Amb només 27 anys, Pol Estrada (Castellcir, Barcelona, 1998) irromp en la literatura catalana amb un recull de contes que no passa desapercebut. Els arbres no s’ho mereixen és la seva primera publicació amb l'editorial catalana Edicions de la Ela Geminada, i inaugura la nova col·lecció, Contemporània, del segell. El llibre porta un pròleg de Màrius Serra, on afirma que és “l’òpera prima d’un narrador que ens porta ressons de Quim Monzó i de Pau Riba alhora”.
Mirant el món sense filtres morals
Els arbres no s’ho mereixen és una col·lecció de contes que conflueixen entre l’absurd i la lucidesa, la caricatura i la tragèdia. L'obra d'un autor que construeix “un univers on tot és susceptible de mofa —la família, el sexe, la religió, la mort— però també d’esquinçament”. En aquest mateix estil, Estrada explica a l'agència EFE que va escriure la major part dels relats “al sofà mentre mirava algun partit del FC Barcelona o a classe a la Facultat”, així com a base de notes des del mòbil, però que posteriorment va revisar gairebé de manera obsessiva. El títol del llibre prové de l'homònima secció del programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio, i li va agradar perquè entén que algunes publicacions “no estan a l’altura del paper, dels arbres que s’han tallat per imprimir-les”.
El to que traspuen els relats és de “culpa, destí i absurd”, segons l’autor. Es troben històries de borratxos de bar que s’arrosseguen, parelles en crisi, gossos tractats com a fills, i figures públiques que es despullen de la seva solemnitat: “Jo només intento mirar el món sense filtres morals”. I aquí és on el prologuista, Màrius Serra, compara aquest debut amb noms consagrats com el de Monzó o Pau Riba, cosa que posa la vara alta des d’un primer moment. Estrada admet que això “imposa una mica”, reconeixent que Monzó és “una referència evident”, tot i que els textos de Monzó, “tan bé podats”, fan difícil qualsevol equiparació.
Pol Estrada admet que Quim Monzó és “una referència evident”, tot i que els textos de Monzó, “tan bé podats”, fan difícil qualsevol equiparació
Estrada s’inscriu en un relleu generacional d’escriptors en català que combinen reflexió contemporània, ironia i referents generacionals. La seva decisió de triar el relat curt com a primer format no és casual: el veu com “una opció de primera magnitud” que sovint s’utilitza com a entrenament cap a la novel·la, però que ell vol tractar com a forma literària per si mateixa. Això connecta amb una tradició catalana de contistes que han sabut fer del breu el pertinent, de la forma concentrada la intensitat. Una irrupció en escena que promet grans moments de gaudi literari futurs.