Caixes de pizza al costat d’un llibre de Judith Butler. Aquests són alguns dels elements que es troben en una sala del CCCB que recrea una habitació millennial. És una sala molt gràfica per entendre la dicotomia que viuen els joves nascuts entre principis dels vuitanta i mitjans dels noranta. Persones amb nombrosos títols acadèmics, que dominen més de tres llengües, han viscut una etapa a l’estranger i podrien fer una llarga llista dels llibres que han llegit. Però, oh, sorpresa! No troben cap feina que els ofereixi un contracte digne, i encara sort si hi ha contracte. Descoratjador ecosistema social que el centre barceloní de cultura contemporània copsa fins al 14 de maig a l’exposició Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda.
La crua realitat
La veu cantant de la mostra la porten nou noies d’aquesta generació que s’expressen a partir del còmic. Les nou dibuixants expliquen amb historietes les conseqüències d’haver nascut en una època d’injustícia i d’inseguretat estructural. Malgrat que viuen en una situació precària de futur incert, les autores l’enfoquen des de l’humor i l’enginy. El visitant va saltant de vinyeta en vinyeta tot rient, però, de mica en mica nota que dins seu es remouen certs neguits i inquietuds a causa de la crua realitat que ha tocat viure a alguns. Per aquesta exposició, cada autora ha creat una instal·lació específica. Per exemple, l’obra de Bàrbara Alca es titula Cringer (2022). Simula una aplicació de cites on es pot fer match amb personatges que no se sap fins a quin punt són monstres ficticis o prototips d’humans reals. Té un toc d’humor agut, però això no ens allibera del torbament que ens provoquen aquestes aplicacions. Roberta Vázquez empra una estratègia semblant quan parla sobre la dificultat de trobar un pis digne i amb un preu just a Barcelona. Dibuixa vinyetes molt còmiques, però, a la vegada, s’empatitza amb el sentiment de frustració que sovint senten els joves millennials.
S’empatitza amb el sentiment de frustració que sovint tenen els joves millennials
El còmic és una narració seqüencial en imatges dibuixades. Normalment, són dibuixades sobre paper, però Marta Cartu, en algun cas, ho trasllada a la ceràmica. Se serveix d’àmbits inesperats per reivindicar la riquesa del gènere. Nadia Hafid juga amb el ritme de la seqüència; manté un ritme monòton fins a l’última vinyeta, on aplica un gir a la història. Al llarg de tota l’exposició es pot llegir aquest afany per mostrar la potència expressiva del còmic i demostrar que mereix més visibilitat i més validació cultural.
Consciència moral
També es toquen temes de consciència moral, com l’acceptació de la diferència. Les historietes de Genie Espinosa estan protagonitzades per personatges amb cadira de rodes o cossos no normatius. Ella mateixa defensa que no hi ha una sola manera de ser guapa. Més endavant, Ana Galvañ ens obre un món que reconeix que hauria de ser desplaent, però per als seus habitants resulta relaxant i bonic. Aquesta obra la titula Dia perfecte (2022) i ens planteja si durant el nostre dia a dia, vetllem per construir un futur ètic, un futur que no queda massa lluny.
Igual que segles enrere la civilització observava les constel·lacions per buscar-hi respostes, avui les busquem observant la constel·lació composta per aquestes nou joves autores de còmic
Hi ha qui encara es pregunta si els joves de trenta anys que viuen amb els pares ho fan perquè són uns mandrosos o és que han viscut en crisi econòmica permanent? No tenen fills perquè van saltant de flor en flor o perquè no tenen els recursos ni l’estabilitat necessaris per plantejar-s’ho? Vull pensar que després de visitar l’exposició comissariada per Montserrat Terrones s’esborraran aquests dubtes. Igual que segles enrere la civilització observava les constel·lacions per buscar-hi respostes, avui les busquem observant la constel·lació composta per aquestes nou joves autores de còmic.