"Estic més relaxat", em confessa Joan Pons. Fa uns moments m’explicava que feia temps que no estava tan content amb un disc nou. "Hi ha moltes coses que ja no em fan perdre la son. Estic més despreocupat. Tot i que el procés de fer el disc no ha estat fàcil, ara em sento molt orgullós del que hem fet".  Després de quatre anys de silenci, els que han passat des que el 2021 publiqués N.S.C.A.L.H. (acrònim de No sabràs com acabarà la història), últim capítol en la tetralogia del pop metafísic que ell mateix va patentar (i que va donar com a fruit alguns dels millors treballs publicats a casa nostra els darrers anys: La força, 2016; Δ, 2018, i l’extraordinari Energia fosca, 2019), El Petit de Cal Eril ha reaparegut —en plural, perquè en el projecte de Joan no podem obviar la presència i aportació de Jordi Matas (baix i teclats), Dani Comas (guitarra) i Ildefons Alonso (bateria)— amb Eril! Eril! Eril!, un disc més lluminós i vitalista (sempre dins les seves coordenades sonores temperades), que és una renovació del seu llenguatge musical alhora que un retorn als seus primers discos. Un pas enrere per fer-ne dos endavant. Un retrobament amb ell mateix per descobrir-nos un El Petit de Cal Eril nou. Un matí assolellat, en Joan m’obre les portes de casa seva, a Igualada, per parlar d’aquest lustre d’excedència, el procés de creació d’aquest nou disc i la seva visió i posicionament respecte de la indústria musical.

T'he d'admetre que em sorprèn que diguis que abans paties massa, sempre t'he vist com un paio molt... pausat i tranquil. 
No, no, la processó va per dins. Em faig un fart de patir. I fer un disc, fer cançons, no és una cosa fàcil, si més no per a mi. És un procés que té un punt de traumàtic. He d'anar a rebuscar i cada disc és més i més difícil. És aquesta sensació de buscar per acabar tenint molts dubtes de si les cançons seran prou bones, de si seran millors de les que ja he fet...

Hauria de ser un gaudi.
Hauria, però jo m'hi trobo i és difícil. He hagut de fer diversos actes de reflexió. De dir-me: "Això és el que ets i no pots intentar arribar on t'agradaria ser, si no has de conviure amb qui ets". És una sensació que en aquest disc m'hi he trobat més que mai, i en part per això es diu Eril, Eril, Eril, perquè és com una reafirmació de qui soc.

El disc es dius Eril, Eril, Eril perquè és com una reafirmació de qui soc

Va haver-hi algun moment en el passat que sentissis que havies fet cim creativament?
Sí, amb l'últim disc. No d'haver fet cim, ni creativament ni de popularitat; però sí haver espremut tot el que m'oferia aquest estil, aquesta manera de fer.

El pop metafísic.
Aquesta va ser la sensació després de publicar No sabràs com acabarà la història. I d'aquí va venir la decisió d'aturar-nos i veure què passava. Havíem de saltar al buit, desconnectar-nos. Havíem d'apagar per un temps la màquina de l'Eril i deixar que tothom fes altres coses. Després ja veuríem com reprendríem tot això, si és que ho repreníem.

Havíem de saltar al buit, desconnectar-nos. Havíem d'apagar per un temps la màquina de l'Eril i deixar que tothom fes altres coses. Després ja veuríem com reprendríem tot això, si és que ho repreníem

Hi havia la possibilitat que no tornéssiu?
No sabíem com aniria. No sabíem si faríem un altre disc. Fa quatre anys, quan ho vam decidir, només vam acordar aturar-nos, no quan tornaríem.

De fet, potser de manera inconsciente, el títol del disc anterior No sabràs com acabarà la història ja era profètic i premonitori.
Hòstia, potser sí! Com el disc de l'Adrià Puntí que es diu Pepalallarga. No sé si ho havia pensat abans o ho va pensar després. Segurament ell ho havia pensat abans. Però sí, No sabràs com acabarà la història, té un punt de profecia. Així i tot, encara no sé com acabarà la història. És una pregunta que encara ara em serveix.

Ningú sap com s'acaben les històries. 
En aquell moment, quatre anys enrere, portàvem molts discos seguits i moltes gires sense aturar. Hi havia un  desgast d'energia. Jo no em veia capaç de fer més cançons, ni sabia la manera de, amb la dinàmica que portàvem, aconseguir fer un disc prou diferent al que estàvem fent. Aquesta aturada sí que ens ha donat temps per reflexionar, per pensar, perquè ens passin coses. Tot iaxò ens ha ajudat a fer aquest nou disc, que, per a mi, és completament diferent als seus predecessors.

No em veia capaç de fer més cançons, ni sabia la manera de, amb la dinàmica que portàvem, aconseguir fer un disc prou diferent al que estàvem fent

A mi em sembla un disc molt d'El Petit de Cal Eril.
Però connecta  més amb els primers discos que amb els últims, cosa que em fa certa gràcia també.

Us vau acomiadar amb un concert molt emotiu a casa teva, a Guissona. 
Va ser l'11 de setembre del 2022 i l'endemà vaig començar a fer la banda sonora d'una pel·lícula. El desembre del 2021 va ser quan vam decidir que pararíem, que l'últim concert seria l'11 de setembre i que a partir d'allà tothom s'havia d'organitzar i buscar-se altres mètodes per viure.

No senties certa responsabilitat cap als altres membres de la banda?
Sí, clar, una mica...

La gallina dels ous d'or...
No com la gallina dels ous d'or, però sí que de vegades he tingut aquesta sensació de sentir que hi ha tot un grup de gent que, d'alguna manera, depèn de tota aquesta ingenieria. Aquesta responsabilitat, de vegades, m'ha preocupat. I també al revés, creativament. A mi el que em fa més por i respecte és ensenyar una cançó al grup. El moment de pensar: "Què pensaran, els agradarà, no els agradarà, si no els agrada m'ho diran". No són molt explícits, de fet són molt respectuosos.

017 El Petit de Cal Eril abril 2025 by Marc Cuscó
Entrevistem El Petit de Cal Eril / Foto: Marc Cuscó

Segurament hi ha uns codis: les mirades, els silencis...
Sí, jo noto quan agrada i quan no. Però, de vegades, me'n vaig amb el dubte. I, de vegades, un gest o una trucada, et dóna aire o angoixa. Però sí, és una cosa molt sensible. Però és part del joc. I ha de ser així. L'acte creatiu en solitari ja és tota una moguda i, amb més gent, és un acte complex. Hi ha milions de trames que s'entrellacen o topen. És molt curiós de veure com es va traçant. És una cosa súper enigmàtica i, alhora, em crea molta addicció. Crear amb gent és fantàstic.

Quina va ser la primera cançó que vas escriure per aquest disc nou? 
L'última del disc, Si no fos tan fàcil. Aquesta va ser la primera. N'havia intentat fer més. De fet, n'havia escrit més, però aquesta va ser la primera que vaig sentit que hi havia alguna cosa. I em vaig posar plorar. I a més a més, una bona estona. 

Si no fos tan fàcil va ser la primera cançó que vaig escriure del nou disc. N'havia intentat fer més. De fet, n'havia escrit més, però aquesta va ser la primera que vaig sentit que hi havia alguna cosa. I em vaig posar plorar. I a més a més, una bona estona

A la pel·lícula que heu rodat del disc, tornes a plorar, quan sona. 
El fet de compondre, al principi, no el valores: les cançons, almenys a mi, surten d'una manera molt automàtica. Però després, quan veus que és més difícil, quan et surt una que realment t'emociona, és bestial. És un moment de molta emoció. En aquest disc m'he centrat més en això que en la qüestió més cerebral. En els últims discos hi havia massa cap.

Havíeu trobat la fórmula i us limitàveu a seguir-la?
D'alguna manera, en els discos anteriors estàvem perfeccionant una estètica. Les cançons hi eren, i eren importants per a mi, però l'estètica tenia un pes igual o superior. En aquest disc, no. En aquest disc les protagonistes són les cançons, i la manera amb com les hem tocat amb la banda. L'ànima del disc està en la cançó.

En els discos anteriors estàvem perfeccionant una estètica. Les cançons hi eren, i eren importants per a mi, però l'estètica tenia un pes igual o superior. En aquest disc, no

És un disc amb més llum.
És un disc molt cru, però alhora és molt orgànic i es pot tocar. Per com l'hem fet, és molt físic: la manera de fer les cançons, com les hem tocat en directe, com les hem enregistrat en cinta, com s'han mesclat... Sento molt d'agraïment amb tota la gent que hi ha inervintgut, especialment la gent de la banda: en Jordi Matas (baix i teclats), Dani Comas (guitarra), Ildefons Alonso (bateria); en Luke Temple, que l'ha produït, i el Paco Loco que l'ha gravat. Tothom s'hi ha llançat a cegues. Em sento molt feliç i agraït.

Què vas fer, durant aquests anys que vau aturar el projecte?
Les bandes sonores de dues pel·lícules: Un cel de plom i Mamífera, que és una cosa que no havia fet mai. Ha estat molt enriquidor veure com es treballa en altres àmbits de la música, però que no són estrictament els que jo estava acostumat, cosa que m'ha flipat. El món del cine està molt més ben teixit industrialment. El músic se'l tracta millor que a la indústria musical. Se'ns paga millor, les condicions són molt més bones, el tracte és infinitament millor... Tot és molt més sòlid. És una indústria cent vegades superior a la de la música, amb la que convisc des de fa gairebé vint anys. Si mirés els aspectes pràctics, sens dubte abandonaria la vida de fer discos i gires. La musical és una indústria que perd per molts llocs, sobretot pel tema de distribució. És un dels temes que més em preocupa actualment. Tot el que passa amb Spotify i com repercuteix en els artistes que no són 'estrelles', és un malson. És increïble tot l'esforç econòmic i mental que s'inverteix per fer un disc i el poc retorn que té. Si seguim amb el model de cobrar per escoltes, només sobreviuran els grans grups i amb aquests hi haurà l'underground més pur que ni tan sols estarà a Spotify sobrevint a d'altres plataformes, però els grups del mig desapareixeran.

És increïble tot l'esforç econòmic i mental que s'inverteix per fer un disc i el poc retorn que té. Si seguim amb el model de cobrar per escoltes, només sobreviuran els grans grups

Quant cobres al mes per drets d'autor derivats de les escoltes a Spotify?
80 euros al mes, o menys. 

I quantes reproduccions tens al mes?
Això són pics. Quan estem de gira o publiquem disc, poden ser unes 40.000 oients mensuals.

I et paguen 80 euros.
És patètic. A més a més, és impossible de desxifrar les dades, perquè ka informació que donen és molt confusa. El pitjor és que ho estem normalitzant. I no només amb la música. A la pagesia passa una cosa molt similar. La societat capitalista no té miraments en aquests aspectes. És una cosa que detecto fa temps i que m'emprenya profundament. Finalment, però, si faig el que faig, és perquè ho vull fer. Perquè tinc alguna cosa dins meu que em diu que he de fer això. Si no, buscaria altres mons paral·lels a la música amb què segurament guanyaria més diners i viuria més tranquil·lament, però la meva funció d'ànima no està aquí. De la mateixa manera que quan anem a comprar fruita, si és època de pomes, les comprem que siguin de Lleida o de Girona, hi haurà un moment que haurem de prendre consciència també culturalment. Si no ho fem, desapareixerà molta música, com ha desaparegut molta pagesia, com desapareixen molts fusters. Com a societat tenim uns reptes a davant que si no actuem amb consciència tindran uns danys col·laterals a curt plaç que seran notoris.

De la mateixa manera que quan anem a comprar fruita, si és època de pomes, les comprem que siguin de Lleida o de Girona, hi haurà un moment que haurem de prendre consciència també culturalment

Culturalment, consumim el que realment agrada o el que sona constament per la ràdio o apareix tothora per televisió?
Per triar el que menges o per triar el que escoltes, ara més que mai, has de fer un esforç. Perquè si et deixes portar, qui decideix el que acabes escoltant no ets tu. Les llistes de reproducció, les recomanacions de  YouTube, d'Spotify, no són aleatòries, estan coordinades. Hi ha un algoritme. La conseqüència d'això, serà la desaparició de l'underground, amb la paradoxa que el mainstream sempre ha begut de l'underground. El mainstream no alimenta l'underground, es l'underground que alimenta el mainstream. Sempre ha estat així i sempre serà així.

Explicaves que durant aquests anys vas compondre dues bandes sonores. De fet, tu vas estudiar cinema. No t'has plantejat mai fer el salt. Provar com a realitzador?
És una cosa que tinc allà, però que de moment no faré. Tot i que no ho descarto. Sempre m'ha interessat molt, el cinema.

009 El Petit de Cal Eril abril 2025 by Marc Cuscó

Entrevistem El Petit de Cal Eril / Foto: Marc Cuscó

Quan compons, ho fas imaginant imatges?
Depèn de les cançons, però n'hi ha que naixen amb imatges molt concretes: són com còmics o, de vegades, són imatges en moviment. De fet, com comentàvem abans, ara hem fet una pel·lícula de tot el disc, de principi fi, on només apareixen cares de persones. Va ser una idea que vam tenir amb en Marc Cuscó, que l'ha dirigit i muntant. Creativament, ha estat un procés gairebé tan important com el propi disc. Li ha donat una altra dimensió. 

Dimecres actues a Tarragona en una de les poquíssimes dates de presentació del disc. 
La gira de presentació del nou Eril no serà amb tants concerts com fèiem abans. Des delprincipi de gravar el disc vam decidir que faríem menys concerts, però que els pocs que fem fossin més únics. 

Tan únics com que actueu dins d'un iglú de vent!
Vam conèixer un artista d'Igualada que es diu Jordi Enrich, que reconverteix antics globus aerostàtics en una mena de tendes de campanya gegants que floten, perquè no s'aguanten per cap estructura. Són uns espais com de somni. Com que, a més a més, li agrada molt la nostra música, li vam demanar si ens podia dissenyar un espai on hi passés tota la litúrgia del concert. Ha fet una peça que és una crisàlida gegant, on tots hi entrem, públic i banda, i passen coses. És una mica com amb el concepte del circ, d'anar a un lloc i instal·lar-se, que la gent vingui i fer l'espectacle. Un espectacle que hem pensat fer a les quatre capitals. Ja hem passat per Barcelona i Lleida, dimecres tocarem a Tarragona i el 20 de setembre el portarem a Girona. Estem posant molta energia en aquests concerts. Per nosaltres, tocar en directe, és un dels moments culminants de fer música. És el moment de connexió emociónal entre nosaltres tocant i la gent que ens ve a veure. Si volíem fer una cosa que fos única, havíem de fer aquest esforç. Més endavant farem alguns pocs concerts amb formats més habituals, però no serà una gira tan extensa com les que feiem en el passat. A més, tampoc actuarem a cap festival, aquest estiu, són tots concerts amb producció pròpia. Això vol dir que nosaltres organitzem el concert, cobrem les entrades i d'això repartim els sous entre tots els treballadors que estem implicats.