"Hola! Canviem el punt de trobada!", m'avisa la Xantal. "Han començat amb la perforació del pou de Font Agudes i es fa una crida a anar-hi. Nosaltres formem part del col·lectiu i anem cap allà". Falten cinc minuts per dos quarts de dotze, havíem quedat a la una al Cafè Torres d'Arbúcies, però que aviat em passarà la nova ubicació, que, per si hi ha res, em dona el telèfon de l'Artur, que també vindrà a l'entrevista, que ella s'està quedant sense bateria. Ens acabem trobant en un entrant d'un camí en un bosc d'alzines sureres. Mentre acabem de preparar la càmera amb què gravarem la conversa, aprofita per enviar missatges. nervi i passió, carisma i entrega, diu a la seva interlocutora que del vídeo que han fet, en pengi una història a Instagram. "Avui ens hem llevat amb la trista notícia que ha començat la perforació del nou pou de Font Agudes, que ja ho esperàvem, però esperàvem saber-ho una mica abans", explica la cantant de Remei de Ca la Fresca. "Estem una mica més amunt d'on som ara amb les veïnes i ara decidirem si fem una convocatòria per aquesta tarda. Amb l'excusa que és un tast, ja han començat a perforar i instal·lar-hi canonades".
Remei de Ca la Fresca van publicar L'ham de la pregunta (Bankrobber, 2024), quan faltaven pocs dies per finalitzar el passat 2024. Va ser un dels millors discos de la temporada. Un treball amb què certificaven ser una de les realitats més potents i fascinants de la nostra escena musical. Grup nascut durant la pandèmia, el col·lectiu format per la Xantal Rodríguez (veu), l'Artur Piera (guitarra, baix, sintetitzadors), en Iago Rueda (baix i guitarra) i el Víctor Inskipp (bateria i baix), han aconseguit modular una mescla hipnòtica de rock psicodèlic i electrònica, amanida amb declinacions flamenques que es filtren en les constants cites encriptades a l'imaginari de La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla ("és un disc que ja era referent en el nostre primer àlbum, i que ara ho ha tornat a ser"), lletres reivindicatives i una poètica de fons que travessa tot el disc. Un àlbum que enganxa i no et deixa anar, com el títol suggereix. "L'ham de la pregunta ha sigut com un impuls. Feia molt temps que el coíem, i pensàvem a treure'l. Només ens està portant alegries. La gent l'ha rebut molt bé i ens estan sortint molts bolos. En general, la percepció és molt bona", explica la Xantal. Un disc que representa una maduració evident respecte al seu debut. "El primer àlbum era més genuí, el vam publicar sense pensar gaire, per pur instint. Aquest segon, sabent que ja hi ha gent que t'escolta, implica una responsabilitat. T'importa el que dius i com ho dius."
Un grup molt de veritat
El títol del disc parteix d'un vers que la poetessa Maria Callís els va escriure per a la cançó-conjur Lisèrgica espardenya: "L'univers és una gran pregunta, i per sort és així. Si tot fossin respostes, seria molt avorrit. El disc en si potser no fa tantes preguntes, però neix d'inquietuds, de preguntes internes. Ens agradava la imatge poètica de l'ham, com una inquietud que t'arrossega, et remou, però també et fa buscar." Musicalment, L'ham de la pregunta transita amb naturalitat del rock psicodèlic a l'electrònica, amb detalls de flamenc i textures ambientals. "Sempre diem que no ens volem casar amb res. No per rebuig, sinó perquè som moltes coses alhora. Ens agrada l'equilibri entre tot allò que ens emociona. I creiem que això es nota en el resultat final, que és molt nostre, molt de veritat." Un suggestiu teló de fons sonor per a unes lletres que transiten entre la poètica i el compromís, l'oníric i el polític. "La música és la nostra manera de participar en la lluita. A l'assemblea de la universitat, per exemple, no m'hi sentia còmoda. Però fent cançons sí. Cada persona ha de trobar el seu lloc per transformar la realitat. Potser la música no pot canviar el món, però pot ajudar-te a pensar, que ja és molt. A vegades, com a músic, la gent et veu com si estiguessis fent una cosa molt gran. I coneixes gent que s'està deixant la pell militant, i no tenen aquest altaveu. Per això cal tenir perspectiva. Nosaltres no canviarem el món, però potser inspirem algú a fer una instància al seu ajuntament. Això ja és una victòria."
Sempre diem que no ens volem casar amb res. No per rebuig, sinó perquè som moltes coses alhora. Ens agrada l'equilibri entre tot allò que ens emociona. I creiem que això es nota en el resultat final, que és molt nostre, molt de veritat
Pedra angular d'aquesta escena de guitarres de què militen des de ja veterans com els mai prou reivindicats Power Burkas a companys generacionals com Minibús Intergalàctic, gran victòria també és que l'èxit de Remei de Ca la Fresca hagi sorgit des dels marges, fora dels canals habituals de promoció, sense concessions, a la seva manera. "Des del començament, teníem clar que volíem dedicar-nos a la música, i fer-ho com nosaltres volguéssim. Sense contactes, des d'un poble petit, fent la nostra música. I ho estem fent. Ens petava el cap només de pensar a guanyar-nos la vida amb això, però ara passa, tot i que no ens posen a la ràdio cada dia. Potser sona una cançó puntualment, però el que ens ha fet créixer és el boca-orella. La gent ve al concert, li agrada i repeteix. Aquesta xarxa és molt més potent del que sembla." Uns directes que són d'una altra dimensió, una de les experiències més expansives, tel·lúricament viscerals que es poden veure sobre un escenari a casa nostra. Aquelarre sònic liderat per una Xantal que a les taules exorcitza la seva faceta més feréstega. "Hi ha temes que neixen a casa, a l'estudi que compartim amb l'Artur. Però quan els portem a l'escenari, es transformen. Ens agrada molt aquest repte. El directe és una altra fase de la composició, on els arranjaments canvien, les cançons respiren d'una altra manera."
Recollim, amenaça pluja, nosaltres hem de marxar, ells tornar a la Font Agudes per intentar evitar la perforació. Part fonamental del seu relat neix justament d'aquest compromís i vincle amb Arbúcies, on van néixer, on viuen, on creen la seva música. "L'estudi està al mig de la muntanya. Aquest entorn salvatge impregna la música. Remei té aquesta dualitat de bellesa i cruesa, com la natura. Quan estudiava a Barcelona, jo sempre volia tornar a casa. Ara ho tinc clar: vull viure aquí, i si m'hi passo tota la vida, també serà guai poder explicar-ho, construir una narrativa del meu Arbúcies."