Quan Jessica Pressler va escriure un reportatge a la revista New York sobre l’estafa que va dur a terme la suposada hereva alemanya Anna Delvey per fer-se un lloc a l’alta societat de Nova York i emportar-se part dels seus diners, Netflix va ser ràpida en comprar-ne els drets. I amb una experta en el món de la xafarderia al seu equip com Shonda Rhimes, creadora d’Anatomía de Grey i productora de la sèrie en llengua anglesa més vista de la plataforma, Els Bridgerton, la fórmula de l’èxit estava servida. Però en aquesta fórmula perfecta, ¿Quién es Anna? comet un error que ho farà trontollar tot: l’excessiva suma de minuts de metratge.
Qui s’amaga darrere la façana
D’entrada, és important ser conscients que aquí no hi trobareu el típic culebron de Shonda Rhimes. Tot i que la seva debilitat per aquests temes es fa notar, ¿Quién es Anna? s’apropa més a una de les seves últimes creacions, Scandal, per posar més interès en la investigació i el misteri que en els personatges.
En aquest cas, el misteri és descobrir qui s’amaga darrere la façana d’Anna Delvey, un curiós personatge gairebé impossible de desxifrar que Julia Garner (Ozark) interpreta de forma magnífica. Però no us deixeu enganyar pel títol, la veritable protagonista no és ella, sinó qui l’investiga, Vivian, una periodista instintiva i tossuda que, tot i l’encertada interpretació d’Anna Chlumsky (Veep), no deixa de ser un personatge que ja hem vist moltes vegades.
La lluita amb l’editor intransigent perquè li deixi escriure el reportatge o els problemes matrimonials per estar massa capficada en la feina són conflictes molt trillats que allunyen la sèrie d’allò realment interessant, la història de l’estafadora. I és que hi ha massa personatges secundaris i subtrames distraient de la línia argumental principal, origen, o conseqüència, del principal problema de la sèrie, el de la seva llargada.
¿Quién es Anna?, la nova sèrie de Netflix de què parlarà tothom
Estirar la història de forma innecessària
El ritme que proposa la sèrie és força trepidant, els girs de guió són efectius i les diferents línies temporals ajuden a aportar dinamisme, però res d’això evita que la ficció s’acabi fent pesada quan tens nou capítols que gairebé sempre superen l’hora de duració. Era necessari fer-la tan llarga?
La resposta evident és que no, perquè amb capítols de 40 minuts, allà on Shonda Rhimes sempre s’havia lluït a les sèries de network, totes aquestes virtuts rítmiques quedarien ressaltades en lloc de diluïdes. I sorprèn aquesta forma d’estirar la història de forma innecessària per part de Netflix, una plataforma sempre interessada en què els seus continguts es devorin ràpidament. Potser s’ha confiat massa en el criteri de l’autora.
I potser ella també confia massa en ella mateixa, perquè intentar equiparar la voluntat de recuperar la reputació periodística de Vivian amb la situació des de la presó d’Anna Delvey és un doble tirabuixó narratiu que no acaba de funcionar mai. En aquest sentit, el missatge de posar en valor la professió del periodisme queda molt clar, el de la moralitat respecte a les manipulacions d’Anna entre les altes esferes potser no tant, i el perquè d’haver allargat tant la sèrie continuarà sent un misteri irresoluble.