Em va passar en l'edició de fa un parell d'anys. En el concert de Kendrick Lamar. No recordo amb qui coincidia, però se'm van esfumar tots els amics i, a mi que em flipa el bo d'en Kendrick, vaig acabar sol esperant que el rimador californià aparegués pel que aquell 2023 es va anomenar escenari Santander. Imagino que va ser la meva solitud la que les va animar. Eren quatre. Tres noies i un noi. Guiris. Estaven cremades pel sol. Anaven borratxes. Imagino que va ser la meva solitud i que anaven begudes, el que les va animar. Paaaam. Una d'elles em va fotre una cleca. Un clatellot. Un carxot. No vaig dir res. Pocs segons després... Paaaaaaaaaam. La mateixa guiri socarrimada em va fotre una segona bufa. Més forta. Amb més mala llet. Vaig comptar fins a 10. Paaaaaaaaaaaaaaaam. Cagundeu. Tercer calbot. Riures. Vaig comptar fins a cent. Paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaam. Em vaig girar, vaig agafar el noi pel coll i el vaig amenaçar que si no fumien el camp, s'enduria un jec d'hòsties cortesia de la seva amiga, la gamba borratxa. Encara avui estic intentant deduir si la meva reacció va ser la correcta o no. "Lo siento. Mí-ser-idiota". Em va dir ella. "Ets rematadament idiota, però ja esteu fotent el camp". Van marxar mentre em prometia, com ja havia fet l'any anterior, i l'anterior, i l'anterior, i l'anterior, que no tornaria mai més al Primavera Sound: molts, moltíssims guiris, campant pel Fòrum com si estiguessin de viatge de final de curs a Lloret, cervesa a preu d'oli d'oliva, distàncies quilomètriques entre escenaris...
I jo, que vaig jurar i perjurar sobre l'assaig de Nando Cruz 'Macrofestivales' (santes escriptures de l'odi etern als festivals moderns) que mai més tornaria al Primavera Sound, aquí soc un any més fitxant de nou
El Primavera Sound és una mica com el Barça. Tots odiem el futbol modern, aquest turbocapitalisme balompèdic que ha fet del Camp Nou un cau de gent rossa molt alta amb parles estranyes que fan l'onada fins i tot quan anem perdent i dels futbolistes, figures semidivines que viuen en una altra dimensió totalment allunyada de la dels seguidors, que avui fan un petó a l'escut prometent que de petits tenien un pòster de Ronaldinho al capçal del llit i demà fitxen per un equip de l'Aràbia Saudita... Mola molt més ser del Sant Andreu o de l'Europa, clubs de barriada en què entre els seguidors encara es respira veritable passió popular pel futbol, dels que criden orsai entre bafarada de cigaló i calada de fària, i els jugadors senten els colors. Potser (tot i que hem de començar a alertar que els mateixos expats que ens han furtat el Camp Nou i el Primavera Sound, estan començant a treure el nas pel Narcís Sala i el Nou Sardenya, cercant autèntiques experiències tribals autòctones), però res semblant a la sensació de veure el Barça jugant contra el Madrid i fotre-li quatre (com les que em va cardar Miss Mi-ser-idiota). I jo, que vaig jurar i perjurar sobre l'assaig de Nando Cruz Macrofestivales (santes escriptures de l'odi etern als festivals moderns) que mai més tornaria al Primavera Sound, aquí soc un any més fitxant de nou.
Entrenament de portes obertes
La jornada inaugural del Primavera Sound és una mica com quan, i seguim amb els símils futbolístics, el Barça fa aquells entrenaments de portes obertes per Nadal. Són diferents, amb un públic més familiar i local. Llum, sorgida d'Eufòria, ha posat les primeres notes d'un PS 2025 que s'ha posat en marxa aquest vespre de dimecres 4 de juny al Parc del Fòrum. Rere seu, unes Hinds que sempre han tingut un rotllo especial. No saps per què, però, dolçament irreverents, amb un repertori de pop imperfectament perfecte que amaga temes com Hi, How Are You, The Club, New for You o Just Like Kids (Miau), t'encanten. Convidar La Casa Azul és garantia d'èxit. A Guillem Milkyway li surten els temacles per les orelles, i ahir no se'n va deixar a casa cap. Quan ha saltat a l'escenari, ja devíem ser uns 25.000 allà al Besòs. 25.000 que no hem pogut resistir entregar-nos al ball al ritme d'himnes de pop electrònic com No hay futuro, Los chicos hoy saltarán a la pista i Hasta perder el control, posada en escena infal·lible per a una festa que ha mantingut la seva efervescència amb cartes guanyadores com El momento, Prometo no olvidar, Podría ser peor i, evidentment, La revolución sexual, tema que ja ha entrat a formar part de la nostra banda sonora vital col·lectiva. La nit l'ha tancada el canadenc Caribou. Electrònica onírica, clausura ideal de la primera jornada del Primavera Sound, aquell festival que quan acaba jurem que no tornarem a trepitjar, però al qual sempre acabem tornant.