Gènova (República independent de Gènova); 20 de juny de 1705. Fa 320 anys. Domènec Perera i Antoni Peguera —representants del clandestí partit austriacista català— i Mitford Crowe —delegat de la reina Anna I d’Anglaterra— signaven un tractat que es traduiria en una substitució del poder a Barcelona i en l’ingrés de Catalunya a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Durant el conflicte, Felip V va dirigir el seu exèrcit en diverses ocasions. I en diverses ocasions, també, sobretot quan la cosa s’havia posat lletja, havia fugit cames-ajudeu-me, abandonat l’exèrcit a la seva sort. Com i quantes vegades va desertar el valent Borbó durant la Guerra de Successió?
La primera deserció: Barcelona, 1706
El 9 d’octubre de 1705, el poble de Barcelona expulsava l’aparell polític, militar i judicial borbònic hispànic —que dominava la ciutat i el país des del 1701— i obria les portes a l’exèrcit austriacista (anglesos, neerlandesos i catalans) que estava acampat als afores —al Pla de Barcelona— des del 14 de setembre anterior. Quatre setmanes després del canvi de poder (7 de novembre de 1705), Carles d’Habsburg jurava les Constitucions de Catalunya, era proclamat comte de Barcelona i establia la seva cancelleria —la capitalitat de les Espanyes austriacistes— al Palau del Rei. Barcelona es convertia en el principal objectiu dels borbònics.
Passats sis mesos, el 3 d’abril de 1706, Felip V, René de Froulay —general en cap de l’exèrcit borbònic peninsular, que detestava profundament els catalans— i 18.000 efectius acampaven a Sarrià i posaven setge a Barcelona. Segons el Dietari de la Generalitat, la capital catalana va mobilitzar 5.000 efectius de la Coronela (les tropes civils de defensa enquadrades en regiments gremials) i 2.000 efectius dels exèrcits aliats. El mateix Dietari relata que, en diverses ocasions, els comandaments de la Coronela van retirar, per seguretat, Carles d’Habsburg de la primera línia de les defenses. En canvi, altres fonts —per exemple, les franceses— revelen que la conducta del Borbó seria diferent.
El 7 de maig de 1706, arribava un estol aliat per a auxiliar la ciutat. I el 12 de maig es produïa un eclipsi solar que, al camp de batalla borbònic, s’interpretaria com l’anunci de la fi de Lluís XIV (el Rei Sol i avi i valedor de Felip V). Els vaixells de Lluís Alexandre de Borbó (l’oncle de Felip V) que tancaven el setge per mar, van virar i escapar sense presentar batalla. Les tropes del fanàtic Froulay van desertar abandonant artilleria i municions. I Felip V va fugir, cames-ajudeu-me (abandonant la seva dona a Madrid) i no es va aturar fins a Perpinyà. Les fonts documentals revelen que aquella deserció va ser la riota de totes les cancelleries d’Europa.
La segona deserció: Madrid, 1706
No cal dir que l’enuig de Lluís XIV va fer tremolar Versalles. El 23 de maig de 1706, Felip V arribava a Perpinyà, amb un pam de llengua i amb la cua entre cames. I el 25, després d’una freda i dura reprimenda de Lluís XIV, se’n tornava a Madrid, mocat i humiliat. Entraria a les Espanyes per Navarra i el 2 de juny ja havia posat, de nou, les natges al tron. Però seria per poc temps. Perquè mentre l’eclipsi el destarotava; el general portuguès Antonio Luis de Sousa, marqués das Minas, penetrava en territori espanyol per Extremadura (12 de maig de 1706) al capdavant d'una força expedicionària austriacista formada per portuguesos, anglesos, neerlandesos i catalans.
El duc de Berwick, responsable de la defensa de Castella en absència de Felip V, va esperar Das Minas a Toledo; pensant que el portuguès elegiria el camí més ràpid per arribar a Madrid (ruta oest-est, per la vall dels rius Tajo i Manzanares). Però Das Minas, un dels millors militars de la seva època, sabia que si avançava pel camí més ràpid podia quedar aïllat i allunyat de la seva rereguarda; i va resseguir la frontera hispanoportuguesa, en sentit sud-nord, des d’Alcàntara (12 de maig) fins a Ciudad Rodrigo (2 de juny). Des d’allà, va dibuixar sobre el terreny un angle recte i es va dirigir a Madrid pel nord (per Àvila), mentre Berwick encara l’esperava al sud (a Toledo).
El 27 de juny de 1706, l’exèrcit de Das Minas acampava a El Pardo, una petita vila al nord de Madrid i lluny de l’abast de Berwick (Toledo era a dos dies de camí). L’alcalde i els regidors de la “villa y corte”, espantats pels esdeveniments, van córrer a El Prado a jurar fidelitat a la causa austriacista; i a implorar pietat i benevolència per la seva adscripció al partit borbònic. I mentrestant, Felip V i la seva dona Lluïsa Gabriela abandonaven precipitadament l’Alcàsser Reial i emprenien la fugida cap al nord-est, direcció França. El carruatge reial va fer diversos canvis de cavalleries, però els Borbons no van posar el peu a terra fins a Burgos, just a mig camí de França.
La tercera deserció: Saragossa, 1710
Si la deserció de Barcelona havia estat la riota de totes les cancelleries europees, la de Madrid es va convertir en un acudit recurrent. Després d’aquella deserció, alguna cosa es va trencar —per sempre— entre Lluís XIV i Felip V. En la correspondència que el rei francès adreça a la princesa dels Ursins, consellera sexual de la parella reial Felip-Gabriela, i la seva “gola profunda” a Madrid; o a Jean Orry, el ministre plenipotenciari del govern espanyol imposat per Versalles; es revela que després d’aquella esperpèntica deserció, l’avi es va convèncer que el net era un perfecte inútil i que mai més no hi podia confiar. Però el pitjor encara estava per arribar.
Lluís XIV va impulsar la figura de Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme (un altre dels seus nets, el seu millor general i cosí-germà de Felip V), com a relleu del Borbó espanyol. Era tanta la desesperació del de Versalles, que poc importava que aquell relleu arribés precedit per la seva escandalosa condició homosexual. I en aquell escenari d’incertesa, Felip V —obligat per la seva dona— decidiria prendre la iniciativa. A inicis de 1710, el bàndol austriacista havia desplegat un contraatac general i l’exèrcit de Carles d’Habsburg i Starhemberg —el virrei austriacista a Catalunya— havia obert un passadís entre Lleida i Saragossa, per recuperar el control d’Aragó.
El 20 d’agost de 1710, els exèrcits borbònic i austriacista se citaven a Monte Torrero, a tres quilòmetres al sud de la muralla de Saragossa. Aquella batalla es va saldar amb la desfeta més absoluta dels borbònics i quan Carles d’Habsburg va ocupar el campament enemic i va arrestar els oficials borbònics, el Borbó no va aparèixer per cap banda. Passats els dies se sabria que, molt abans de la rendició, havia fugit del camp de batalla, a través dels camps de conreu i havia aconseguit que un moliner li vengués la roba —no se sap si de la mare o de l’esposa— per escapar fins a la rereguarda camuflat sota l’aparença d’una molinera.
La quarta deserció: Madrid, 1710
La quarta deserció no seria més que la segona part de la comèdia de Torrero. L’endemà de la batalla (21 d’agost), Carles d’Habsburg entrava a Saragossa. I el 9 de setembre, mentre els exèrcits austriacistes avançaven imparables cap a Madrid; però a tres setmanes, encara, d’ingressar la capital espanyola (28 de setembre); Felip V i Lluïsa Gabriela, abandonaven precipitadament l’Alcàsser Reial i la “villa y corte” i no s’aturaven fins a Valladolid. Lluís XIV, emprenyat fins a amunt, activaria el relleu; però el duc de Vendôme moriria, misteriosament, l’11 de juny de 1712 a Vinaròs. La mateixa cort de Felip V faria córrer la brama que havia mort després d’una nit boja de sexe anal.