En una escena de la nova pel·lícula de Sofia Coppola, la seva protagonista, a punt de parir, es pren un moment per posar-se unes pestanyes postisses abans d'anar cap a l'hospital a tota velocitat. D'alguna manera, l'obra està complerta. Des del moment en el que Priscilla Ann Beaulieu creua els porticons de Graceland, el somni d'aquella adolescent de 14 anys que Elvis Presley ha escollit com a nòvia comença a agafar característiques de malson. I una personalitat en creixement, encara tot per aprendre i per viure, començarà a seguir les instruccions d'un adult que vol modelar-la al seu gust.
Anem a pams: l'any 1959, el Rei del Rock feia el servei militar a la base nord-americana de Friedberg. Tenia 24 anys, ja era una estrella de la música, havia rodat El rock de la cárcel i El barrio contra mí, i complia el seu deure amb el país vestint l'uniforme de l'exèrcit. Va ser llavors quan es va fixar en la filla d'un oficial que, com ell, també estava destinat a (la llavors) Alemanya Occidental. D'aquesta manera comença Priscilla, o el pervers conte de fades d'una nena obligada a créixer abans d'hora.
Innocència interrompuda
En films com Lost in Translation (2003) o Maria Antonieta (2006), la cineasta Sofia Coppola ja parlava de dones joves, tancades en gàbies d'or per marits que impedien el desenvolupament normal d'una identitat pròpia. A Somewhere (2010) era el pare qui feia ombra a la filla. Un hotel de luxe al Japó o a Hollywood, un palau a Versalles o una mansió a Memphis poden ser, també, presons d'alta seguretat per noies que s'han vist atrapades sense saber gaire bé com. D'alguna manera, totes tres pel·lícules són, també, mirades a les foscors del privilegi i a una soledat inevitable.
A Priscilla, l'adolescent obnubilada pel mite cau rendida als seus peus i es converteix en, per moments, més una mascota que no pas una parella. Parlàvem en el primer paràgraf de les pestanyes postisses abans de veure néixer una filla. En els títols de crèdit que obren el film, la càmera ens ofereix primers plans de les ungles pintades de vermell d'uns peus que trepitgen una catifa de color rosa, també d'un ull que rep, de nou, una pestanya postissa. La Priscilla que viu a Memphis ha perdut una innocència que segurament era el gran fetitxe d'Elvis, i ha anat assimilant tot allò que ell ha ordenat: com ha de vestir, com s'ha de maquillar, com s'ha de pentinar, com s'ha d'oblidar d'una feina a mitja jornada... “Soc jo o una carrera, baby, necessito que estiguis allà quan truco per telèfon”, adverteix un Presley molt conscient de modelar la nova joguina al seu gust.
Lost in Graceland
La història d'amor tòxic entre el Rei del Rock i la petita, abandonada, desconcertada, perduda, Cilla afegeix esbroncades i puntuals conats de violència furiosa, addiccions a les pastilles que ella aconsegueix evitar (quan la protagonista li diu que potser n'està abusant, Elvis respon que ja té un metge i que no necessita opinions d'aficionats), també un control estricte de la seva sexualitat. Ell decidirà quan follaran, ella haurà d'esperar a que ell trobi el moment adequat. És clar, el que Elvis opta per no tenir a casa, ho troba entre els llençols de groupies o de companyes de feina, celebritats com ell: affaires amb Nancy Sinatra o Ann-Margret que Priscilla llegeix a les portades dels diaris sensacionalistes, sentint una fiblada al cor, aixecant la veu una mica, però acceptant amb resignació cristiana, ves quin remei.
Basada en Elvis and Me, el llibre que a meitat dels anys 80 va escriure la pròpia Beaulieu amb ajuda de Sandra Harmon, Priscilla no és cap revenja, tot i que l'Elvis que s'ens mostra flirtegi amb tics de depredador i de maltractador. D'alguna manera, la seva és una mirada sense odi ni rancúnia, conscient de la toxicitat de la seva relació però també respectuosa i tendra cap algú a qui va estimar i que la va estimar, una altra cosa és de quina manera. En realitat, la seva és la història de tantes i tantes dones d'ara, d'abans i de més enllà, coartades, modelades, putejades pel patriarcat.
Explicava David Trueba que, en el procés de càsting de Saben aquell, en escollir David Verdaguer i Carolina Yuste no buscava semblances físiques, més aviat intèrprets capaços de capturar l'ànima dels personatges. I Sofia Coppola fa exactament el mateix amb la seva parella protagonista: una Cailee Spaeny (descobriment de la sèrie Mare of Easttown) que és tota una revelació, amb una insòlita capacitat de cobrir el progressiu desencant de Priscilla Presley amb el cantant durant els 15 anys que va durar la seva relació, dels 14 fins als 29, i un Jacob Elordi amb un carisma bestial que l'ha convertit en un imprescindible del nou Hollywood (l'heu vist a Saltburn?), i que aconsegueix que no ens importi gens ni mica si s'assembla o no a Elvis.
Priscilla és la història d'una presa de consciència i d'un alliberament, d'una inseguretat naïf convertida en empoderament, d'un fins aquí, d'un #seacabó
Sense cançons de Presley a la banda sonora (coses de la cessió de drets), i amb l'elecció gens gratuïta de Venus —tema popularitzat per Frankie Avalon— com a leitmotiv sonor, la pel·lícula compta amb un exquisit treball de fotografia. Els aplaudiments són per Philippe Le Sourd (col·laborador de la pròpia Coppola o de cineastes com Wong Kar-wai), responsable d'apagar els colors pastel per donar la intimitat necessària que demandava el relat. Priscilla és, en definitiva, la història d'una presa de consciència i d'un alliberament, d'una inseguretat naïf convertida en empoderament, d'un fins aquí, d'un #seacabó.