Getxo (Biscaia, Euskadi), 30 de juny del 1929. Fa 96 anys. Camp d'Ibaiondo. 5 h de la tarda. S’iniciava el partit de futbol ajornat entre l’Arenas de Getxo —cinquè classificat— i el FC Barcelona —segon classificat—, que podia decidir el títol del primer Campionat de Lliga del futbol estatal espanyol. Pocs dies abans, durant la darrera jornada, el líder, el Reial Madrid, perdia al vell estadi de San Mamés contra l’Athletic Club de Bilbao per 2-0, i el FC Barcelona —empatat a punts i a average particular amb el líder, però amb una menor diferència entre gols marcats i encaixats— tenia al davant l’oportunitat de desfer la igualtat al lideratge i guanyar el campionat.
Com estava la classificació abans de començar aquell partit?
Conclosa la darrera jornada, i únicament pendents de jugar el partit ajornat entre l'Arenas de Getxo i el FC Barcelona, la classificació estava encapçalada pel Reial Madrid, que, després de divuit jornades (aquella primera lliga estaria formada només per deu equips), sumava 23 punts: 11 partits guanyats, 1 partit empatat i 6 partits perduts. En aquest punt, és important recordar que en aquell moment les victòries valien dos punts i no tres. El líder havia marcat 40 gols i n’havia encaixat 27. La diferència entre gols a favor i en contra —en aquest cas 13— era un dels factors que, en cas d’empat a punts i a average particular, decidien l’ordre classificatori.
En quina posició estava el Barça a la classificació abans de començar aquell partit?
Abans de començar aquell partit decisiu, el FC Barcelona estava en segona posició. Tenia els mateixos punts que el líder, però havia jugat un partit menys (el que s’havia ajornat). Aquell bagatge era el resultat de 10 partits guanyats, 3 partits empatats i 4 partits perduts. L’average particular —els enfrontaments entre madridistes i barcelonistes— també estava igualat. A Chamartín, s’havia imposat el FC Barcelona per 0-1, però a les Corts, havien guanyat els blancs per 1-2. El desempat final, la diferència de gols, es decantava en benefici del Reial Madrid: els blaugranes havien marcat 35 gols i n’havien encaixat 23, un saldo favorable de 12 gols, però inferior al de 13 dels blancs.
Què havia fet el FC Barcelona durant la Lliga?
L’inici dels blaugranes va ser molt discret. Les quatre derrotes que va patir s’havien produït, pràcticament, a la primera meitat del campionat: a casa contra el Reial Madrid (1-2) i a fora contra l’Athletic Club de Bilbao (5-1), contra l’Athletic Club de Madrid —posteriorment ha estat anomenat Atlético de Madrid— (4-1) i contra la Reial Societat de Donosti (3-0). Però a l’equador d’aquell campionat, es produirien una sèrie de canvis que resultarien decisius. A finals de març del 1929, després de la jornada 8, el president Arcadi Balaguer i l’entrenador Romà Forns dimitien dels seus càrrecs, i la nova directiva fitxava —a correcuita— l’anglès Jim Bellamy.
La remuntada
L’arribada de Bellamy a la banqueta blaugrana va canviar radicalment la dinàmica de l’equip. Bellamy, un entrenador relativament experimentat (tenia 38 anys i havia dirigit un equip alemany i un d'italià), va conduir els blaugranes al lideratge amb una remuntada espectacular. Quan va ocupar la banqueta, el FC Barcelona estava situat a la penúltima posició de la taula classificatòria. Els blaugranes havien jugat 7 partits i presentaven un saldo decebedor (1 partit guanyat, 3 partits empatats i 3 partits perduts). Però amb Jim Bellamy es va encadenar una ratxa de 7 victòries consecutives (jornades de la 8 a la 14) i 11 diumenges sense conèixer la derrota (jornades de la 8 a la 18).
Frec a frec
El Reial Madrid, després d’una primera volta impecable —no havia cedit cap punt a casa i havia arrasat per on havia passat—, va patir tres derrotes pràcticament consecutives que comprimirien la taula classificatòria: als històrics estadis de Sarrià, contra el RCD Espanyol (4-0); del Guinardó, contra el CE Europa (5-2), i d’Atotxa, contra la Reial Societat (5-4). A la jornada 13, a cinc de la conclusió del campionat, els blaugranes abastaven els blancs a la primera posició, que havia estat dels madridistes des de l’inici. I el tram final seria extremadament competit: entre les jornades 13 i 18, blaugranes i blancs es disputarien el campionat en un emocionant frec a frec.
La darrera estació abans de la glòria
El 30 de juny del 1929, pendents de la disputa d’aquell darrer partit ajornat, els blaugranes tenien el destí a les seves mans. Depenien tan sols d’ells mateixos. I això volia dir que si aconseguien puntuar a Ibaiondo, es proclamarien campions d’aquella primera Lliga 1928-29. Tanmateix, el rival no era fàcil. L’Arenas de Getxo era el cinquè classificat i, com els blaugranes, havia dibuixat una trajectòria ascendent, que anava des d’un inici molt discret fins a un final pletòric, que el convertia en un rival molt complicat. A l’enfrontament de la primera volta (a l’estadi de les Corts), el partit havia conclòs amb un 2-2 que il·lustrava la igualtat entre aquells dos equips.
Quina alineació va fer Bellamy per a aquell partit transcendental?
El FC Barcelona va sortir amb l’hongarès Franz Plattkó (30) a la porteria, el valencià Vicenç Saura (28) com a únic defensa (en aquella època, es jugava només amb dos defenses, però en aquell decisiu partit, en què només valia puntar, Jim Bellamy posaria tota la llenya al foc), un mig del camp format pel valencià Ramon Guzmán (20) i pel murcià Josep Castillo (20), i una davantera integrada pel murcià Antonio García (21), el canari Ángel Arocha (22) i els catalans Vicenç Piera (26), Esteve Pedrol (25), Josep Samitier (28), Manel Parera (22) i Josep Sastre (24).
L’Arenas de Getxo
Segons les cròniques de l’època, el partit va ser molt igualat. L’Arenas —amb 19 punts i en cinquena posició—, si guanyava, escalava fins al tercer lloc i superava a la classificació final els seus rivals històrics (l’Athletic Club de Bilbao i la Reial Societat de Donosti, tercer i quart, empatats a vint punts, però amb l’average particular i la diferència de gols a favor dels biscaïns). A l’inici del partit, l’Arenas aspirava a confirmar la condició de millor equip d’Euskadi (havia guanyat l’Athletic —a casa i a fora— i havia derrotat àmpliament la Reial Societat a casa i havia caigut per la mínima a Donosti).
El camí de la victòria
Però després d’una primera part molt disputada, que acabaria sense gols, qui inauguraria el marcador serien els blaugranes. Al minut 67, el davanter Manel Parera perforava la porteria biscaïna. I al minut 84 (a sis de la conclusió), el mateix Parera repetia diana amb un segon gol que ja seria definitiu. Al final del partit, 0-2 a favor dels blaugranes, que amb aquell resultat se situaven líders en solitari i campions d’aquella primera Lliga, amb 25 punts (11 partits guanyats, 3 d'empatats i 4 de perduts; 37 gols a favor i 23 en contra, amb un diferencial de 14, que superava els 13 del Reial Madrid).
L’estil Barça
El FC Barcelona no era tan sols el que més punts havia acumulat, sinó també el que presentava millors resultats parcials. No era un campió especulatiu, sinó espectacular. Un equip amb un estil de joc brillant, que no fiava el seu destí únicament al talent, sinó que es lliurava a l’esforç per a satisfer l'exigentíssima massa social barcelonista. Les dades d’aquell primer campió estatal el certificaven com l’equip amb el millor rendiment esportiu. Dades que ja il·lustraven el característic estil de joc del Barça, que ha convertit el club en un referent mundial.