marcar part de la carrera d’un actor reconvertit en icona a partir d’Un dels nostres (1990). Amb més d’un centenar de crèdits al seu currículum entre pel·lícules i sèries de televisió (la seva aparició com a convidat a Urgencias li va donar un Emmy), l’actor no va deixar de treballar, però mai va aconseguir mantenir un nivell de projectes tan rellevant com el dels seus inicis, malgrat títols com Aturada clínica (1991), Corina, Corina (1994), Turbulencia (1996), Blow (2001), Narc (2002), Identitat (2003), Ases calientes (2006) o Mata’ls suaument (2012). “Quan t’encasellen com algú que asfixia a la gent és complicat. Les pel·lis on vaig fer personatges més suaus no van funcionar de la mateixa manera. I la realitat és que he fet més de 80 films i només vaig interpretar un gàngster dues vegades”, confessava en una entrevista recent. L’altre va ser fa ben poc, a Santos criminales (2021), el film preqüela de Los Soprano.
Vist recentment a sèries com Shades of Blue (al costat de Jennifer Lopez) o Hanna, l’actor es trobava en ple rodatge del film Dangerous Waters a Santo Domingo, on va morir mentre dormia a la seva habitació d’hotel. Recordem la figura de Ray Liotta amb les seves sis interpretacions més recordades.
Una de les darreres feines de Liotta va ser aquest fabulós drama que Noah Baumbach va signar per Netflix, i que retratava la dolorosa ruptura d’una parella aparentment sòlida, interpretada per Scarlett Johansson i Adam Driver.
Liotta deixava la seva poderosa emprenta a la pell de l’advocat del personatge de Driver, competint en manca d’escrúpols amb Laura Dern, en un duel a mort de lletrats que no acaben d’entendre que no tots els matrimonis fracassats s’odien.
Probablement l’escena més impactant de la carrera de Ray Liotta va arribar en aquesta seqüela d’El silenci dels anyells. Ell era el superior de l’agent Clarice Starling (Julianne Moore, substituint Jodie Foster), i, en un moment de la pel·lícula, tots dos s’asseien a la taula del doctor Lecter (Anthony Hopkins, que va cobrar una milionada per tornar-hi).
Drogats sense adonar-se, immobilitzats, ignoraven quin era el plat principal del sopar: com oblidar el moment en què Hannibal aixeca la tapa del cervell del personatge de Liotta per menjar-se’l a culleradetes, acompanyat, com no, d’una copa d’un bon chianti. Pur deliri.
En un repartiment de luxe que incloïa Robert De Niro, Harvey Keitel i un Sylvester Stallone que no desentonava com a sheriff en una ciutat de policies deshonestos, la mirada en busca de redempció de Ray Liotta brillava, demostrant que estava a l’alçada dels millors.
El film, dirigit per James Mangold, és un magnífic i atmosfèric thriller amb aires de western sobre la corrupció policial.
Una altra pel·li icònica, que la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va seleccionar per la seva conservació al Registre Nacional de Cinema per la seva significació cultural i històrica.
En aquest emotiu drama familiar, Liotta interpretava el fantasma de Shoeless Joe Jackson, un beisbolista que se li apareix en somnis a un granger d’Iowa, Kevin Costner, demanant-li que construeixi un camp de beisbol enmig de les seves terres. “Em semblava que era el paper més refotudament idiota que havia llegit. I fixa’t en què es va convertir”, deia l’actor.
Aquesta comèdia deliciosa i negríssima de Jonathan Demme va revelar l’actor, que hi arribava procedent d’un culebrot televisiu.
Liotta era l’ex nòvio psicòpata de Melanie Griffith, encaparrat en fer-li la vida impossible a Jeff Daniels, en una mena d’enginyosa, violenta y sexy modernització del clàssic de Howard Hawks Quina fera de nena!
Un cotxe s’aparta de la carretera quan els tres ocupants senten un soroll estrany. Obren el maleter i s’adonen que el cadàver que duien encara respira. Un, el més baixet, amb el perruquí de Joe Pesci, li clava mitja dotzena de ganivetades. Un altre, amb cara de Robert De Niro, li dispara quatre trets. El tercer tanca el maleter i pensa: “Des que tinc ús de raó, sempre he volgut ser un gàngster”.
Era Ray Liotta a la primera escena d’Un dels nostres, i el seu personatge, l'embogit Henry Hill, i la seva caiguda als inferns, era el gran protagonista de l’obra mestra de Martin Scorsese, una de les pel·lis que han marcat el cinema nord-americà dels darrers 50 anys.