Diumenge al matí moria Carme Junyent, una personalitat pròcer de la llengua i la cultura catalanes. Gairebé tothom reconeixia el seu prestigi científic, influència social i autoritat professional. Els diaris impresos —fora d'El Punt Avui i l'Ara—, no tant. La Vanguardia, aquest dilluns, no diu res en portada. Li dedica un obituari de mitja pàgina —una peça excel·lent, sí— al costat de les esqueles, on també hi figura la de la filòloga desapareguda. Res més. La secció de cultura s’obre amb el calendari de les estrenes teatrals de la temporada, segueix la crònica del festival de cinema de Venècia sobre l’última pel·lícula de David Fincher, i una última pàgina amb un reportatge sobre la biblioteca d’un pediatra famós.
La indiferència de la versió impresa de La Vanguardia d’aquest dilluns a la figura i el llegat d’un referent de la llengua i la cultura catalanes serà saldada en els dies a venir amb un seguit de firmes i peces —sense cap mena de dubte— però aquest dilluns el diari ha quedat ben retratat. El que ens diu La Vanguardia aquest dilluns, però, és que Carme Junyent no val les pàgines fredes tancades fa dos o tres dies que no han volgut aixecar per dedicar-les-hi. Ens diu que Carme Junyent no mereix la feina i l’atenció del diari de referència de Catalunya, un títol que, agradi o no, encara reté. I no és veritat: les mereixia més que la temporada de teatre, el festival de cinema i la biblioteca del metge —o el guardó de millor futbolista europea d’Aitana Bonmatí, que divendres ocupava una promoció per sota de la capçalera a tota plana—. Sap greu sobretot perquè Carme Junyent era un referent —com també ho és Aitana, sí senyor— en un país tan mancat de figures de respecte. En fi. La Vanguardia no és un diari qualsevol però aquest dilluns es comporta com un diari qualsevol.
El Periódico tampoc s’hi mata però almenys publica una noteta en primera pàgina. El Punt Avui i l’Ara hi dediquen espais generosos, espais de referència, i fan l’esforç d’estar a l’alçada del personatge. Fa més pena, molta més, l’edició catalana d’El País, que no hi dedica una sola ratlla ni en portada ni en l’interior, on sí que obre espai a un reportatge a tres columnes sobre la desaparició de la fura i dues columnes més al fet que la SER Catalunya —una ràdio del mateix grup que el diari— amplia una hora el seu matinal. Aquesta pàgina es completa amb l’esquela de la… Carme Junyent. Quina tristesa.
