Monestir de Sant Emeteri (vall de Mena, capçalera del riu Cadagua —afluent de la ria de Bilbao—, i actualment Comunitat Autònoma de Castella i Lleó), 15 de setembre del 800, fa 1.225 anys, es redacta la carta fundacional d’aquella comunitat monàstica. I en la seva redacció es diu que aquell nou establiment monàstic és emplaçat a “Vardulia quae nunc vocatur Castella” (Vardúlia, que ara es diu Castella). La carta fundacional de Sant Emeteri és el primer esment documental del topònim Castella. I en aquell moment, Vardúlia —o Castella— és l’extrem oriental dels dominis del regne asturià, governat pels descendents del famós Pelai de Covadonga.
Dues dècades després de la fundació de Sant Emeteri, i coincidint amb l’ascens al poder de l’emir Abd al-Raḥmān II (822), es produïa l’enèsima campanya de saqueig andalusina que, en aquest cas, causaria la devastació més absoluta del territori. Els primers símptomes de recuperació es documenten amb el cartulari de Valpuesta, redactat a uns quaranta quilòmetres al sud de Sant Emeteri (844), i que, actualment, es considera el document més antic escrit en castellà. Però qui eren aquells pobladors? Eren pagesos asturlleonesos dirigits pel poder del territori? O eren un grup colonitzador que no tenia cap relació amb la societat asturlleonesa?
D’on ve el topònim primigeni Vardúlia?
L’origen del topònim Vardúlia és el primer element que descarta el que podia haver estat un grup poblador asturlleonès (des de mitjans del segle VIII fins a la devastació del 822). La Vardúlia —la futura Castella— va ser, inicialment, l’extrem oriental del regne asturlleonès. Però Vardúlia és un topònim que remet al territori històric dels vàrduls (la costa de les actuals Guipúscoa i Biscaia), una nació d’ètnia celta durant el I mil·lenni aC i que, posteriorment —durant la romanitat i, fins i tot, després del col·lapse de l’Estat romà (segles II aC a VI dC)— hauria estat minoritzada i absorbida pels bascos del Pirineu occidental i plenament integrada al món basc.
Com es desplaça el topònim Vardúlia de la costa basca a la capçalera de l’Ebre?
La minorització i absorció basca d’aquell món cèltic primigeni ja està plenament documentada pels geògrafs romans. Plini el Vell (segle I dC) ja descriu el Vasconum Saltus (el Bosc Basc o solar poblat per les tribus basques) com una franja de territori que discorre pels Pirineus occidentals i la costa cantàbrica oriental, entre les actuals Jaca (a l’est) i Castro Urdiales (a l’oest), i que integra l’antic país dels vàrduls. Però com i per què, durant l’alta edat mitjana (segles V a X), aquest topònim —que hauria resistit, de forma estranya i misteriosa, la basconització i, probablement, la romanització del territori— es duplica i es desplaça cap a l’interior i s’emplaça sobre una serralada que separa la costa cantàbrica (al nord) i la vall alta de l’Ebre (al sud)?
La versió tradicional
Aquesta pregunta ha estat motiu de debat durant segles. Els historiadors dels segles XVIII i XIX (fins i tot de la primera meitat del segle XX) sostenien que l’expansió basca cap a les actuals Guipúscoa, Biscaia i Àlaba era un fenomen tardà, que s’hauria produït després del col·lapse de l’Estat romà i de la desaparició de les estructures d’enquadrament de la seva societat (segle V i VI). I que, aquesta expansió, hauria provocat l’expulsió de les comunitats primigènies del territori —d’ètnia celta i més o menys romanitzades (els vàrduls, de la costa de l’actual Guipúscoa, i els caristis, de la costa de l’actual Biscaia)— i el seu desplaçament forçós cap a una zona d’interior.
La versió definitiva
Però la historiografia moderna desmenteix aquesta hipòtesi tradicional, i amb el resultat de la investigació de les darreres dècades, prova que la Vardúlia seria un terme que, popularment i durant els segles altmedievals, per exemple, durant l’època de construcció del monestir de Sant Emeteri (800) o de la redacció del cartulari de Valpuesta (844), s’utilitzaria per a identificar la meitat occidental del Saltus Vasconum (la part del món cantàbric i el seu rerepaís), ètnicament i culturalment basc i que s’hauria articulat —geogràficament, políticament i culturalment— durant la romanitat, però molt al marge dels patrons de la Lloba Capitolina (segles II aC a V dC).
L’aparició d’Ènnec Aritza
Des del col·lapse de l’Estat romà (finals del segle V) fins a l’aparició de la nissaga Aritza (a cavall dels segles VIII i IX), el món basc —i especialment la seva meitat occidental— s’articularia en petits dominis, amb una extensió no superior a una vall i governats per uns líders tribals anomenats buruzagi, que defensarien la seva independència política contra visigots, àrabs i francs. Però, a inicis del segle IX, amb l’exitosa empresa d’Ènnec Aritza, el líder tribal de Pamplona que va reunir diversos petits dominis de la meitat oriental i que va posar els fonaments del futur regne de Navarra, aquell paisatge de fragmentació es comença a esvair.
Ènnec i els seus parents musulmans
No obstant això, durant els primers compassos d’aquell procés, el nou domini fundat per Ènnec generaria molts dubtes entre els buruzagis de la Vardúlia. Ènnec havia reunit i construït el seu domini amb l’impagable suport dels seus parents Banu Qasi, els governadors àrabs d’Al-Taghr (la vall de l’Ebre), una nissaga d’origen basc —romanitzada durant el domini de la Lloba Capitolina i arabitzada amb la conquesta de la mitja lluna— que ambicionava independitzar-se de Córdoba i buscava aliats per a fer front comú a les futures amenaces externes. Aquell estrany “festeig” impulsaria els buruzagis de la Vardúlia a buscar la protecció de la monarquia asturiana.
La Vardúlia, una societat basca
Això explica que Castella aparegui documentada, per primer cop, quan els estats cristians peninsulars s’han consolidat (segles VIII i IX) i quan la monarquia asturiana (que és el resultat de la unió dels poders territorials d’Astúries i de Cantàbria) és un domini en plena expansió. Però la composició sociològica d’aquella població —de la Vardúlia— és netament basca. La llengua, la cultura i l’ètnia d’aquella primigènia societat castellana —tant les classes dominants locals com les humils— eren exclusivament basques. Una altra cosa és que l’elit d’aquella societat era bilingüe i tenia coneixements del llatí vulgar del territori, aquella llengua que poc després esdevindria el castellà medieval.
Castella, filla de Navarra, l’Estat medieval dels bascos.
El joc d’aliances polítiques de les cases reials asturlleonesa i navarresa faria que, més endavant (segle X), els comtats de Castella i Àlaba (l’antiga Vardúlia) derivessin cap a Navarra. Durant el regnat de Sanç III de Pamplona (1000-1035), la monarquia navarresa dominaria un territori que abastava des de les valls altes de la Ribagorçana (a l’est) fins a la del Pisuerga (a l’oest), i des del Cantàbric (al nord) fins més enllà de la ratlla de l’Ebre (al sud). El comtat de Castella esdevindria regne, i estat independent, quan la corona navarresa es va dividir en dos trons, l’històric de Pamplona i el nou de Burgos, que confirma, definitivament, que Castella és de creació basca.