Hi ha escenes quotidianes que expliquen més sobre l’estat del català que qualsevol enquesta sociolingüística. Una d’aquestes passa a les aules, cada dia, arreu del país. Professors que fan classes en castellà, no perquè siguin de l’especialitat de Llengua Castellana i Literatura. Per què fan classe en castellà? Parlem-ne. Són mestres d’Infantil, són profes d’insti de Bio, de Filosofia, i també d’Universitat, de Medicina, d’Economia... Parlen i entenen el català perfectament, però quan comença la classe, canvien de llengua. I no és pas un lapsus: és una decisió personal aparentment petita i automàtica, però en realitat, gens innocent.

El català necessita docents valents

Aquesta és una problemàtica sabuda i tapada sistemàticament pel Departament d’Educació, Inspeccions i Equips Directius dels centres educatius. “No hi ha cap decret que els obligui a fer-ho”. I, simplement, amb aquest gest de comoditat i un “va, no passa res, ja ho entenen igual”, els anys van passant i les matèries es van fent en castellà. I tant que passa! Quan el català deixa de sonar a l’aula, deixa de ser llengua de coneixement, de pensament i de discurs complex. Es converteix en llengua de pati, d’intercanvi informal i acadèmic, de “bon dia” i d’“adeu”. Però no és la llengua de debat, d’argument ni de ciència. I això, en una generació, és letal.

Aquest és l’argument clàssic, el refugi còmode: “És que hi ha alumnes que no el dominen”. Cert, però és justament per això que l’escola existeix: per ensenyar, no per adaptar-se sempre a la via més fàcil. Quan un profe renuncia a fer la seva matèria en català per evitar problemes, està transmetent —sense voler— que el català és secundari, opcional i innecessari. Cap idioma sobreviu amb aquesta mentalitat. I encara menys si ve de qui té el poder de fer-lo servir amb autoritat.

Quan un profe renuncia a fer la seva matèria en català per evitar problemes, està transmetent —sense voler— que el català és secundari, opcional i innecessari

No cal que cada professor sigui un militant lingüístic, però sí que sigui conscient del seu paper. Som i hem de ser, des del meu punt de vista, referents lingüístics. No només ensenyem matèries: modelem conductes, som exemple de moltíssimes actituds. Petits gestos que són poderosos. Quan un alumne veu que el seu professor canvia de llengua segons amb qui parla, aprèn que el català no és per a tot. Que serveix per a la teoria, però no per a la pràctica. I així, a poc a poc, el català es despenja de les Matemàtiques, de la Física, del Dret, de l’Art… i només queda a la matèria de Llengua Catalana i Literatura.

Darrere aquesta tria hi ha, sovint, una comoditat personal. Un profe castellanoparlant fa classe en castellà perquè li és més còmode. És simplement això. Llàstima que aquesta persona treballi per la Generalitat de Catalunya i pel Departament d’Educació de Catalunya. On és la normalització lingüística? I la immersió? De quina normalització i immersió parlem, si fa anys i panys que tothom sap que hi ha professors que fan classe en castellà i no passa absolutament res? Els hem de crucificar? No. Els hem de fer fora? Doncs… No ho sé, però potser, i com a mínim, els hem d’avisar i els hem de dir que això que fan no està bé i que no està permès. Per a què serveix una inspecció que no inspecciona? Fer classe en català no és un acte de supremacia; és un acte de coherència amb la comunitat (o país, o que cadascú n’hi digui com vulgui!) on s’ensenya, amb la legislació vigent i amb la missió educativa d’integrar, però també de protegir la pròpia llengua.

Fer classe en català no és un acte de supremacia; és un acte de coherència amb la comunitat

Fer classe en català i mantenir el català amb l’alumnat, fins i tot fora de l’aula, és fer pedagogia lingüística. És dir a l’alumnat: “Aquesta llengua serveix per pensar, per discutir, per fer recerca, i, en definitiva, per viure”. I això val més que mil cartells de campanyes institucionals. El català necessita docents valents, gent que entengui que educar també és sostenir una llengua viva. Tant de bo només fent aquesta reflexió tothom entengués la importància de fer classe en català, però em penso que el profe que fa classe en castellà, si no hi ha un càstig o bé és una obligació… Costarà molt que ens faci cas i que canviï d’opinió.

Potser el debat no hauria de ser “què passa si no faig classe en català”, sinó “per què no fas classe en català, profe?”. I potser, i només potser és hora de deixar de buscar excuses i començar a normalitzar el que ja hauria de ser normal: que l’escola catalana s’expressi en català, sense demanar permís ni perdó cada vegada que ho fa. Perquè si a les aules del país el català ja és percebut com una molèstia, no ens ha d’estranyar que al carrer cada vegada encara ho sigui més.