El ritual sempre és el mateix, abans d'anar a un concert: posar-te un dels discos de l'artista o el grup que vas a veure. Avui no cap altre opció possible: Dioptria de Pau Riba. La meravellosa litúrgia de treure el vinil de la funda, posar-lo al plat, deixar anar l'agulla i que comenci a sonar Kithou i la conversió del que fins ara havia estat una tarda xafogosa en el somni d'una nit d'estiu. I la reafirmació que, por molt que hagin passat 55 anys, és el millor disc de la història del rock català. Una criatura recargoladament preciosa que s'allunyava dels cantautors que cantaven al vent i feien tombar estaques, representants (del tot necessaris) d'una lluita (absolutíssimament i per descomptadíssimament necessària) contra el sistema, però formant part d'un altre sistema (el de la capelleta i la cultureta regit per setze jutges).

En el fons ens ha agradat

Dioptria és un viatge lisèrgic que, en una Catalunya fosca i reprimida, incitava a l'al·lucinogen viatge en colors amb tornades que podien recordar a figures com Bob Dylan, la Incredible String Band o fins i tot la Velvet Underground (els primers minuts de Ja s'ha mort la besàvia és pur Lou Reed i companyia). Cançons, però, marcades per aquella veu imperfecta, ara burleta ara colpidora, que les dotava d'una personalitat única. Eren el llenç sonor perfecte per a unes lletres fins aleshores mai llegides ni cantades a la catalana terra. Si escoltar el Dioptria de Pau Riba l'any 2025 encara és una experiència flipant, fer-ho l'any 1970, quan va sortir el primer volum de l'àlbum, devia provocar la mateixa sensació que trobar-te un extraterrestre passejant pels carrers de Gurb. Sí, com ens deia el referent dels periodistes musicals catalans, Jaime Gonzalo, en l'entrevista publicada ahir, "el talent de Pau Riba era inesgotable". Per això, era tan necessari un homenatge com el que s'ha celebrat aquesta nit al Teatre Grec de Barcelona. Aquest Dioptria, 55. Com un somni d’una nit d’estiu impulsat pels fills de Riba i que ha reunit molts dels noms més importants de la nostra escena musical, d'abans, com Maria del Mar Bonet o Oriol Tranvia, i d'ara: Roger Mas, David Carabén, El Petit de Cal Eril, Rita Payés i Pol Batlle, Remei de Ca la Fresca o La Ludwig Band. 

Si escoltar el Dioptria de Pau Riba l'any 2025 encara és una experiència flipant, fer-ho l'any 1970, quan va sortir el primer volum de l'àlbum, devia provocar la mateixa sensació que trobar-te un extraterrestre passejant pels carrers de Gurb

Per la megafonia del teatre sonava la veu de Jaume Sisa i, a l'escenari, Pascal Comelade, amb un dels seus pianos de joguina, posava banda sonora, lliure versió de Noi de porcellana, al cantautor galàctic recitant el seu poema Al cantaire Pau Riba. Començava el somni, tot i que, potser per l'excitació i les expectatives, ens costaria aclucar els ulls. Certament, i ho escric volent no escriure-ho, no ha estat una vetllada memorable. Si més no d'inici. La primera mitja hora, tret de l'actuació de Rita Payés i Pol Batlle (una parella que perfectament te'ls pots imaginar compartint comuna al Tibidabo o Formentera amb Pau Riba la dècada dels anys 70 del segle passat) fent una versió molt remarcable del Vostè (tu, tu mateixa) i de les aparicions de Maria del Mar Bonet o Oriol Tranvia, pel que tenien d'emotives, ha estat ensopidota i tíbia. Un sí però no, que s'encomanava a un públic encara apagat. La cosa ha començat a canviar amb uns Remei de Ca la Fresca que han fet totalment seva Ja s'ha mort la besàvia, per enlairar-se definitivament amb la revisió de Cançó 7ª en colors de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Mau Boada. Després ja han aparegut La Ludwig Band que fent de taxistes ens han portat fins al cel. Són els fills més guapos i intel·ligents de Manel i els nets predilectes i avantatjats de Pau Riba. Ara mateix no hi ha cap banda de rock a casa nostra ( molt probablement tampoc a la dels veïns) al seu nivell. Ha estat el preàmbul perfecte per un dels moments més esperats de la vetllada, la reunió de tots els fills (mascles, perquè l'Aina s'ha quedat a la grada) de Pau Riba: el Pauet, el Caïm, l'Angelet (quin gran animador), el Pròsper i en Llull (quin carisma el més petit de la nissaga), per reviure plegats la sempre preciosa Noia de porcellana. Era l'hora d'acomiadar-se, adéu que han allargat, perquè tots els bons adéus s'allarguen, amb Helena, desenganya't i Donya Mixeires ja acompanyats de tots els artistes i grups que han participat de l'homenatge al Pau Riba, però també a la Memi March, la seva companya morta fa tot just tres setmanes. "Si el meu pare hagués estat aquí, segur que hauria deixat anar alguna provocació o alguna queixa", ha garantit somrient Caïm Riba, que, com a fill, coneixia millor que ningú, aquesta pulsió per anar sempre a la contra del seu pare. "Però, en el fons, li hauria agradat". I sí, és cert, no ha estat una nit memorable, en el fons (i en la forma) ens ha agradat i molt. Ni que sigui perquè és més que necessari que els catalans recordem i tributem més sovint del que ho fem, les nostres icones, desfent-nos d'aquesta llosa de la modèstia i el-que-diran que arrosseguem eternament Montserrat amunt com la pedra enorme a què Sísif va ser condemnat a fer rodolar de per vida. 

La Ludwig Band fent de taxistes ens han portat fins al cel. Són els fills més guapos i intel·ligents de Manel i els nets predilectes i avantatjats de Pau Riba

L'escenari, per cert, recreació d'una nit al mas dels Riba a Formentera, estava presidit per un pot amb unes bales fetes pel Pròsper Riba, de professió bufador de vidre, que en l'interior contenien cendres del seu pare. Acabat el concert i fent la tertúlia amb els amics fent l'última abans de tornar a casa a escriure la crònica, m'he trobat amb en Jordi Barbeta. Sempre observador, m'ha preguntat si m'havia fixat que les caniques s'han quedat allà, ningú no les ha agafat. "Qui se les deu d'haver endut?", ha deixat anar sense buscar resposta per ràpidament passar a queixar-se que han tocat moltes del Dioptria i molt poques del Jo, la dona i el gripau, que és el seu disc favorit. Millor, així potser l'estiu que vinent ens tornem a reunir al Teatre Grec celebrant un altre àlbum de Pau Riba.